per Blai Forns i Garcia
De l’obra de Daniel Defoe Robinson Crusoe1 de 1719 es poden extreure moltes lectures i anàlisis, car hi ha molts punts a explotar i aquí pretenc poder-ne explotar la visió de Déu, els salvatges i la societat.
Déu
El primer que cal tenir present és el moment en què escriu l’obra: la revolució teològica de la ciència encara no ha desclòs amb prou força i és per això que l’autor és cristià vertader, com bé demostra a l’obra: no és com els pseudopostcristians d’avui, que tenen una visió totalment científica del món, però s’aferren a Déu com un àngel de la guarda i prou, no com a Déu creador. Crusoe és cristià vertader com bé demostra el seu interès a mostrar a en Domingo la “vertadera” religió: “Instruirle el conocimiento del verdadero Dios”2.
Al llarg de l’obra, culpa Déu o li dona les gràcies de qualsevol fet extraordinari de la seva vida, així com les característiques dels éssers i del medi natural: tot és gràcies o per culpa de Déu, reforçant la idea de Déu creador omnipotent, omnipresent i omniscient que al llarg de l’obra durant la seva estada a l’illa, l’equipara sovint amb la Natura en tant que Déu crea la Natura i això és l’únic que veu i allò que li ha estat ofert per Déu per a sobreviure. “Como la Natauraleza, al propocionar a las criaturas los lamentos que les son necesarios, les enseña al mismo tiempo los medios de hacer uso de ellos“3. Això sí, seguint la jerarquia dels éssers vius cristians: els humans estem per sobre de qualsevol altre ésser terrestre, i per això no té cap mena de problema a matar les mares de les llames per endur-se’n les filles per a explotar-les. Tots els mals són o bé càstigs divins com el naufragi que el porta a habitar una illa deserta4 o bé són obra del dimoni, com la petjada que trobà a l’illa5.
Per acabar amb el concepte de Déu, cal remarcar que ell es veu com el sobirà de tota l’illa pel mateix principi que Déu és el sobirà dels sobirans: per ser-ne el creador. Així, quan més endavant arribin altres humans a l’illa, ell, no pel fet d’haver-hi set abans, sinó pel fet d’haver-hi creat la civilització, està per sobre dels altres: “Allí se hallaba mi majestad, el príncipe y señor de toda la isla: tenía derecho de vida y muerte sobre todos mis vasallos […]. En mis estados no había Rebeliones. Igual que un rey, comí solo delante de toda mi corte. Poll, como si hubiera sido mi favorito, tenía el privilegio exclusivo de hablarme; mi perro, ya viejo y gruñón, estaba siempre sentado a mi derecha; finalmente, los dos gatos se ponían a los dos extremos de la mesa aguardando el pedazo que mi mano les daba de cuando en cuando como una señal de favor especial”6.
Els salvatges
Per a abordar aquest apartat, cal remarcar que el terme salvatge, aleshores, era un terme comú per a referir-se a la població de les Amèriques o d’Àfrica, considerada subdesenvolupada per a molts, però fins i tot els defensors més feréstecs i combatius dels drets dels indis durant el període il·lustrat feien servir aquest terme, com és el cas de Diderot (Diderot, 2022).7
Aclarit el concepte, la seva vinculació amb els salvatges sempre és de l’altivitat. Una superioritat moral per ser cristià i europeu que els fan estar per sobre dels altres pobles del món que els descriu com a caníbals en el cas dels americans, i els retrata com a infracivilitzats en el cas dels africans que es troba per la costa fugint de Salé.
Aquesta infracivilització li causa terror degut per dos motius: l’autor és un home europeu i, com a tal, no ha vist món per les grans dificultats que suposa i l’enorme perill que suposa embarcar-se. Així doncs, la visió que té del món extraeuropeu és del tot estereotipada. Per exemple, pel que fa a la població africana, reprodueix la idea dels “negrets que tenen poc, però ofereixen molt” i dels sud-americans, els rituals pagans salvatges, al llindar del satanisme o la bruixeria amb les danses recaragolades al voltant del foc i el canibalisme brutal. La idea que els europeus són millor que no pas això i que ho han d’aturar. És per això que salva en Domingo, per evitar que acabi menjat per caníbals.
