per Maria Sanplà
Avui, us parlaré de la novel·la. La novel·la, el camí llarg i pacient, no per això ple de palla, sinó tot el contrari. Hi dedicarem des de dos anys, mínim, a set o vuit. Molt de temps per a una necessitat que no sabem com acabarà. És el nostre temps, el nostre pensament i cos el que en rebrà les conseqüències, tan bones com dolentes. La novel·la ens ocupa, precisament per ser de llarg recorregut. Si triguem tres o quatre anys, de mitjana, no ens la traurem del cap mai, cada dia, siguem on siguem, ens perseguirà. La connexió és absoluta. Això sí davant dels altres mirarem de comportar-nos com persones diguem-ne “normals” i per dintre, que si cap on va aquest personatge, que si mira quina frase se m’ha acudit, i com ho faig per treure la llibreta i apuntar-la, que si aquest capítol potser obre massa expectatives, que si aquest personatge se’m complica, ai quina llum que té l’horabaixa, l’he d’escriure, i així, seguit. Seguit fins que acabem l’obra, sigui el temps que sigui. Perquè si una cosa tenim els novel·listes, és paciència. Un cop acabada, ens en separem, dolorosament, entengueu aquí el temps de convivència, la deixem refredar. Refredar sí, uns mesos, penseu que hi hem estat vivint a dintre i ens falta la visió freda. Al cap d’uns mesos la rellegim i comença la feina realment important: la Reescriptura. Sí reescriptura en majúscula. La part més preciosa de tot el procés. On, amb humilitat de la bona, ens adonarem de tots els llocs on hem “relliscat” per dir-ho d’alguna manera. La reescrivim, ara ja refredada de sentiments, la veiem com una unitat d’argument i de trama. Amb la nostra veu. No ho fem amb un dia ni dos, ho fem a poc a poc. Són moltes pàgines. Un cop acabat aquest procés, li passem l’obra a un crític literari (mai un amic, ni ningú que ens estimi). Que ens faci l’última lectura objectiva, penseu que nosaltres sempre serem subjectius. Segur que d’aquesta mirada en traurem bon profit. Ara ja la tenim a punt. Busquem editorial, feina pacient que engresca i desanima alhora. Quan la trobem, vindran els pactes i contractes. I ens anem preparant per al pas següent. L’obra sortirà publicada. Poseu-hi atenció, quan l’obra ja és un llibre es desprèn de nosaltres i passa a ser dels lectors i lectores. El primer moment que el tenim a les mans, amb aquella olor de paper nou ens sentim bé, molt bé. Potser una mica massa i tot. Ara vindrà el temps de les presentacions, on ens enfrontem al públic que hipotèticament ens llegirà. Depèn, per tant, del que nosaltres diguem. Depèn que la presentació sigui interessant i amena. I atenció, que no ens pugin massa els fums. Al cap i a la fi, només és la publicació d’un llibre, encara que hi hàgim abocat sis o set anys de la nostra vida. Les primeres presentacions, a banda d’anar bé o molt bé, recordeu que estem il·lusionats al màxim de presentar el nostre llibre, ens esgotaran d’energia i nervis. I també, val més dir-ho ja, entrem en un procés de dol. El dol de l’obra escrita i la impossibilitat, mentre durin les presentacions, de començar-ne una altra. Amb aquella sensació de “m’he buidat, ja no podré escriure res més”. Tranquils, això passa, però el dol hi és i el penediment de no haver-la fet més llarga o més curta, o el que sigui, també. Compte amb les presentacions, si ve gent, si van bé ens enlairem al cel i sense ales. Però tot és un camí i no totes aniran igual de bé. Hi haurà les que no vindrà tanta gent, i fins i tot la presentació zero. Ens passa a tots, i ho hem d’acceptar. Ens anirà bé, ens ajudarà a tocar de peus a terra. L’èxit, el cel, és efímer i bell. A les presentacions amb menys públic començarem a veure una altra realitat. El suport editorial o la vida del llibre actiu vindrà ser d’uns nou mesos o un any, i després, o tenim alguna sort d’aquelles que passen molt de tant en tant, o li tocarà al llibre solet fer-se via entre tants altres llibres tant o més bons que el nostre. A les llibreries, un cop no sigui novetat, o a vegades sent novetat i tot, passarà només a ensenyar tímidament el llom. Només el consell dels llibreters, o la recomanació boca orella, farà que surti del seu cau. Potser aquí ja podem començar a parlar de la premort o de la vida tranquil·la de la nostra obra. Però, amb tot, estem contents, perquè l’art, la literatura en aquest cas, comunica i això és el que hem fet. Arran de terra. I en cas que mori del tot, no patiu, serà pasta de paper per poder-ne editar més.
(Aquest article està escrit en masculí generalista, entenent que engloba el femení, per descomptat).
Imatge d’entrada: Magnific
