per Alba Calvo Cruxent
Una resposta tèbia, descoordinada i frustrant de la Unió Europea davant el conflicte a l’Iran
Els atacs nord-americans-israelians contra l’Iran que van començar fa aproximadament tres setmanes són clarament un acte d’agressió il·legal, i una violació de la Carta de les Nacions Unides, però no ho sabríeu pas sentint la majoria de les declaracions inicials que van fer els líders europeus, tret d’alguna excepció. Des del llançament de l’ofensiva sobre l’Iran la confusió ha estat la protagonista als debats europeus, i la UE s’ha trobat amb fortes dificultats per parlar amb una veu comuna. Ens hem topat amb una reacció desunida i feble davant el conflicte, i molt allunyada del paper de lideratge que en un passat havia exercit l’organització en la diplomàcia amb Teheran, en relació amb l’acord nuclear iranià, o JCPOA per les seves sigles en anglès.
Una resposta inconsistent entre els països de la Unió
La resposta de la Unió Europea als atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran ha estat alarmantment inconsistent. Mentre que la majoria dels governs han demanat moderació, la retòrica s’ha centrat més en les represàlies de l’Iran que en els atacs que van precipitar l’escalada. Lamentablement, pocs països s’han atrevit a abordar clarament la legalitat del que cada cop s’assembla més a una guerra imprudent per elecció. Si bé és cert que cap líder europeu ha argumentat que la guerra és legal, moltes declaracions europees han passat per alt la responsabilitat americana i israeliana per un ús prohibit de la força. El resultat de tot plegat ha estat una resposta europea notablement desconjunta:
Alemanya, en un inici, va donar suport a la idea que no s’hauria de permetre que el dret internacional s’interposés en el camí d’una acció “necessària i justificada contra l’Iran”. Merz va dir que no era apropiat fer sermons a socis i aliats quan “compartim molts dels seus objectius sense poder-los aconseguir nosaltres mateixos”, mostrant una postura molt propera a Washington. El ministre d’Afers Exteriors de Països Baixos, Tom Berendsen, va dir que “el dret internacional no és l’únic marc que es pot aplicar a aquesta situació. També cal ser realista, donada la naturalesa assassina del règim iranià”. Polònia també es va posicionar amb Washington en matèria de defensa i dissuasió, argumentant que les accions de l’Iran representaven una amenaça més àmplia per a l’estabilitat internacional.
Al sud d’Europa, els governs han estat més obertament crítics. Pedro Sánchez, president d’Espanya, va condemnar enèrgicament els atacs i es va negar a permetre que les forces nord-americanes utilitzessin bases espanyoles per a operacions militars contra l’Iran. Tot i mantenir certa alineació estratègica amb els Estats Units, França també va adoptar una postura més crítica legalment, amb Macron demanant reunions d’emergència al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i advertint que les accions militars dutes a terme fora del dret internacional corrien el risc d’alterar l’estabilitat global.
Així mateix, la declaració emesa per l’alta representant d’afers exteriors Kaja Kallas en nom dels estats membres de la UE demanava el “ple respecte del dret internacional, inclosos els principis de la Carta de les Nacions Unides”, però no reconeixia que l’atac va contravenir la Carta. Per altra banda, el passat 19 de març, el Consell Europeu va emetre un comunicat condemnant enèrgicament els atacs militars indiscriminats de l’Iran contra països de la regió i expressant la seva solidaritat amb els països afectats. No obstant això, el comunicat no feia ni tan sols una referència explícita als atacs per part dels Estats Units i Israel.
Els europeus han criticat amb raó l’Iran pel seu comportament, però han sigut incapaços de dir clarament que els atacs israelians i nord-americans violen un principi clau del dret internacional, és a dir, la prohibició de l’ús de la força contra la integritat territorial de qualsevol estat – Article 2 (4) de la Carta de Nacions Unides. Si la UE vol ser un actor geopolític rellevant, ha de superar això. El risc de centrar-se en el consens, dins les divergències, implica acabar fent declaracions genèriques que són el mínim comú denominador, poc substancials i còmplices d’injustícies i violacions de la legalitat internacional.
És curiós veure aquesta reacció tenint en compte altres patrons de la UE. L’organització condemna la guerra a Ucraïna en nom del dret internacional violat per Rússia; condemna per endavant qualsevol intent de la Xina d’annexar Taiwan; condemna l’agressió de Ruanda contra la República Democràtica del Congo, etc. Per què aquests principis, conviccions, normes i valors, que les democràcies europees han defensat sempre, estan completament distorsionats i sacsejats quan es tracta dels Estats Units i Israel?
Una gran part de la resposta són les diferències europees sobre la política envers Israel, que no són res de nou. Però, en aquest cas, les divergències i ambigüitats en les posicions dels líders europeus semblen revelar una incertesa més profunda, ja que esbossen una pèrdua de fe en un principi d’ordre internacional que els europeus tradicionalment han considerat fonamental. En un llenguatge lleugerament codificat, les declaracions donen suport a la idea que l’erosió de l’ordre basat en normes significa que els tecnicismes legals poden estar en conflicte amb objectius justificats. Permetre això, evidentment és molt perillós, ja que estableix un precedent per a futurs conflictes i actuacions internacionals sota falsos pretextos.
