per Pep Famadas
Vam decidir anar al vespre a prendre la fresca i fer una copa a la Plaça Nova , dues nenes venien polseres fetes amb ganxet, potser fetes per elles mateixes, amb els tons emblemàtics espanyols, els vaig dir que no m’agradaven. Em van mirar com dient què hi fas aquí, i de cop em vaig adonar que estava envoltat de samarretes blanques de la roja, i que, excepte nosaltres, tothom estava encarat a la façana del bar; hi havien instal·lat un televisor de cara enfora, esperaven que comencés el partit, és clar.
A poc a poc va anar arribant més gent, alguns fent voleiar banderins amb els colors de l’ensenya espanyola i algú altre amb una rojigualda de mida com Déu mana, mentre les dues nenes anaven venent, per descomptat,.
Com a mínim estava ben sorprès, no m’hagués passat pel cap que a Argentona es pogués donar una exaltació espanyolista així, tot i saber que la selecció es jugava el campionat del món.
No cal dir que a totes les persones que eren allí els agradava el futbol, i el més raonable era pensar que desitjaven que els espanyols ho fessin més bé que els altres i mereixessin guanyar el partit. Però es palpava que la cosa anava més enllà, aquells aficionats, desinhibits, mostraven amb orgull l’adhesió total a l’equip que representava Espanya, amb un sentiment que arribava a l’expressió màxima agitant frenèticament les banderetes cada cop que feien un gol.
Hi havia una mena de complicitat i d’identificació amb el conjunt espanyol inqüestionable, era obvi que durant l’encontre la gent ja no pensava, si més no, ni en la persecució del català, ni en el dèficit fiscal, ni en la baixa inversió de l’estat a Catalunya. A qui deu beneficiar això?
L’estat espanyol és qui en treu més partit. Es deixen de banda les martingales dels polítics i, d’altra banda, el rei i la seva família es comporten –hi ha qui s’ho creu- com a persones properes, que s’emocionen com qualsevol i celebren la victòria final saltant i abraçant-se i fent xerinola com si fossin els veïns del segon tercera de tota la vida. Per descomptat l’habitatge, rodalies, la sanitat, l’educació… deixen de ser un problema.
I el prestigi internacional d’Espanya torna al nivell màxim de reconeixement i tot gràcies a aquests nois que juguen tan bé a pilota, són uns autèntics herois I a Argentona hi ha qui amb entusiasme també es fa seu aquest triomf perquè nou d’ells són catalans, i de retruc ja no pensen amb els altres herois que encara esperen l’amnistia.
Ben segur que hi haurà lectors que diran que en aquest article es barreja l’esport amb la política i tenen tota la raó.
