per Emili Amargant Parnau
Rocker
El cognom Debat, va entrar en el nomenclàtor local tot just fa un segle. El patriarca de la nissaga, Gastón Debat, era francès. Havia nascut a Le Fossat (l’Ariège) a les darreries del segle dinou. Quan va esclatar la 1a. Guerra Mundial ell i dos germans seus van ser mobilitzats i enviats al front. Van lluitar a la carnisseria de Verdum: 286.000 morts i 412.000 ferits. Un dels tres germans hi va morir. Si mai aneu a Le Fossat i us atureu davant del monument d’Hommage de la commune du Fossat a ses glorieux enfants morts pour la Patrie, 1914-1918 hi podreu llegir el seu nom, Arthur Débat.
Al cap de poc d’haver-se signat l’Armistici de Compiègne, en Gastón Debat va agafar els trastets, va deixar l’Occitània i se’n va venir cap al Principat. Després de fer petites estades en alguns pobles, es va establir a Argentona, al capdamunt del carrer del Puig on va engegar una tintoreria. Del seu casament amb Victòria Recuenco en van néixer dos fills, l’Artur i l’Enric. Al primogènit de l’Enric li van posar el nom de l’avi, però tothom l’anomenava, Gastonet.
I talment com a “L’auca del senyor Esteve”, si en Gastón Debat (a) el vell havia fundat i tirat endavant un negoci, Gastonet Debat (a) el jove els va sortir artista i l’any 1965 va muntar un conjunt de música rock, “The Dinamit”. Parlem-ne.
Els anys seixanta a la Vila eren temps de la quietud i que duri. Se celebrava el 27 de gener amb corones de llorer a les escaletes, el 18 de juliol amb arengues, el 1r de maig era la festa de San José artesano i dona-me’n dona-me’n. La vida quotidiana tenia el seu cicle, com la litúrgia o els costumaris. Teatre al Centru; cinema a la Sala; ball a Can Tomàs (els dimonis sota les cadires); futbol diumenge si i diumenge no; les noies del bàsquet; els diumenges de rams; la Setmana Santa amb processons i tenebres; les estores de Corpus; la festa dels quintos o les benediccions de Sant Antoni i Sant Cristòfol.
Dins d’aquesta atmosfera més aviat resclosida, qualsevol activitat o iniciativa fora de normes es podia considerar un anatema. Cada any havia de ser un calc de l’anterior i qui dies passa…
Centrem-nos en la música. Els del Coru cantaven nadales o caramelles, les orquestres de ball feien els concerts de Festa Major, la senyora Abad tocava el piano als festivals de la parròquia i la Maria Teresa Casabella (a) de l’estanc, feia uns refilets que omplien Cap de Creus d’aires de Liceu.
Se sabia que a l’estranger, sobretot a Anglaterra, hi havia uns joves amb grenyes que feien forrolla. “Són quatre peluts que no se’ls entén de res”. “Bla, bla, bla i la música semblen uns esquellots”. Els hàbits i costums forasters eren reprovats i reprovables sistemàticament. “Aquests estrangers no pensen com nosaltres”, es deia. A tall d’exemple, una pàgina viscuda: jo devia tenir onze o dotze anys que em vaig presentar a casa meva amb una postal en color dels Beatles i la meva mare —en un rampell protector— me la va prendre de les mans i la va estripar en quatre trossos. Un vade retro de manual. Les modernitats feien por.
Arribem al “XV Homenaje a la Vejez”. Som l’any 1965. La Sala, plena de gom a gom. Anar a “la festa dels vells” era, gairebé, d’obligada assistència: com anar a missa els diumenges, a la Santa Missió quan s’esqueia o a les projeccions de cinema a benefici del Pare Xavier i la seva obra en favor de “aquellas almas ignorantes de la Verdad, allá en las tórridas regiones de Nueva Guinea”1
La Sala plena, insisteixo. Un dia popular, nostrat i amb la total aquiescència civil i eclesiàstica. L’acte començava amb els parlaments de consuetud. Alcalde, President del Patronat, peixos grossos de la Caixa Laietana, lliurament d’un sobre amb diners als avis i àvies i lectura de poemes crepusculars pels rapsodes de les monges i les escoles. El denominador comú de tot plegat era l’apologia de l’experiència i agrair als homenatjats el seu llegat imperible i vigent in secula secolorum. Arribat aquest punt es tiraven les cortines i, entre bastidors, es preparava la part recreativa de l’acte, una miscel·lània canònica i sempre circumscrita al seny, l’ordre i la urbanitat.
