per Gina Sabadell
Aquest estiu hem tornat a veure amb angoixa i impotència com els nostres boscos, castigats per la sequera estructural, les temperatures extremes i els intensos vents, queden reduïts a cendra en poques hores. Cada bosc que crema és un mirall que ens retorna una realitat incòmoda que cal mirar de cara: la nostra forma de viure és insostenible i cal prendre decisions valentes i determinades per revertir el canvi climàtic, l’abandonament rural, i la consegüent falta de gestió del territori.
A banda dels danys personals i materials que pot causar un incendi, pensem també en la destrucció de la flora i la fauna que hi habita, la quantitat d’ocells que han perdut el niu, mamífers petits que no han estat prou ràpids per escapar, i milers d’insectes essencials que s’han convertit en fum. Ells no han construït fàbriques, no condueixen cotxes ni han provocat l’escalfament del planeta i, malgrat tot, paguen amb la vida la nostra negligència.
Hem d’actuar amb urgència, repensar de cap a peus aquest model capitalista que ens ha allunyat de l’entorn natural i ens ha fet creure que la humanitat som una entitat externa i superior a la terra. Hem d’exigir als nostres governs que planifiquin a llarg termini: cal una gestió forestal valenta del sotabosc a l’hivern, cal un suport real a la pagesia local que manté el territori viu, i polítiques que posin la salut de les persones, les plantes i els animals al centre de les decisions.
A Catalunya tenim exemples concrets d’èxit que ens marquen el camí com el silvopastoralisme, on ramats de cabres i ovelles autòctones pasturen dirigides per zones clau del sotabosc. Les mesures de prevenció i autoprotecció ens demostren que una inversió pública intel·ligent és capaç de frenar les flames abans que destrueixin el nostre entorn.
Davant d’un sistema que ens empeny a créixer econòmicament de forma il·limitada en un planeta amb recursos finits —i que enriqueix uns quants a cop de precaritzar la vida de la majoria—, s’obre camí amb força el concepte de decreixement: una proposta que no busca empobrir-nos, sinó repartir la riquesa i fer decréixer la pressió sobre la terra per poder viure millor. Es fa imprescindible reivindicar el retorn a formes de vida més senzilles, austeres i arrelades als cicles de la natura. No es tracta de viure pitjor, sinó de capgirar les prioritats. I això comença en el nostre dia a dia amb petits actes com desvincular el nostre oci de la roda del consum, escollir el comerç de barri i la pagesia local, reparar abans de llençar o compartir béns amb la comunitat en lloc d’acumular-los individualment.
En definitiva, apagar els incendis del futur demana, irremeiablement, l’activisme col·lectiu de tots i cadascú de nosaltres i una classe política capaç de no sucumbir als interessos de les elits capitalistes més voraces que ens governen.
Fotografia de l’entrada propietat del Diari de Girona – Incendi de Les Gavarres
