per Marcos Castells
Crònica de la conferència del Professor Joan Vergés Gifra
Fa uns mesos vaig assistir a la conferència del professor de Filosofia Política i director de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, Joan Vergés Gifra (1972 n.), que portava per nom El demòcrata insatisfet. El que es pretenia amb la conferència és exposar el capítol quart de la seva última obra La protesta i la queixa, publicada aquest mateix any i que porta el mateix títol que la conferència.
El professor Vergés Gifra va començar parafrasejant a l’expresident britànic Winston Churchill (1874-1965), qui deia que la democràcia és “el millor dels pitjors règims” inventats per l’home. Ens deia el professor que la democràcia pot resultar paradoxal, en el sentit, vaig entendre, de no tendir a un lloc concret. És a dir, no té un “objectiu” cap al qual ha de te tendir tota acció política. Es podria dir que la democràcia busca “conviure”, però resulta una afirmació ambigua que dona per fets molts pressupòsits. Carl Schmitt (1888-1985), per exemple, seguint la línia de Maquiavel (1469-1527) ens diu que la Política és un camp d’estudi completament independent. És a dir que no és moral, ni estètic, ni res que no sigui purament polític. He entès aquesta “paradoxa” en els sistemes democràtics com la manca d’objectius polítics, que es pot entendre també com una manca de fonaments teòrics que donin peu a teoritzar el pensament democràtic. No hi ha Grans Autors que defensin el sistema democràtic. Existeix, ens diu Vergés Gifra, una tensió entre els filòsofs i les democràcies occidentals dels nostres temps. El filòsof, com el seu nom indica, està en una constant recerca de la Veritat o, si es vol, està sempre buscant noves vies d’entesa de tot allò que abraça l’existència. El demòcrata-polític ignora això, i dona pes a l’organització de les ciutats. A qui escoltarà abans “el poble”, al polític que parla “d’organització” o al filòsof que fa servir una terminologia densa i fosca? Òbviament, al polític, ja que parla al poble sobre els problemes quotidians, mentre que el filòsof anirà a les bases d’aquests problemes.
Hi ha tres fonts d’insatisfacció democràtica, diu el professor Vergés. La primera té a veure amb la constant recerca d’alternatives del poble, i la consegüent demagògia del polític per mantenir-se en el poder. Demagògia entesa com la xerrameca, promeses que poden agradar a tot el poble, però que mai no es compleixen. Que no és el mateix que populisme, que consisteix a dur a terme accions que, a priori, agraden a tot el poble. El poble està insatisfet perquè la recerca d’alternatives polítiques als seus problemes mitjançant el seu vot cada quatre anys es veuen trepitjades per la demagògia i la constant invenció d’excuses per part del demòcrata-polític per tal de no complir els desitjos del seu poble i, alhora, mantenir-se en el poder. Si compleix tot el que se li demana, aleshores semblarà que no és un personatge necessari, ja que el Poble s’atribuiria el mèrit; si no compleix res, votaran a un altre. És per aquesta raó que les democràcies sempre es queden a mitges per fer qualsevol cosa. La segona font d’insatisfacció és la següent: la democràcia no és només un sistema polític, sinó que també és una ideologia. Això significa que és ideal, és a dir, que no és realista. La política realista analitza el funcionament del poble, i a partir d’aquesta anàlisi fa propostes; la política idealista exigeix certs comportaments al poble per tal que funcioni una idea preconcebuda de com hauria de funcionar la política. Per definició, costa imaginar una democràcia en què el seu poble no cregui, com sí que podem imaginar dictadures o monarquies en què el poble estigui en desacord amb el sobirà. És la democràcia també una ideologia i un sistema dogmàtic, és a dir, que requereix un cert adoctrinament -o educació- ciutadana per tal que se’l creguin. La democràcia no pot venir “imposada”, sinó que ha de convèncer el poble de què és el millor sistema possible. I la tercera, diu Vergés, és la frustració ciutadana quan el seu projecte falla. A la qual jo afegiria: la frustració que comporta veure que el teu projecte fracassa a causa que és tallat per un altre projecte mitjançant les votacions. La primera, diu el professor, implica “menjar-se” els errors dels altres. La segona implica pensar a curt termini; no fer una aposta pel futur, ja que després de quatre anys, quan hi hagi eleccions, l’altre bàndol tindrà el poder i tot allò que ha fet el meu bàndol ho haurà fet en va.
