per Gina Sabadell
El valor de desconnectar: lliçons d’una apagada
Aquell dilluns de l’apagada general costarà d’oblidar. Cadascú va viure aquella situació com va poder: alguns van patir les conseqüències del col·lapse en el transport públic o es van veure obligats a fer llargues cues per tornar a casa; altres van córrer a comprar provisions, per si la cosa s’allargava. Però també hi va haver qui es va prendre la notícia amb resignació i va decidir desconnectar de tot i gaudir, per fi, d’una tarda sense presses ni pantalles.
En els darrers temps s’ha parlat molt de les conseqüències de l’addicció als mòbils. La preocupació és tan gran que ja s’han començat a prohibir els dispositius a escoles i instituts. Més enllà del debat sobre si la prohibició és la millor solució, el que és evident és que cada vegada vivim més pendents del que passa darrere de les pantalles que del que tenim just al davant. I no, no és només un problema dels adolescents o dels joves: és una xacra que ens afecta a tots.
Aquell dilluns vaig sortir a fer una volta i em vaig adonar d’un fet poc habitual: la gent parlava més entre si, es mirava als ulls, compartia el moment. Es respirava un aire de comunitat que feia molt de temps que no notava. L’endemà, algunes persones explicaven que l’apagada havia estat gairebé un regal inesperat: havien passat la tarda jugant amb els fills, com feia anys que no feien. I enmig del caos, molts van descobrir una cosa tan senzilla —i tan revolucionària— com el plaer de la desconnexió.
Potser no caldria una apagada general per redescobrir tot això. Potser només caldria aturar-nos un moment, abaixar la mirada del mòbil i reconnectar amb el que tenim a prop: una conversa, una estona de silenci, una caminada sense notificacions. L’apagada ens va recordar, encara que fos per unes hores, que hi ha vida més enllà de la connexió permanent. I que, de tant en tant, desconnectar és la millor manera de tornar-nos a connectar —amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb el món real.