Ursula von der Leyen al punt de mira, una vegada més
Per altra banda, tenim la justificada controvèrsia que han generat les paraules d’Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, insinuant que l’ordre mundial basat en normes havia acabat mentre justificava simultàniament la guerra llançada pels Estats Units i Israel contra l’Iran. Aquestes declaracions han causat moltes turbulències a la UE, exemplificats tant en discursos de funcionaris propis de l’organització, com el president del Consell Europeu, António Costa, qui ha refutat aquestes paraules amb una defensa contundent d’una política exterior multilateral, dels principis consagrats a la Carta de Nacions Unides i del dret internacional, així com de diplomàtics dels països membres, la majoria dels quals a mesura que han passat els dies s’inclinen més cap a la postura crítica de Pedro Sánchez envers l’ofensiva.
Aquesta remoguda ha provocat que, un cop més, governs, membres del Parlament Europeu i analistes acusin la cap de la Comissió Europea de sobrepassar el seu mandat i involucrar-se en excés en temes de política exterior i representació de la UE a l’estranger, que són competència de Kaja Kallas, cap d’assumptes exteriors de la UE. Això no és gens nou, sinó que se suma a les crítiques existents sobre altres qüestions de política exterior que la líder conservadora alemanya ja ha anat acumulant últimament, inclosos els esforços de la Comissió per accelerar l’entrada d’Ucraïna a la UE i l’enfocament de Von der Leyen al “Consell de la Pau” de Donald Trump.
Ja a principis d’any van començar les queixes per la manca de contundència de la presidenta de la Comissió davant les violacions del dret internacional i les amenaces de Trump. Tot i els discursos de Von der Leyen sobre convertir la UE en un jugador de primera a l’escenari global, la realitat és molt diferent, tenint en compte que Brussel·les es va quedar mig muda davant l’operació del segrest de Maduro. Amb relació a les pretensions annexionistes de Groenlàndia, territori que pertany a un membre de la UE, tampoc hi va haver cap resposta contundent per part de la UE fins que Trump no va amenaçar d’aplicar aranzels als països europeus que havien decidit enviar tropes a Groenlàndia. Un altre exemple d’aquesta inconsistència és la decisió de Von der Leyen d’enviar una comissària a la inauguració de la Junta de Pau de Trump (d’aquest tema ja en parlarem un altre dia!), malgrat que António Costa havia anunciat que la UE no hi participaria. Aquesta decisió va ser contestada per la majoria d’estats membres perquè no s’havia avisat als països, i especialment tenint en compte que Von der Leyen no té el mandat necessari per actuar unilateralment davant d’una maniobra de Trump que podria infringir la legalitat internacional. Tot i que aquest moviment va quedar en un no res, va ser la preqüela del discurs contra el dret internacional que ha fet sonar totes les alarmes a la UE.
En resum …
Les idees clau amb què ens hauríem de quedar per entendre la dinàmica d’aquest conflicte són:
1) La intervenció americana-israeliana a l’Iran és il·legal. El dret internacional reconeix el dret de qualsevol estat a dur a terme atacs preventius en cas d’una amenaça immediata i imminent a la seva seguretat, però informes internacionals indicaven que no hi havia cap amenaça nuclear immediata per part de l’Iran.
2) Les atrocitats d’una dictadura, el seu ús del terrorisme i les seves polítiques de proliferació balística i nuclear són motius legítims de preocupació, però no són arguments vàlids per justificar un atac. Segons el dret internacional, els Estats Units i Israel mereixen l’estatus d’agressors.
3) L’Iran, sota atac, té dret a la defensa pròpia d’acord amb l’Article 51 de la Carta de Nacions Unides.
4) Els règims polítics no es poden canviar per la força. La història ens recorda que cada vegada que les potències occidentals ho han intentat fer així des del final de la Guerra Freda han acabat en fracassos importants (Somàlia, 1992-93; Iraq, 2003; Líbia, 2011).
Tenint en compte tot això, hauria estat necessària una resposta més sòlida, contundent i unificada per part de la Unió Europea, qui ha verbalitzat que vol prendre un rol més actiu en l’àmbit multilateral, especialment en conflictes que ja tenen un impacte innegable per als interessos europeus. Des de l’augment dels preus de l’energia i la interrupció del comerç mundial en general, fins a la possibilitat d’una onada migratòria si el desordre s’estén dins de l’Iran. En lloc de preveure una pèrdua de fe en els seus valors que només pot debilitar la posició de la Unió, els líders europeus haurien d’haver reafirmat més contundentment la necessitat d’acabar amb el conflicte com més aviat millor i haver sigut capaços de assenyalar-ne la il·legalitat internacional sense titubejar.
