per Jordi Corbera
Recordo que de petit, quan s’apropava Nadal, sortíem amb els germans i el pare al bosc per recollir una mica de molsa que després fèiem servir per decorar el pessebre. Mai hagués pensat que amb els anys dedicaria hores i hores a identificar i estudiar aquestes plantes de dimensions modestes i tan particulars. Però, què són les molses?
Les molses, junt amb les falgueres, van ser els primers vegetals que van aconseguir colonitzar els ambients terrestres. Molt probablement descendents d’algues verdes, ara fa més de 350 milions d’anys es van adaptar a viure fora de l’aigua. De totes maneres al llarg de l’evolució no han aconseguit una cutícula lo suficientment robusta com per impedir la pèrdua d’aigua. Això fa que moltes espècies visquin en llocs molt humits i aquelles que viuen en llocs més secs han desenvolupat sistemes per evitar aquesta pèrdua d’aigua, com, per exemple cargolar-se sobre si mateixes en èpoques seques (fig. 1). Aquest fet ajuda a reduir la pèrdua d’aigua per transpiració i permet mantenir les cèl·lules vives, però en estat latent, fins que les condicions ambientals tornen a ser propícies.
Tot i aquestes limitacions, les molses han aconseguit colonitzar els ambients més diversos, des de les aigües dels torrents turbulents d’alta muntanya fins a les sorres de les dunes al litoral marí. A més, poden créixer sobre una gran varietat de suports, com els talussos terrosos a la vora dels camins, les roques despullades a vegades a ple sol, les branques i troncs d’una gran varietat d’arbres i arbusts o fins i tot sobre les parets i teulades de pobles i ciutats (fig. 2).
Les molses no fan flors i de la mateixa manera que les falgueres, es reprodueixen per espores. Aquestes, a les molses, es generen dintre de càpsules que creixen sobre elles mateixes (fig. 2). Ara bé, hi ha un bon nombre d’espècies que no les veurem mai amb càpsules, aquestes poden utilitzar altres sistemes per a la seva dispersió com ara la formació de gemmes o la creació de parts fràgils que són arrancades i després dispersades pel vent, l’aigua de la pluja o els animals del bosc.
A diferència de les plantes amb flors, les molses no tenen arrels, ni estan proveïdes d’un sistema vascular que els permeti el transport d’aigua i nutrients per l’interior dels seus teixits. L’absorció tant dels nutrients com de l’aigua es fa per tota la superfície de la molsa. En alguns casos poden tenir cèl·lules especialitzades que permeten, en part, aquest transport, però en cap cas formen verdaders vasos conductors.
Es pot observar una gran diversitat morfològica entre les diferents espècies de molses, des de les que tan sols s’aixequen uns mil·límetres del terra fins a les que poden formar mates de més de 20 cm. En general, però, segueixen dos models ben diferents. Un grup, les anomenades acrocàrpiques, tenen una sola tija sobre la qual se situen els fil·lidis (estructures similars a fulles) i les càpsules creixen a l’extrem apical, acostumen a formar catifes o coixinets (fig. 3), ja que creixen unes al costat de les altres de forma més o menys densa segons les espècies. A l’altre grup, el de les molses pleurocàrpiques, les tiges es divideixen, sovint de forma pinnada (fig. 3), i les càpsules creixen a les axil·les dels fil·lidis són aquestes les que acostumen a adquirir una mida més gran. No obstant això, la molsa més gran coneguda, Dawsonia superba, és una acrocàrpica que viu a l’Indopacífic, i pot superar el mig metre d’alçada.
Aquesta diversitat morfològica també la podem constatar si amb una lupa de mà observem els fil·lidis de les diferents espècies, n’hi ha d’arrodonits, de triangulars, de prims i també d’amples i llargs. La majoria tenen un nervi central, però en algunes espècies pot ser molt curt o fins i tot inexistent, altres vegades pot ser doble (fig. 4). Si amb un microscopi miréssim aquests fil·lidis podríem veure que aquesta diversitat morfològica està present també en la forma i mida de les seves cèl·lules. Sovint les molses pleurocàrpiques tenen cèl·lules llargues i estretes (fig. 5) mentre que a moltes acrocàrpiques arrodonides o poligonals. Cas a part és el d’algunes espècies pertanyents a la família de les brials que tenen cèl·lules amples i llargues, les més grans entre les molses (fig. 5). Però a més, les seves parets poden ser llises, mamilloses o pluripapilloses. Alguns cops aquestes parets poden ser sinuoses altres poden tenir porus que connecten les cèl·lules. Gairebé qualsevol forma imaginable és possible. Tota aquesta diversitat és el fruit de milions d’anys d’evolució que ha portat les espècies de molses a adaptar-se el millor possible als diferents ambients que colonitzen.
A tot el món es coneixen més de 16.000 espècies de molses. A Catalunya se n’han catalogat 672 (https://webs.uab.cat/briologia/cataleg-de-les-molses-de-catalunya/ ), i a 10 km a la rodona d’Argentona n’hi ha citades unes 70 espècies (Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya, http://biodiver.bio.ub.es/biocat). En el mapa que s’adjunta (fig. 6) podeu trobar algunes localitzacions al nucli urbà d’Argentona amb el llistat d’algunes de les d’espècies que hi podem observar i que també es detallen aquí.
https://www.google.com/maps/d/edit?mid=1F33P5jL4bl5rCFxWmGxkxduGt0E1YPY&usp=sharing
Llista d’espècies:
Llistat d’espècies:
Escullera de granit de l’avinguda de l’Aixernador
Tortula muralis
Tortella squarrosa
Grimmia pulvinata
Didymodon vinealis
Hypnum cupressiforme
Talús de terra del turó de Sant Sebastià
Pseudoscleropodium purum (molsa del pessebre)
Tortella squarrosa (molsa d’estrelles)
Hypnum cupressiforme
Paret de la plaça Joan Salvat Papasseit
Grimmia pulvinata
Didymodon vinealis
Paret de can Doro
Tortula muralis
Banc de pedra del passeig del Baró de Viver
Orthotrichum diaphanum
Font Picant
Scorpiurium circinatum
Rhynchostegiella curviseta
Mur de pedra del carrer de Cirés
Scorpiurium circinatum
Paret del torrent de Cirés
Tortula muralis
Tortella nitida
Didymodon luridus
Rhynchostegiella tenella
Jordi Corbera és membre de la Delegació de la Serralada Litoral Central, Institució Catalana d’Història Natural
Imatge d’entrada: La molsa del pessebre (Pseudoscleropodium purum) a una pineda a la vall de Riudemeia. Foto: Jordi Corbera.
