per Blai Forns García
Ja fa uns anys que vaig a Sant Celoni a veure el Ball de Gitanes que s’hi celebra. Segons diuen, fa més de 250 anys des de la primera evidència documental de tal representació cultural. És un ball que s’estructura en parelles d’homes i dones, però que fins fa no res, no es va permetre que les parelles poguessin ser de dues dones o dos homes si es respectava el codi de vestimenta: és a dir, que si hi ha una parella de dues noies o de dos nois, que un dels dos es vestís del gènere oposat per a mantenir l’estètica del ball ben marcada. Si no es va aprovar abans, és pel debat típic de la cultura popular: fins a quin punt la pots canviar mantenint-te fidel als seus orígens?
Per començar, cal aclarir que intentar replicar de la forma més fidel a l’original una expressió cultural no té ni solta ni volta tret que es vulgui fer així per una finalitat de representació històrica. Si no es vol fer una fira (dita) medieval, per quins set sous hauríem de voler mantenir una dansa o costum intacte si el receptor del missatge ha canviat tant el marc mental que li serà impossible de rebre’l tal com es volia? Per tant, deixem-nos estar del puritanisme de mantenir-ho tot tal com es va fer per primera vegada perquè l’únic que això provoca és l’envelliment d’una representació i, en conseqüència, la seva conseqüent extinció al cap de dues o tres generacions. Cal preservar l’esperit que l’origina, sovint derivat d’emocions molt potents com pot ser la joia o la ràbia per a poder innovar a través d’aquests pols.
Soc del parer de creure que el marc mental català és perfectament indivisible del binomi seny i rauxa. No es poden fer castells sense el seny i disciplina per a alçar-los ni sense la rauxa de creure bona idea fer pujar algú de sis anys sobre vuit pisos de persones, que canviï el peu per a coronar el segon tronc d’un 5d9 i després que baixi. Tampoc es gaudirien de la mateixa manera els correfocs si no fossin per la suor per haver d’anar tapat de cap a peus per a no acabar ple de nafres de les espurnes. A qui se li va passar pel cap posar carretons en forques i fer-ne una cercavila nocturna?
I per què aquestes dues formes de la cultura popular són més vives que mai malgrat que els castells siguin centenaris i els correfocs ja porten mig segle de presència a totes les festes majors? El seu esperit de canvi, la innovació. A Terrassa van dir-li “Estrella de la mort” al 4d10fm i a cap poble es descarta innovar amb els correfocs. Aquí un faquir, allà un altre ceptrot i, ben nostrada, la Truja Polseguera que defuig de l’estereotip del drac. És la il·lusió, les ganes i el deixar-se inhibir, el no estar subjecte a cap tradició que talli les ales en fer volar coloms el que permeten que siguin tradicions vives.
Així que la pròxima vegada que algú us tregui la carta de l’“és que mai s’ha fet així”, ja sabeu que potser la millor resposta és “doncs millor”. Llarguíssima vida a les festes populars, les tradicionals, les de poble, les que fan xivarri i ocupen els carrers, les que tothom té un espai.
Fotografia de l’entrada: Ball de Gitanes de Sant Celoni – Autor: Oscar Aldama
