per Alba Calvo Cruxent
Avui, una mica més tècnica que en altres articles, us vinc a parlar de l’snapback mechanism (o mecanisme de reactivació automàtica de sancions). És un mecanisme jurídic creat dins de l’acord nuclear amb l’Iran del 2015, el JCPOA (per les sigles en anglès Joint Comprehensive Plan of Action), i incorporat formalment a la resolució 2231 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La seva funció és permetre la reimposició automàtica de les sancions de l’ONU contra l’Iran si algun dels participants de l’acord considera que Teheran està incomplint de manera greu els seus compromisos nuclears.
Una mica d’història
Perquè puguem entendre la importància del mecanisme, cal retrocedir als anys 2000. Entre 2002 i 2003 es van revelar diverses instal·lacions nuclears iranianes que no havien estat declarades a l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA). Això va generar neguit internacional sobre la possibilitat que l’Iran desenvolupés capacitats per fabricar armes nuclears. Recordem que, d’acord amb el Tractat de No-Proliferació Nuclear (que l’Iran va signar i ratificar l’any 1970!), els estats es comprometen a evitar la propagació de les armes nuclears, promoure el desarmament i fomentar l’ús pacífic de l’energia nuclear. Després d’anys de negociacions fallides, el Consell de Seguretat de l’ONU va començar a aprovar una sèrie de “resolucions sancionadores” (recordem que són legalment vinculants!) entre 2006 i 2010, que incloïen restriccions financeres, embargaments d’armes, limitacions tecnològiques i congelacions d’actius relacionats amb el programa nuclear iranià.
La situació va començar a canviar el 2015, quan l’Iran i el grup conegut com a P5+1 (Estats Units, Rússia, la Xina, França, el Regne Unit i Alemanya), amb coordinació de la Unió Europea, van arribar a un acord nuclear històric: l’Iran acceptava limitar estrictament el seu programa nuclear i sotmetre’s a inspeccions internacionals molt més rigoroses, mentre que, a canvi, la comunitat internacional aixecava gradualment les sancions econòmiques i diplomàtiques.
Durant les negociacions, però, va aparèixer una preocupació central per part dels països occidentals: què passaria si l’Iran violava l’acord en el futur, i Rússia o la Xina (aliats de l’Iran) utilitzaven el seu dret de veto al Consell de Seguretat per impedir la reintroducció de sancions? Per evitar aquesta possibilitat es va crear el snapback mechanism, una fórmula jurídica excepcional que invertia el funcionament habitual del Consell.
La idiosincràsia del mecanisme
Normalment, perquè el Consell de Seguretat imposi sancions, cal aprovar una nova resolució, i qualsevol membre permanent pot bloquejar-la amb un veto, com ja sabem d’anteriors articles. L’snapback, en canvi, funciona a la inversa. Si un participant del JCPOA denuncia un “incompliment significatiu” per part de l’Iran, s’inicia un procés de resolució de disputes dins de l’acord. Si no es troba una solució diplomàtica, la qüestió arriba al Consell de Seguretat. A partir d’aquí s’obre un període de trenta dies durant el qual el Consell hauria d’aprovar una resolució per mantenir l’aixecament de sancions. Si aquesta resolució no s’aprova, les antigues sancions de l’ONU tornen automàticament. Això significa que els Estats Units, França o el Regne Unit poden prevenir qualsevol intent de bloquejar el retorn de sancions, fent pràcticament impossible que Rússia o la Xina protegeixin l’Iran.
Aquest sistema es va incorporar a la resolució 2231, aprovada per unanimitat el juliol de 2015. Aquell moment va ser especialment important dins del Consell de Seguretat perquè representava un compromís delicat entre visions molt diferents, ja que els països occidentals insistien en mecanismes de verificació i control molt estrictes, mentre que Rússia i la Xina defensaven una aproximació més flexible i orientada a preservar l’estabilitat regional i evitar una confrontació militar.
Comencen els dubtes i problemes
La primera gran crisi política i jurídica relacionada amb l’snapback va arribar el 2018, quan la primera administració Trump va retirar unilateralment els Estats Units del JCPOA, i va restaurar les sancions nord-americanes contra l’Iran. Aquesta decisió va debilitar profundament l’acord i va generar una pregunta fonamental: podia un estat que havia abandonat formalment el JCPOA continuar utilitzant els mecanismes previstos dins del mateix acord?
Aquest tema va esclatar al Consell de Seguretat el 2020. L’administració Trump va intentar activar l’snapback argumentant que, tot i haver abandonat políticament el JCPOA, els Estats Units continuaven figurant com a “participant” dins de la resolució 2231. La majoria dels membres del Consell no van acceptar aquesta interpretació. Rússia i la Xina van rebutjar frontalment la iniciativa nord-americana, afirmant que Washington no podia abandonar l’acord i al mateix temps continuar reclamant-ne els drets jurídics. Això va provocar una situació extraordinària dins del sistema de l’ONU: els Estats Units afirmaven que les sancions havien tornat automàticament, mentre que una gran part de la comunitat internacional considerava que el procés no tenia validesa legal.
Durant els anys següents, el JCPOA es va deteriorar progressivament. L’Iran va augmentar els nivells d’enriquiment d’urani, va acumular més reserves nuclears i va limitar parcialment les inspeccions de l’OIEA. Mentrestant, al Consell de Seguretat es va consolidar una divisió molt clara. Els països occidentals acusaven l’Iran de violar greument els compromisos nuclears, mentre que Rússia i la Xina sostenien que la responsabilitat principal de la crisi corresponia als Estats Units per haver abandonat l’acord el 2018.
Com es troba aquesta qüestió actualment?
El 2025, França, Alemanya i el Regne Unit (anomenats E3, per ser els 3 Europeus) van decidir activar formalment el mecanisme snapback davant del Consell de Seguretat. Aquest moviment tenia una gran importància perquè el mecanisme expirava l’octubre de 2025 i molts governs europeus consideraven que el JCPOA estava pràcticament mort. Segons la interpretació europea i occidental, en no haver-se aprovat cap resolució mantenint l’aixecament de sancions dins del termini de trenta dies, les antigues sancions de l’ONU van tornar automàticament a finals de setembre de 2025.
Tanmateix, ara com ara la qüestió continua sent objecte d’un profund conflicte jurídic i polític. Els països occidentals consideren que l’snapback s’ha activat correctament i que les sancions de l’ONU tornen a estar vigents. Rússia, la Xina i l’Iran, en canvi, sostenen que el procés és invàlid i que la resolució 2231 ja havia expirat. Això ha creat una situació molt poc habitual dins del sistema internacional: alguns estats actuen com si les sancions fossin plenament vigents, mentre que altres les ignoren completament, debilitant la credibilitat del Consell de Seguretat. Alguns crítics argumenten que el mecanisme no és democràtic, ja que evita el veto rus o xinès i afavoreix potències occidentals, mentre que altres experts recalquen que, sense aquest sistema, l’Iran podria violar l’acord sense conseqüències pràctiques. Alguns pensen que era necessari com a “assegurança”, i d’altres pensen que va convertir el JCPOA en un acord fràgil i molt polaritzat. Per tots aquests motius, el cas del snapback mechanism s’ha convertit en un dels exemples més importants de les tensions entre dret internacional, interpretació jurídica de les resolucions, legitimitat processal, diplomàcia nuclear i rivalitat geopolítica entre grans potències dins del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
