per Marcos Castells Giménez
Crònica del seminari del professor Ponsatí-Murlà
Les darreres setmanes vam assistir alguns dels alumnes de Filosofia de la Universitat de Girona -entre altres assistents- al seminari que va impartir el professor de Filosofia Antiga i Medieval per la Universitat de Girona, Oriol Ponsatí-Murlà. El seminari va tenir lloc a la Casa de la Cultura de Girona i el tema del qual s’anava a parlar era sobre l’autor alemany Franz Kafka (1883-1924). Concretament, se’ns anava a donar una perspectiva diferent de l’obra Metamorfosi, publicada l’any 1915 per l’editorial Kurt Wolff Verlag, situada aleshores a Leipzig.
El professor Ponsatí-Murlà va iniciar el seminari exposant l’etimologia de la paraula «metamorfosi»: μετα (meta), és a dir, “canvi” i μόρφωσις (morfosi), és a dir, forma. És per aquesta raó que l’obra també es podria anomenar Transformació. De fet, el títol original en alemany és Verwandlung, que significa literalment «transformació». Podria semblar banal que el professor Ponsatí remarqués la diferència etimològica dels títols de l’obra, però en un sentit hermenèutic té més importància de la que pot semblar a primera instància. El següent que diré no ho va exposar el professor Ponsatí com a tal, però crec que segueix la mateixa línia interpretativa. En un sentit “social” -gairebé banal-, la paraula «metamorfosi» denota un canvi radical, un canvi que no és ben bé un canvi, sinó que és la desaparició de la cosa que havia abans per tal de convertir-se en una altra completament diferent, com quan l’eruga fa la metamorfosi per convertir-se en papallona. No diríem pas que la papallona segueix essent eruga ni diríem tampoc que l’eruga ja és una papallona. Amb la transformació diria que passa el mateix. Quan ens transformem en alguna cosa, aquella cosa, tot i ser completament contrària a la cosa d’abans, segueix essent aquella, encara que estigui molt canviada. Quan, per exemple, es diu que X persona s’ha transformat en un monstre, ho diem precisament perquè encara reconeixem a la persona que era abans, tot i que ara sigui completament diferent. El monstre en què s’ha transformat ho és precisament perquè abans, aquella mateixa persona, no ho era. En canvi, quan veiem una papallona, diem que ja ha fet la metamorfosi. No és exactament el mateix, aleshores, una transformació que una metamorfosi, tot i que de vegades es puguin utilitzar com a sinònims.
Això, com he dit, i tal com va dir el professor Ponsatí-Murlà, té una gran importància en el sentit hermenèutic, és a dir, quant a la interpretació de l’obra. Si llegim que l’obra tracta d’una metamorfosi, aleshores donarem per fet que algun personatge d’aquesta deixarà de ser per ser una altra cosa. Si en lloc de Metamorfosi s’hagués traduït per Transformació, aleshores començaríem a llegir l’obra amb uns altres ulls. Al seminari, l’Oriol Ponsatí ens va deixar clar que no només el títol de l’obra afectava la comprensió d’aquesta, sinó que també la portada era un factor determinant. Si busquem qualsevol edició contemporània de l’obra de Kafka trobarem, a gairebé totes, un escarabat a la portada. «Per què surt sempre aquest “bitxo”?»; Ponsatí-Murlà va llençar la pregunta per tal de convidar a tots els assistents a rellegir-la i que veiéssim que en cap moment surt explícitament la imatge d’un escarabat. Es poden llegir coses com “insecte monstruós”, però en cap cas ens diu Kafka que Gregor Samsa -la víctima de la transformació i el protagonista de l’obra- s’ha convertit en l’escarabat piloter que surt a la gran majoria de les portades en català i castellà.
Seguint la mateixa línia, el mateix Franz Kafka va redactar una carta al seu editor -Kurt Wolffdemanant que no es dibuixés cap insecte a la portada. «L’insecte no pot ser dibuixat, ni tan sols mostrat a la distància», deia l’autor germànic. Li va proposar, en canvi, que mostrés als pares o la germana sentint l’agonia, o la tristor que senten al llarg de l’obra. Wolff va mostrar aquesta carta a l’encarregat de la il·lustració de la portada, Ottomar Starke, que va decidir dibuixar la figura d’un home exaltat. Ja ho va fer bé, ja que, com s’ha dit, a l’obra no es fa explícit en cap moment que Gregor Samsa s’hagués convertit en cap escarabat. I sí, els personatges senten por quan veuen a Samsa, però no se’ns descriu directament per quina raó específica se senten així.
