per Maria Sanplà
La novel·la, per a mi, ja no és la meva confessió com a autora, sinó l’exploració de la vida. L’obra em permet endinsar-me en mons que mai no hauria pogut conèixer. Una defensa contra l’oblit. El no-oblit i la importància dels detalls que configuren i acompanyen les vides. La novel·la es torna eterna i amb els lectors forma part de la vida real. I a vegades, passa, i per una estona m’oblido de la línia que separa realitat i ficció.
Amb l’escriptura conquereixo la vida. Surto vencedora o perdedora d’alguna cosa que només depèn de mi i que em permet ser demiürga d’un temps. La novel·la m’ajuda a entendre les persones, a entendre la vida.
Però l’escriptura és temps i el dubte m’assetja: val la pena tant d’esforç, tanta solitud? Com Gadner, penso que la novel·la és un llarg i minuciós estudi de l’esperança, alegries i desgràcies d’uns éssers que no existeixen. M’hi aferro. Hi ha l’esperança de canviar la vida, almenys la d’aquells que he creat, els estimats personatges. Perquè el món que creo en la novel·la existeix per sempre, comença a existir amb mi i més tard s’independitza.
Escriure, és una manera de viure, alegria d’escriure o malaltia d’escriure. L’art és rebel·lia, neix com a recerca de la felicitat, una raó de pes per crear. La rebel·lia, el mot precís. L’obra és art.
La gran i bella mentida de la ficció amaga una gran veritat, és la vida que mai no va ser. Algú va dir, que la novel·la no és mai el retrat d’una història real, és la contraportada de la història. L’obra neix de la part més profunda d’un jo que es pensa que sap alguna cosa més que l’altre jo. I em veig asseguda creant personatges i imaginant destins com si jo fos una gran cosa, mentre l’altra jo s’ocupa i es preocupa de les petites o grans pèrdues de cada dia.
No tinc un moment millor que aquell on descobreixo, com Mailer, de cop, alguna cosa que no sabia: la comprensió absoluta d’algun personatge o una metàfora que em sorprèn.
Si la novel·la mor, com vaticinava Kundera, aleshores quin sentit tindrà la vida dels novel·listes? La novel·la per a mi, no morirà mai, perquè els que escrivim, existirem sempre que la necessitat de crear històries sorgeixi, i la persona que ens llegeix necessita la novel·la per identificar-se, per sentir, per obrir-se a un món més fàcil de viure. La novel·la dorm amb els somnis necessaris. Pregunteu-vos doncs, si tot això no és transcendent.
Imatge de l’entrada: Kourosh Qaffari – Unsplash
