Per Pep Famadas Soler
A Argentona hi ha tres arbres especialment rellevants: els plàtans i el margalló de la Plaça Nova, i el gran roure de l’Aixernador; per descomptat que no són els únics arbres destacables de la vila, però aquests tres són més apreciables perquè s’alcen en punts significatius.
Més que un arbre, és contundent el grup de plàtans que hi ha al costat de Burriac de la Plaça Nova. Pel cap baix més de tres generacions els han vist a créixer, el pas del temps s’evidencia en l’amplada dels troncs. Els de la vorera de l’esquerra fan més goig que els que estan al costat dels edificis, aquests viuen un espai més limitat, el creixement de la capçada és determinada per la proximitat dels habitatges. Sigui com sigui, l’ombra que projecten convida a seure amb amics i coneguts en un banc o a la terrassa de qualsevol establiment per fer-la petar.
Per altra banda, hi ha un debat encetat relacionat amb les molèsties que ocasionen. A la tardor amb la fullaraca que produeixen i, sobretot a la primavera amb la dispersió dels fruits i el pol·len, provoquen al·lèrgies i irritacions de consideració a alguns vilatans. Tot plegat fa que es qüestioni la seva presència als nostres carrers. L’ Ajuntament de Barcelona ja anunciat que farà una tala important i els substituirà per un altre arbrat no tan molest.
Al cap i a la fi, no sé com acabarà, però aquests plàtans -els més grans de la plaça Nova i també hi podríem afegir els tres de Cap de Creus-, en tot cas, s’haurien de preservar encara que fos només pels anys que tenen.
Quan van plantar el margalló a la plaça la majoria dels argentonins no sabíem ni com es deia en català, a alguns els sonava que cap al sud en deien “palmito”, però no va costar gens aprendre el nom en la nostra llengua que a més té una sonoritat molt bonica.
També ben aviat vam aprendre que lluny de ser -com sembla- una planta tropical importada per fer goig en els jardins, és autòctona i abundant en el litoral, del Garraf cap al sud i també en algun petit racó de l’Alt Empordà. Altrament per acabar de reafirmar el seu arrelament al país va ser introduït al nostre patrimoni arquitectònic per Antoni Gaudí que va incorporar les seves fulles en el disseny de diverses obres seves, ho podem comprovar en el reixat de la Casa Vicens o la reixa del Parc Güell.
Emplaçat davant per davant de l’olivera sembla que no encaixin, però entre les dues plantes hi ha un diàleg, una és rústica i el seu tronc retorçat suggereix la feixuga feina del camp i l’altra, més elegant, aboca una mica d’exotisme, ambdues, però, lluny del seu hàbitat natural han esdevingut ornamentals.
Cal deixar el centre de la vila i acostar-nos a la riera i anar cap a l’Aixernador per trobar-lo. El lloc, malgrat l’abandonament, conserva unes quantes alzines i algun altre roure també de mides importants, però entremig de tot destaca el gran roure.
Amb un tronc que ben just dues persones poden abraçar i una alçada considerable, es mostra majestuós, sobretot quan les branques del capdamunt, que des de sota amb prou feines es poden albirar, es gronxen suaument impel·lides per l’oreig.
Després de l’hivern plujós que hem passat, el fullatge presenta totes les tonalitats del verd. Si aixeques la vista cap enlaire, quan el sol de la tarda travessa el brancatge, totes centellegen i et criden a mirar el cel que s’entreveu més amunt, llavors si et deixes portar i t’hi abraces, l’arbre et parla amb un gran silenci, tan gran que ni t’adones del rum-rum de l’autopista.