Sabent tots aquests errors editorials -que no van cometre ni Starke ni Wolff-, podem dir realment que Samsa patís una metamorfosi? En quin sentit en Gregor Samsa va deixar de ser-ho per ser una altra cosa? L’autor del seminari va llençar una interpretació diferent de la que se sol tenir. Segons ell, l’únic que sabem, llegint l’obra, és que el protagonista, en Gregor Samsa, es desperta i és incapaç de continuar amb les seves obligacions laborals, ja que s’ha convertit en un “insecte abominable”. És el no aixecar-se la transformació, o és el fet de transformar-se la raó per la qual no es vol aixecar? Sabem que Samsa era el pilar econòmic de la seva família, i que un matí qualsevol es veu incapaç de continuar, cosa que provoca el rebuig de la seva família. Com quedem? És en Gregor Samsa un monstre, i ja no és pas en Gregor Samsa o segueix essent una persona, però canviada? Tenint aquests interrogants en ment, el doctor Ponsatí va fer un brevíssim recull de la tradició antropològic-filosòfica.
El primer autor que es va comentar va ser John Locke (1632-1704), empirista anglès. El professor Ponsatí va recordar-nos el mite exposat per l’autor, on s’intenta afirmar que la identitat personal, és a dir, que siguem capaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos com un mateix individu al llarg del temps, és definida per la memòria. El mite explica la història d’un príncep, que un matí qualsevol es lleva en el cos d’un sabater; i aquest sabater també es lleva i es veu convertit en el príncep. El príncep, tot i ara ser sabater, es recorda a sí mateix com a príncep, ja que recorda totes les coses que va fer el dia anterior essent príncep. I el mateix succeeix amb el sabater, que tot i ara ser príncep, ell es recorda a sí mateix com a sabater, puix que recorda la feina que tenia pendent el dia anterior. John Locke diu que el príncep, que ara és sabater, segueix essent el príncep -tot i ara ser el sabater- perquè es recorda a sí mateix essent un príncep. I el mateix succeeix amb el sabater, que ara és príncep. L’únic problema és que ara la memòria dels dos no concorda amb la circumstància dels dos. No desmuntaria aquest petit “problema” tota aquesta idea de l’autor anglès? Si la meva memòria no correspon amb la meva realitat, com podem dir que la meva identitat s’identifiqui amb la meva memòria? Si jo abans era un príncep, però a partir d’ara sóc un sabater, sense esperances de tornar a ser príncep, com puc dir que encara sóc príncep? Només perquè recordo haver-ho sigut? La meva memòria potser m’ajuda a pensar qui era i què feia, però en cap cas sóc la meva memòria. De fet, normalment es recorden coses que ja no succeeixen, o ens recordem de la manera que érem i que ara ja no som. No em recordo a mi mateix escrivint aquest text, ja que és el que estic fent ara; sí que recordo, però, com i quan vaig perdre la virginitat, precisament perquè ja no sóc un noi verge, ni tinc ara cap interacció sexual. La memòria ens diu precisament allò que no som? Més enllà dels interrogants que em puguin sorgir, si prenem com a vàlida la proposta de Locke, aleshores Samsa sí que seria el mateix home, ja que es recorda a sí mateix fent les coses que va fer el dia anterior.
El segon autor que va mencionar Ponsatí-Murlà va ser G.W.F. Hegel (1770-1831), un dels màxims exponents de l’idealisme alemany. Hegel afirmà, explica el professor, que allò que ens defineix no és pas la memòria, sinó que ho és la manera en com ens relacionem amb els altres. Tot i que pugui semblar estúpidament poètic, com la frase aquella d’Albert Camus que afirmava que només existim quan existim col·lectivament, aquesta afirmació de Hegel té un sentit purament individual. Si tenim en compte que només podem veure el món a través dels nostres ulls, és a dir, que tot judici, tota sentència, no són més que pures interpretacions que ens fem nosaltres mateixos sobre nosaltres mateixos. Quan sentim que algú ens està jutjant, realment ens estem jutjant nosaltres mateixos, ja que aquell “algú” ens està mirant amb els nostres propis ulls. Em defineixo a mi mateix precisament perquè em veig a través dels altres. Si el món es buidés, i només quedés jo en ell, aleshores jo no seria ningú, més enllà d’un observador. No tindria identitat, tot i tenir memòria.
En aquest últim sentit, en Gregor Samsa no seria el mateix home que el dia anterior, ja que els altres -és a dir, ell mateix- el jutgen d’una forma diferent de com el jutjaven el dia anterior. Potser encara era un home, però no seria el mateix home que l’home que era el dia anterior, ja que les relacions amb els altres li estaven indicant que ja no era el mateix.
La metamorfosi és una possible mostra de Franz Kafka de com l’home “dona per fet” als altres i, d’aquesta manera, no deixa lliures els desitjos i les voluntats d’un mateix i els altres, ja que sempre s’està lligat a algun compromís que impedeix fer allò que realment es vol. Tot i que, fins i tot quan es fa “allò que es vol”, ens estem comprometent amb allò, ja que ho volem. La voluntat és una contínua autodeterminació, una forma d’obligar-se a un mateix a la resolució d’un objectiu, com diria Heidegger. Un compromís amb un mateix, això és la voluntat. Si sents que estàs massa lligat als compromisos, intenta arribar a la saviesa schopenhaueriana, que consisteix a anul·lar la voluntat, tot i que potser això també és un compromís amb el no-fer-res…
