per Miquel Badia Tobella
Un obstacle per a la presa de consciència i l’ acció ambiental
Aquesta imatge de La Fonoteca de l’agència EFE, mostra una castanyera a Madrid, la tardor de 1956. La vestimenta de les persones que hi apareixen reflecteix un ambient fresc, propi d’aquesta estació de l’any, en aquella època. Mentre que actualment hi ha anys en què els nens i nenes poden anar a comprar castanyes, per Tots Sants, gairebé en màniga curta, quan els seus avis i besavis eren menuts, ho feien amb els jerseis i jaquetes que ja havien hagut de treure de l’armari.
En ecologia, hi ha un fenomen cognitiu i ambiental anomenat amnèsia ambiental generacional, que va ser conceptualitzat pel psicòleg ambiental de la Universitat de Washington, Peter H. Kahn. Segons Khan, l’amnèsia ambiental es produeix quan considerem l’entorn natural en què creixem com una referència per mesurar la degradació ambiental més endavant a la vida. De generació en generació, la degradació ambiental augmenta. Però cada generació considera el nivell degradat en què creix com el nivell no degradat, com un nivell normal, perquè no té memòria directa de com era l’ecosistema en el passat.
La Síndrome de la Línia de Base Canviant
Amb relació a tot això, Daniel Pauly, científic que estudiava el sector pesquer a la Universitat de Colúmbia Britànica, va arribar a la mateixa conclusió. El 1995, va descriure el concepte de Síndrome de la Línia de Base Canviant (Shifting Baseline Syndrome).
Va observar que els científics avaluaven l’estat d’una població de peixos fent servir l’inici de les seves pròpies carreres com a punt de partida o “línia de base”. Utilitzaven la mida i la composició de les poblacions de peixos a l’inici de les seves carreres com a referència científica per avaluar la sobrepesca, ignorant que les poblacions ja havien estat minvades dècades enrere.
Segons Pauly, cada generació d’investigadors va oblidar que aquest estat que consideraven normal ja estava degradat en comparació amb generacions anteriors, cosa que va tenir com a conseqüència impedir una consciència real de la degradació de la biodiversitat marina.
La síndrome de la línia de base canviant va néixer originalment al mar, però avui explica per què a molta gent li costa tant veure la pèrdua de la natura.
Mecanisme del fenomen
El fenomen de l’amnèsia ambiental generacional o la síndrome de la Línia de Base Canviant, actua a partir de tres fets:
Memòria generacional: La percepció del medi ambient es reinicia amb cada generació de manera que la memòria se cenyeix a l’experiència individual.
Pèrdua de memòria històrica: Les persones obliden o desconeixen l’estat ambiental o la biodiversitat original d’un lloc.
Normalització del dany: Els canvis ambientals negatius (contaminació, pèrdua d’espècies, canvi climàtic, etc.) ocorren gradualment, cosa que fa que la degradació no es percebi en la dimensió real i es normalitzi.
Aplicació actual
Avui dia, aquest concepte no només s’aplica a l’ecologia i la conservació marina, sinó també al canvi climàtic i a la pèrdua de biodiversitat. Explica per què tolerem estius cada vegada més extrems o cels més contaminats com a situacions habituals i dificulta la presa de consciència dels problemes ambientals.
Vegem-ne alguns exemples:
Probablement, els més joves perceben les onades de calor intenses i prolongades com el temps d’estiu “normal”, sense saber que fa dècades aquests extrems eren esdeveniments rars.
Segurament els infants desconeixen que als seus pares o avis, els calia una jaqueta fina per sortir a la fresca moltes nits d’estiu. La sensació tèrmica a les nits d’estiu ha canviat de manera notable. Les nits tòrrides que patim actualment fan que sigui totalment innecessari a la major part del país.
En moltes zones del nostre país les generacions actuals creixen veient hiverns temperats i sense a penes neu, assumint que el clima local sempre va ser així.
Els habitants s’acostumen a zones que s’han transformat urbanísticament, oblidant o desconeixent que abans eren ecosistemes naturals.
A les ciutats europees hi ha hagut una dràstica disminució de pardals, orenetes i altres espècies d’ocells a causa de la pèrdua de llocs de nidificació en edificis moderns, l’escassetat d’insectes en els entorns urbans, la contaminació ambiental i la manca de zones verdes. Això passa desapercebut als nens i nenes actuals, que deuen considerar normal l’absència de cants o la presència gairebé exclusiva de coloms.
Conclusió
En resum, l’amnèsia ambiental és un mecanisme psicològic que fa que les persones oblidem o subestimem els canvis negatius que han tingut lloc al nostre entorn natural al llarg del temps, i que estan accelerant la seva destrucció. Acceptem la realitat en què hem de viure com l’estat natural de les coses. El registre d’allò que ens ha precedit en generacions anteriors s’esborra de la memòria col·lectiva.
Aquest concepte subratlla que, davant de processos lents i difusos, com l’escalfament global o la pèrdua de biodiversitat, l’habituació fa que la magnitud del canvi no es percebi en tota la seva dimensió, de la mateixa manera que per als joves que ara tenen divuit anys, els telèfons intel·ligents o internet són una cosa normal, eines amb què van néixer i que donen per fetes. Però generacions abans, la societat funcionava amb altres tecnologies, com el telègraf o el vapor. Així, aquest fenomen ens fa acceptar com a normal la situació ambiental del món en què evolucionem, encara que sigui molt diferent i més degradat que aquell on van créixer els nostres pares i avis.
La conseqüència del fenomen podria ser que molta gent no entengui la urgència o la magnitud dels problemes ambientals que estan passant al món.
L’oblit i la normalització ens allunya de sentiments de neguit davant dels fenòmens ambientals negatius que poden acabar sent una amenaça. Cal treballar per no perdre la consciència ambiental i exigir a la societat els canvis necessaris per fer sostenible la nostra vida al planeta.