Es va obrir el teló de la segona part. L’escenari, com sempre, el presidia una enorme fullola amb la silueta d’una parella d’avis de costumari i unes criaturetes amb vestidets a la page2. Entre el prosceni i el teló de fons, a primer terme una bateria (la gent encara en deia una jazz band). Era gairebé de joguina i la percudiria en Joan Grau. També hi havia tres guitarres que puntejarien en Vicenç Català, en Maurici Debat i l’Antoni Prat. Davant del micròfon el líder del grup, en Gastón Debat: vocalista i autor de les dues cançons que s’interpretarien aquell migdia del 19 de setembre de 1965. La música rock posava pica a Flandes en el Sancta Sanctorum de l’espectacle d’Argentona.
En Gastonet no va dir “salut les copains” a l’auditori, ni anava guarnit com sant Jaume de Barrets, ni portava una cabellera escandalosa. Però la gent d’una certa edat van pensar que una cosa tan nostra com la festa de la vellesa seria contaminada per una música estrangera de patatam xim pum. Res d’estrany, el vell Debat no era com nosaltres, era gavatx, vet-ho aquí! i els nets n’estaven empeltats.
Van tocar dos temes. El primer, “El tren”. No en recordo ni la música ni la lletra. Aplaudiments. “The Dinamit” s’havia portat claca.
—Moltes gràcies! Ara tocarem “Los ángeles blancos”, un rock amb missatge —podria haver dit en Gastón Debat (a) el jove.
L’introit era un gran tutti de guitarres i bateria. Durava una estona fins que arribava un moment en què la veu del solista s’alçava poderosa per damunt del trio de cordes i la percussió.
Los ángeles blancos
bajaron del cielo,
blancos por fuera,
negros por dentro…
No la sé continuar. No recordo què segueix. Ho he preguntat a amics, parents i tutti quanti. Ningú em sap dir la lletra. D’acord que fa seixanta anys, però si alguns encara podríem respondre una missa en llatí, com és possible que hàgim oblidat el que va ser el gran hit i emblema del grup?. Ni els propis “terrícoles” ho recorden: ni en Vicenç Català, ni en Joan Grau, ni en Joan Prat. És un fenomen gairebé paranormal.
Em balla pel cap que la cançó exposava tot un seguit de contradiccions: reblava el clau en aquells àngels que semblaven purs però no ho eren; havien de representar la bondat i escampaven el mal; venien a purificar-te i si badaves et pervertien. En definitiva, una cançó amb un punt de satanisme.
L’any 1966 va ser l’any de la consolidació. Van canviar-se el nom i els “The Dinamit” es van convertir en “Los Terrícolas”. També va haver-hi un canvi de guitarrista i, fonamental, van crear-se un repertori versionant cançons com: “The night” del grup The Animals; “I can’t get no” dels Rolling Stones; “Be bop a Lula”; sense oblidar “Los Ángeles blancos”. Vol dir que en una actuació en Gastonet es convertia en Eric Burdon, Mick Jagger, Elvis Presley o era ell mateix, el net d’en Gastón Debat fill de Le Fossat (l’Ariège).
De tot plegat no hi ha gravacions de cap mena ni gaires fotografies. Hi ha el record. I els records, tal com s’ha escrit, són una mica estantissos
La filla d’en Gastón, la Carolina, m’ha donat tots els papers que el seu pare guardava dins d’una capseta amb un adhesiu a la solapa que deia, “Terrícolas”. Dues fotos, un programa i un document curiosíssim: una mena d’acta notarial on es consigna els noms dels dos grups musicals, les dates extremes i la seva vida i miracles. Un document amb voluntat de fer història. És aquest i fem història, doncs.
La darrera frase d’aquest memoràndum és contundent: “El conjunt va ser el primer que és va formar a la nostra vila d’Argentona l’any 1965”.
Som molts els que recordem un segon grup musical que, curiosament, també va tenir dos noms: “The Standers” i, el definitiu, “Tebys”. Els hi preguntat, “quin va ser el primer grup local de música rock, els “Terrícoles” o vosaltres?”. La seva resposta ha sigut tèbia (sic) i ambigua. Em sembla que…. jo diria que….
La història s’escriu amb testimonis orals i documents. En aquest cas l’oralitat no és concloent i la documentació que guardava Gastón Debat, el rocker, —programes de mà i acta notarial— va a missa. Els “Terrícoles” són els pioners i van posar la primera pica a Flandes i ho deixaren escrit negre sobre blanc, com “los àngeles que bajaron del cielo”.
- Argentona. Boletín de Información Local. Año I. 11 de Junio de 1950. ↩︎
- Aquest motiu ornamental era obra d’en Joan Grau i Giol. ↩︎
Molt bona crònica Emili! Jo tota aquesta història la recordo vagament. El que em crida més l’atenció és que “l’acte notarial” estigui escrita en un català força correcta quan per aquells temps tot es redectava en castellà. Eren pocs els que sabien escriure o, fins i tot, llegir en català.
Gràcies pels teus comentaris, Carme. Em fa il·lusió rebre’n i saber el que penseu dels retrats que vaig escrivint.