per Marta Subirana
Qui hi ha, avui en dia, que no formi part d’un club de lectura? En trobem per tot arreu: de més o menys formals, presencials o telemàtics, de pagament o no… He de dir que el meu és, si més no, peculiar.
Sis amics, sempre amb dificultats per consensuar una data –perquè ja se sap que els jubilats, o són de viatge, o tenen mil ocupacions ineludibles– ens trobem per comentar un llibre cada dos o tres mesos i, de passada, compartir un bon dinar. Millor dit, un dinar amb majúscules. Club de lectura o gastronòmic? Ben bé, no queda clar si el protagonista principal és l’ou, la gallina o el llibre.
Les obres, que decidim entre tots amb la panxa plena en acabar cada trobada, són d’allò més diverses, tal com ho som els sis membres del club: normalment ficció, això sí. Novel·les, algunes llargues i d’altres curtes, però també algun recull de contes. Autors catalans o estrangers, més o menys actuals, i alguns clàssics de solera. Qualsevol llibre hi té cabuda, si algun de nosaltres el proposa.
Somric amb el record de la primera vegada. Havíem llegit Klaus i Lucas d’Agota Kristof. Només arribar, i després dels petons i abraçades:
– Parlem del llibre ja, o ens esperem a després de dinar? Tots estàvem impacients per dir la nostra.
-No! Dinem abans i, després, amb calma, el comentarem millor.
Però un cop acabat el dinar, vam haver de lluitar contra els efluvis del vi per aconseguir que ningú quedés endormiscat al sofà. Superada la fase, vam disparar tot allò que la lectura ens havia provocat: dubtes, sensacions, dades que els més treballadors havien buscat sobre l’autora, emocions i interpretacions, no sempre coincidents entre nosaltres.
No ens marquem normes de cap mena, no hi ha pautes pel comentari. Surt el que surt de cadascun i, llibre rere llibre, ens anem coneixent d’una altra manera, des de múltiples facetes, aquelles que cada llibre ens fa ressonar. Des d’aquell dia de principis del 2023, han passat uns quants llibres, i uns quants àpats.
La darrera trobada, l’hem feta aquest darrer cap de setmana a un poblet de Lleida, sota un sol que ens destrossava les neurones, a una casa preciosa que dos d’ells han anat arreglant durant mitja vida. Hem parlat d’Estremida memòria, de Jesús Moncada.
El dia abans d’arribar-hi, em trobo pel carrer un dels companys del club, que tornava de comprar. No podem evitar fer un petit avançament a correcuita:
– A mi em falta llegir només el darrer capítol, i encara no tinc clar què ha passat.
– Sí, és com fer un puzle i anar encaixant les peces.
– Però, i el vocabulari? De cada cinc paraules n’entenc només dues! – Ens acomiadem, rient, fins a l’endemà.
Ja al poble, dissabte, després d’una migdiada curta, obligatòria per recuperar-nos d’una paella popular regada amb vi de la comarca (aquesta vegada no hem hagut de cuinar), comencem la sessió.
Amb algunes dificultats –no ho podem negar– entrem a la Mequinensa del segle XIX, a les tèrboles entranyes d’una vila, la vila vella, actualment submergida sota el pantà del mateix nom.
No ens és fàcil seguir l’autor-narrador, que es recolza en un altre narrador, que també es basa en un relat, el del seu avi, que alhora explica el que va sentir a dir… Tot un joc de perspectives, de veus, una dins de l’altra.
I, capítol rere capítol, cadascuna de les dones –mares, esposes, germanes– ens ofereix als lectors un dels fils que, a poc a poc, ens conduirà, en creuar-se amb els altres, a conèixer la tragèdia, terrible i absurda, que els homes van teixir i que la jove pintora Severiana, estremida, va deixar plasmada per sempre a la memòria dels vilatans.
M’agrada molt, el meu club de lectura!
Imatge d’entrada: Magnific