En l’afany de Crusoe a civilitzar en Domingo li ensenya tot el que el fa civilitzat, les seves formes de produir, de pensar, de parlar i la seva religiositat. Això es fa, narrativament, negant l’agència indígena, és a dir: concebent en Domingo sols com un agent receptor que no sap res, sense capacitat d’ensenyar ni de crear un diàleg amb en Robinson, sinó que és com un got buit a omplir. Se li nega qualsevol aprenentatge previ per la seva incivilització i la seva actitud submisa i d’aprendre, mostra com la realitat europea l’il·lumina i com veu la civilització europea com a quelcom superior que vol exportar al seu país, fent servir els termes de l’obra.
Una altra cosa important a tenir present és que en Robinson ataca els salvatges per la por que li desperten i, en canvi, ataca el comboi de cristians perquè hi veu una possible escapatòria cercada per la por dels indis: si vol marxar de l’illa és per la por de trobar-se indis que se’l puguin menjar. De fet, a les il·lustracions i tot apareixen com a entitats negres desdibuixades mentre dansen.
Civilització
En arribar a l’illa, fa el que els europeus fan quan arriben a un nou territori: l’europeïtzen. Així doncs, reprodueixen allò que saben fer i es protegeixen davant un possible gran perill que desconeixen, però per si de cas, es preparen. Quan coneix en Domingo, no intenta aprendre com es conrea en aquestes terres, sinó que li diu ell, el nouvingut, com ha de treballar ell des d’una perspectiva paternalista.
El conflicte amb en Domingo no existeix perquè no pot existir el conflicte entre un civilitzat i un incivilitzat per la superioritat de la civilització. Ara bé, la incivilització en conjunt entra en conflicte amb la civilització. Dues persones no poden tenir conflicte entre civilització i incivilització, però un conjunt de persones salvatges sí que poden entrar en conflicte per l’obligació moral del civilitzat a intervenir. El conflicte entre els civilitzats és degut a no seguir l’ordre civilitzat establert: el motí al capità que recuperarà el control a través de la negociació com a civilitzats i la purga de qui no sap conviure en societat: els amotinats. Aquests amotinats, després estarien convivint a l’illa sols i, per la seva naturalesa amotinadora, no van ser capaços de conviure en pau.
Així doncs, el llibre és una apologia a l’ésser civilitzat vers el salvatge incrèdul a qui se l’ha de civilitzar des d’una òptica paternalista, alhora que s’ha de vetllar pel manteniment de l’statu quo dins la civilització per no deixar que el salvatgisme inherent a les societats destrossi la civilització des de dins.
- Defoe, Daniel. 1969. Robinson Crusoe. Barcelona. Círculo de Lectores S.A. ↩︎
- pàg 224 ↩︎
- pàg. 161 ↩︎
- pàg. 107 ↩︎
- pàg. 169 ↩︎
- pàg. 163 ↩︎
- Diderot, Denís. 2022. Tratado de la barbarie de los pueblos civilizados. Barcelona: Pasado y presente, S.L. ↩︎
Si voleu saber més coses de la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe, podeu mirar la conferència que va fer la Dra. Susan Oliver a la Universitat d’Essex del Regne Unit (per posar els subtítols en català cliqueu sobre la rodeta, trieu subtítols i seleccioneu “auto-translate”, opció català)
També us recomanem el pòdcast “Ciutat Maragda” de Catalunya Ràdio, on la traductora Ester Tallada parla de quins criteris ha seguit per fer la traducció de Robinson Crusoe al català per l’editorial la Casa dels Clàssics.
Imatge de l’entrada: First edition of Robinson Cruose, Public domain, via Wikimedia Commons
