Josep Arenas Ponsa
Explicar 7291 morts i resoldre els problemes de les residències de gent gran
Diumenge passat, dia 10 de novembre, es va estrenar al 38è Festival CineEuropa de Santiago de Compostel·la, la pel·lícula “7291”. El títol d’aquest documental, dirigit per Juanjo Castro, es refereix al nombre de persones grans que van morir en solitud i desateses, sense poder rebre atenció hospitalària, a la comunitat autònoma de Madrid, entre març i abril de 2020, durant els primers mesos de la pandèmia de la Covid-19, a conseqüència del fatídic protocol, emès per la Comunitat, que estipulava uns criteris d’exclusió, segons els quals les persones grans residents amb determinat grau de dependència o discapacitat -la majoria- no havien de ser traslladades a un hospital si contreien covid.
El cineasta independent Juanjo Castro comentà en l’estrena “La dificultat de sintetitzar quelcom tan dur, tan controvertit i tan complex”. “He intentat donar veu a la gent, als familiars, als treballadors de les residències, als responsables polítics…”, va dir. “He pretès presentar la informació sense biaixos i de manera objectiva”. El documental, durant dues hores, exposa alhora declaracions dels compareixents en la Comisión de Investigación de la Asamblea de Madrid i la Comisión Ciudadana por la Verdad en las Residencias de Madrid i dels periodistes que van investigar i informar sobre l’assumpte, així com el testimoni d’Alberto Reyero, que va ser Consejero de Políticas Sociales de la Comunidad Autónoma de Madrid i autor, després de la seva dimissió, del llibre “Morirán de forma indigna” (2022, Libros del KO), qui denuncià que aquells protocols “no eren ètics i possiblement no eren legals”.
El director i productor del documental remarcà que “Com a ciutadans en una societat democràtica, hem de responsabilitzar els polítics dels seus actes i decisions”. Els jutges en aquest cas es van manifestar en el sentit que: “No estava provat que, si els que van morir haguessin estat atesos en hospitals, s’haurien salvat”, segons ens va traslladar Castro. No obstant això, va posar en relleu que “Milers de persones van morir sense saber què estava passant ni què havien fet per merèixer-ho”. Així, els drets humans fonamentals, de vida, salut i no discriminació, van ser trepitjats, tal com es va desgranant en el film.
Es constata que els responsables polítics no han fet mai un acte de reconeixement ni de desgreuge, davant de familiars, treballadors o responsables de les residències, pel que va passar. Els familiars continuen lluitant perquè es reconegui la injustícia que va acabar amb la vida dels seus pares, i continua sense haver-hi transparència en l’assignació que es va fer dels recursos sanitaris.
La pel·lícula és una interessant i necessària contribució a aquesta transparència i ho fa partint de les fonts oficials d’informació existents. Però, a més de denunciar perquè no es van evitar tantes morts i tant de patiment, documenta alguns dels problemes que té la nostra societat, en la que el model residencial és un recurs habitacional i assistencial habitual.
Algunes de les preguntes que s’apuntaren en el col·loqui amb el director, a partir de la informació que la pel·lícula aporta, van ser: ¿Per què els residents no tenen un servei d’atenció primària de salut al mateix nivell i finançat com la resta de població? ¿Per què no hi ha prou dotació de places públiques de residència? ¿Per què el finançament de les places públiques de residència és insuficient? ¿Per què el personal de les residències està infra-remunerat respecte del personal de centres sanitaris? ¿Quines actuacions s’estan fent per formar els professionals que el sector necessita per cobrir la demanda actual i futura? ¿Per què està tan estesa la discriminació per motius d’edat…?
Nosaltres podríem continuar fent-nos preguntes com aquestes, però en tot cas cal assumir que cada vegada som més gent gran arreu i cal adaptar la nostra forma de vida a les seves necessitats socials i assistencials. El model residencial és un assumpte que ens afecta a tots, començant per les administracions: local, autonòmica i de l’Estat. Solucionar els problemes que aquest model té plantejats: de planificació, de dotació d’atenció sanitària, de finançament, de provisió i formació de personal, de provisió de serveis i prestacions alternatives…; tot això dependrà també del coneixement i interès que en tinguem els ciutadans per transformar-ho. “7291”, que ara es projectarà en algunes sales, contribueix, també, que ho coneguem més bé.