Aquesta última font d’insatisfacció té a veure amb la tolerància. Ens diu Vergés que només es pot tolerar alguna persona o idea quan es té poder. Només des de la força es poden acceptar projectes dels altres. Bé, la democràcia “mata” aquesta força, obligant a tots els ciutadans a tolerar-se entre si, sense tenir en compte que hi ha idees incompatibles i sense tenir en compte el poder implícit del fet de tolerar.
Tenint en compte les tres fonts d’insatisfacció, i la reflexió sobre la tolerància que comporta l’última, es pot afirmar que la democràcia és un sistema -o ideologia- autocreador i autodestructor. Autocreador perquè no necessita cap idea per formar-se, sinó que pot incloure moltes idees dins del mateix sistema i dins de la mateixa ideologia. No necessita ser teoritzada, ni necessita autors que la sostinguin. A un sistema democràtic pots trobar marxistes, conservadors, republicans, monàrquics, liberals, progressistes, nacionalistes, internacionalistes, globalistes, proteccionistes i moltes altres conviccions polítiques; i totes elles estaran d’acord a dir que poden conviure al Parlament i que poden representar a la perfecció els ideals que defensen. La democràcia ha diluït la dicotomia entre amics i enemics polítics, fent veure que tots ells defensen, essencialment, la mateixa ideologia, però amb matisos. I autodestructor perquè dona peu a què un “demòcrata” dins del Parlament s’aixequi i es negui a continuar convivint amb aquells que, en essència, són els seus enemics, tot i que no ho semblin. Sembla que l’únic enemic de la democràcia sigui un antidemòcrata, però la veritat és que la majoria de les ideologies que he mencionat fa unes línies són essencialment antidemocràtiques. Per què no ho semblen? Perquè ja no es defensa allò que teòricament representa cert pensament polític, sinó que ara es defensa la democràcia per sobre de les idees.
El professor Vergés Gifra va acabar la conferència citant al novel·lista i filòsof existencialista francès Albert Camus (1913-1960), concretament la seva obra L’home revoltat, un tractat polític sobre la desobediència, publicat l’any 1951. Va dir el professor que l’home que descriu Camus a l’obra és el “màxim de l’ideal democràtic”: «Un home que diu que no» i «Em revolto, ergo som», eren les cites mencionades del francès. És a dir, el paradigma de Demòcrata és aquell que sap dir que no a allò que li ve; saber negar-se a qualsevol ens que no sigui un mateix. Aquesta idea em va recordar a la seva contrària, exposada per Antoni Defez (1958 n.) a l’obra Fronts oberts, publicada l’any 2020 per Edicions de l’Ela Geminada. Em refereixo concretament a la pàgina 74 de l’obra, del capítol “Els silencis de Heidegger”. Allà es parla sobre “la llibertat de dir que sí” a tot allò que vingui, com una mena d’amor fati polític. S’exposa també l’error polític de Heidegger, quan es va afiliar al Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany, puix que creia que amb el Partit s’anava a produir la “revolució espiritual” de la qual parlava ja a l’obra L’ésser i el temps, que va publicar l’any 1927. Aquesta idea de llibertat -la llibertat de dir “Sí”- pot haver estat influenciada per les idees polítiques de G.W.F. Hegel (1770-1831). Ortega y Gasset, al seu assaig «Hegel en América», ens diu que Hegel afirma que un poble entra a la Història si aquest està representat per la fortalesa d’un Estat. Com arriba a justificar això? Amb l’argument de la llibertat. Al món salvatge -és a dir, a la prehistòria-, diu Hegel, tot és dependent: el lleó depèn de les seves preses, que alhora depenen d’altres aliments, i així amb tots els ens existents a la natura. També succeeix amb els homes sense Estat, ja que depenen de tot allò que els envolta per sobreviure. Això canvia, afirma Hegel, en el moment en què sorgeix l’Estat, perquè l’Estat és lliure, puix que no depèn de res extern; es determina a si mateix. I les persones que viuen en aquell Estat són lliures en el moment en què obeeixen, pel fet que estaran obeint a la llibertat. I això em provoca un dubte que encara no he estat capaç de resoldre: s’és lliure obeint a allò que és lliure, és a dir, essent un amb la cosa lliure? O s’és més lliure estant determinat, és a dir, essent dependent de la cosa externa a un mateix, amb la capacitat, però, de dir que no?
Bibliografia citada
Defez, A. (2020). Fronts oberts: quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger. Edicions de la Ela Geminada.
Ortega y Gasset, J. (1961). El Espectador. El Arquero.
Bibliografia consultada
Copleston, F. C. (2011). Historia de la filosofía III: De la filosofía kantiana al idealismo (M. Sacristán, Ed.; M. Sacristán & A. Doménech, Trans.). Editorial Ariel.
