per Alba Calvo Cruxent
El cobalt i el níquel valen més que la pau? Els minerals que mouen el món i alimenten les guerres
Fa tot just uns dies, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va dedicar una sessió extraordinària a un assumpte que, fins fa poc, amb prou feines despertava interès fora dels cercles especialitzats: els minerals crítics. Pot semblar sorprenent que l’òrgan encarregat de vetllar per la pau i la seguretat internacionals debati sobre liti, cobalt o terres rares, però l’explicació és senzilla. Aquests recursos s’han convertit en peces essencials de l’economia mundial i, cada cop més, també de la geopolítica.
Durant la reunió, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va llançar una advertència clara: la demanda mundial de minerals necessaris per a la transició energètica es podria multiplicar per tres abans del 2030. La pregunta ja no és si el món necessitarà més minerals, sinó com evitar que aquesta demanda creixent alimenti conflictes armats, corrupció o noves formes de desigualtat.
La paradoxa dels minerals crítics
Les grans transformacions de la història no passen perquè s’esgotin certs recursos, sinó perquè la humanitat en troba d’altres de més valuosos. Durant gran part del segle XX, el petroli va ser el recurs estratègic per excel·lència. Avui, però, el món sembla estar entrant en una nova era marcada per una cursa pels anomenats minerals crítics. Encara que poques vegades ocupen titulars, aquests minerals estan presents en molts objectes que utilitzem diàriament. El telèfon mòbil que portem a la butxaca, l’ordinador des del qual treballem, les bateries dels cotxes elèctrics, els panells solars o els aerogeneradors que produeixen energia neta depenen d’elements com el liti, el cobalt, el níquel, el coure o les terres rares. Aquests són materials imprescindibles per a la transició energètica i també per al desenvolupament de tecnologies avançades com la intel·ligència artificial.
Tot i això, darrere d’aquesta revolució tecnològica s’hi amaga una realitat força menys coneguda: la creixent competència internacional per controlar aquests recursos i, en alguns casos, els conflictes armats que la seva explotació pot alimentar. A diferència del petroli, que durant dècades va concentrar bona part de l’atenció internacional, aquests minerals són molt més diversos i estan repartits de manera desigual pel planeta. Així comporta una clara paradoxa. La transició cap a una economia més sostenible i necessària per combatre el canvi climàtic requereix una enorme quantitat de matèries primeres, l’extracció de les quals també planteja importants desafiaments ambientals, socials i polítics.
Quan la riquesa alimenta la violència
A priori podria semblar que tenir recursos naturals abundants garanteix el desenvolupament d’un país, però l’experiència demostra que no sempre és així. Alguns experts fan servir l’expressió “maledicció dels recursos” per descriure una contradicció: països extraordinàriament rics en minerals, petroli o gas que pateixen alts nivells de corrupció, pobresa, violència o inestabilitat política.
El cas més paradigmàtic és el de la República Democràtica del Congo. El país produeix més del 70% del cobalt mundial, un mineral indispensable per a la fabricació de bateries recarregables, a més de tenir reserves importants de coltan, coure, or i estany. Aquesta enorme riquesa natural, però, no s’ha traduït automàticament en prosperitat per a la seva població, sinó que més aviat el contrari. En moltes regions de l’est del país, grups armats obtenen finançament mitjançant el control d’explotacions mineres o del comerç il·legal d’aquests minerals. Els beneficis obtinguts els permeten adquirir armes, reclutar combatents i mantenir una violència que ha provocat milions de desplaçats i una de les crisis humanitàries més greus del planeta.
El Congo no constitueix un cas aïllat. Al Sudan, el comerç d’or representa una font d’ingressos important per als actors enfrontats a la guerra civil. A Myanmar, l’explotació de terres rares també ha adquirit una importància econòmica i estratègica creixent en un context marcat per la inestabilitat política. No és cap casualitat que tots tres països siguin a l’agenda del Consell de Seguretat.
Una nova competició entre potències
La importància estratègica d’aquests minerals ha obert una nova etapa de competència internacional. Encara que la Xina no té necessàriament les reserves més grans de tots aquests recursos, sí que domina bona part del seu processament i refinat. Aquesta posició ha despertat la preocupació de les altres potències. Els Estats Units, la Unió Europea, el Japó o Austràlia busquen diversificar els seus proveïdors, obrir noves explotacions mineres i establir aliances amb països productors a l’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. Tot això va més enllà de la mera qüestió econòmica. En un món on la tecnologia determina cada cop més la competitivitat, la seguretat i la defensa, controlar l’accés a aquests minerals significa també disposar d’avantatge estratègic.
Quin paper hi juguen les Nacions Unides?
Fa anys que les Nacions Unides documenta la relació entre l’explotació il·legal de minerals i el finançament d’aquests grups armats. En aquest context va sorgir el concepte de “minerals de conflicte”, aquells la comercialització dels quals contribueix, directament o indirecta, a sostenir guerres o violacions de drets humans.
Davant d’aquesta realitat, l’organització intenta actuar en diversos fronts. D’una banda, els grups d’experts investiguen el tràfic il·legal de recursos naturals i documenten com determinats minerals financen conflictes armats, servint de base perquè el Consell de Seguretat pugui imposar sancions contra persones, empreses o grups responsables d’aquestes activitats. D’altra banda, diferents agències de l’ONU treballen per promoure una explotació minera més responsable, millorar la transparència de les cadenes de subministrament i reforçar la governança dels recursos naturals als països productors.
Un desafiament per al futur
La lluita contra el canvi climàtic exigeix abandonar progressivament els combustibles fòssils i avançar cap a energies més netes. Tot i això, aquesta transició implica que un futur descarbonitzat requerirà extreure més minerals que mai. La qüestió aquí no és quants recursos necessitarem, sinó com els obtindrem. Si l’explotació d’aquests minerals continua fent-se en contextos de conflicte, corrupció o vulneració de drets humans, correm el risc de substituir unes dependències per altres i de construir la transició energètica sobre noves formes de desigualtat.
El debat celebrat al Consell de Seguretat reflecteix un canvi significatiu. Tradicionalment, aquest òrgan analitzava conflictes concrets o crisis humanitàries; ara comença també a abordar les causes econòmiques que els poden alimentar. Durant la sessió, tant les Nacions Unides com l’Organització Mundial del Comerç van defensar que la riquesa mineral s’hauria de convertir en una oportunitat de desenvolupament per als països productors i no en una font permanent de violència.
Així doncs, és imperatiu comptar amb institucions capaces de garantir una gestió responsable i equitativa d’aquests recursos. Hem de poder disposar de cadenes de subministrament transparents, que protegeixin els drets de les comunitats mineres i garantir que la riquesa dels recursos naturals beneficiï, en primer lloc, els que hi viuen, en comptes d’alimentar la corrupció o la violència.
