per Gustavo Martínez Vila
Fa pocs dies va acabar el Mundial de futbol. Potser, per a un futboler com jo, seria com tocar el cel amb les mans, de sentir-se en una bombolla de felicitat… Però… No! La sensació que tot està contaminat a càrrec d’allò que determini la “llibertat de mercat” és aclaparadora i desmotivant. La massivitat que ha generat aquest esport ha estat presa pels insaciables de torn com una oportunitat més de multiplicar les seves fortunes, sense importar qui pugui resultar malmès en el camí. En canvi, aquest neguit em resulta familiar i no m’arriba cada quatre anys. Hi ha un paral·lelisme cridaner entre la manifestació cultural en què s’ha transformat el «balompié» (passió de multituds) i la vida apassionada de la gentada que s’expressa en el que és quotidià amb esperança i energia en projectes personals i de país.
Em resulta particularment preocupant la incorporació de la violència i l’odi a les nostres vides. Aquesta fosca energia és directament proporcional a les necessitats bàsiques no cobertes dels espectadors.
La pressió per triomfar és enorme i confonem els èxits materials amb la cerca de la pau, de l’equilibri emocional, de la solidaritat. La societat té una relació gairebé visceral amb allò que ens faci sentir triomfadors (com, per exemple, el futbol), i l’expectativa de guanyar és gegantina.
Això pot generar una tensió brutal perquè en aquesta equació també hi ha perdedors i moltes vegades més que per voler guanyar, desitgem que qui tenim al davant perdi. Aquesta necessitat de triomfar pot portar alguns a creuar límits, com ara la violència, per defensar l’honor de l’equip o la nació. És com si el resultat de l’esdeveniment definís el valor de la persona o la identitat nacional. La frustració i la ràbia poden desbordar, especialment si senten que no se’ls dona l’oportunitat de guanyar justament.
Tota manifestació cultural (inclòs el futbol) pot ser una eina poderosa per al canvi social, però necessita enfocar-se cap al benestar, no només vers el resultat. La distribució justa de recursos, l’educació i la creació d’oportunitats poden ajudar a canviar la mentalitat dels actors populars.
Els mitjans de comunicació i els líders d’opinió hi tenen una gran responsabilitat, si es promouen missatges positius i constructius es podria entreveure un altre horitzó.
Aquest “altre horitzó” és clau. Quan es té alguna cosa més pel que lluitar i enorgullir-se, les passions es canalitzen de manera positiva i es transformen en una política constructiva. És com si el futbol, en molts punts del planeta, deixés de ser l’única sortida per a la frustració i la identitat. Potser, així, els totpoderosos deixen d’utilitzar-nos com a eines per incrementar el seu poder.
Raúl Sendic1 va dir: “Si féssim servir el temps a construir amb tot el que ens uneix i no a destruir amb la poca cosa que ens separa, el futur seria nostre”.
Visca el Barça!
- Polític uruguaià, més informació a la Viquipèdia ↩︎
