Maria Bragós
Hamnet
A vegades, toca llegir el llibre de moda. I a vegades, un llibre es posa de moda perquè el porten a la gran pantalla. És el que ha passat amb ‘Hamnet’ de Maggie O’Farrell i la pel·lícula que n’ha fet Chloé Zhao. O’Farrell va publicar ‘Hamnet’ el 2020, i L’Altra Editorial el va fer realitat en català el 2021, però no ha estat fins aquest hivern —coincidint amb l’estrena al cinema— que la novel·la ha omplert els aparadors de totes les llibreries i moltes faldes del transport públic. Quan la comencem, el plantejament queda perfectament explicat amb una nota històrica que ens ofereix l’autora just abans d’arrencar: “Durant la dècada del 1580, una parella que vivia a Henley Street, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons. El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys. Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada ‘Hamlet’”.
Així doncs, com a lectors descobrim de seguida que la novel·la ens aproparà a la història del fill de William Shakespeare. Però el que anirem filant a poc a poc és que O’Farrell deixa l’escriptor més emblemàtic de la literatura anglesa —i segurament de la universal— en un tercer pla, i que triarà l’Agnes, la seva dona, per a governar el relat. De fet, l’autora irlandesa no fa referència al nom de William Shakespeare en tota la narració. Sempre és “ell”, “el tutor”, “el marit”, “el pare de la Susanna”, “el pare del Hamnet”, “el pare de la Judith”… Damunt, si algú el crida, l’escriptora fa servir la fórmula “diu el seu nom”. L’estratègia de no citar el nom de Shakespeare és del tot intencionada, simbòlica, i alhora diu molt d’on no vol que s’enfoqui d’atenció dels lectors. L’experiència de l’Agnes és, llavors, l’autèntic fil conductor de ‘Hamnet’. La narració se centra sobretot en la vivència de la mare, tot i que també es dona protagonisme al paper de la bessona, la Judith, amb qui Hamnet té una màgia tan especial que fins i tot els porta a desafiar la mort.
Si voleu acompanyar la lectura d’un cafè, aquest cop us recomanaria fer-ho amb un cafè ben i ben llarg, ja que ‘Hamnet’ és una d’aquelles novel·les que, si hagués pogut, hauria llegit sense punt de llibre. L’autora ens relata la història en mode no-cronològic, fent salts en la vida de cada personatge fins que aconsegueix la teranyina perfecta. A més, atrapa veure com O’Farrell té el do (perquè no es pot dir d’una altra manera) d’explicar-nos de la manera més preciosa l’horrible experiència que viuen una mare i tota una família quan un dels fills petits mor arran de la pesta negra.
