per Emili Amargant Parnau
De paral·leles i interseccions
S’assegura que dues línies paral·leles no s’arriben a trobar mai. Encara que les dibuixis en perspectiva i sembli que al final s’ajuntin, és una pura il·lusió òptica. Parlem-ne.
En Toni Alsina té la lletra “a” a l’inici del cognom. Servidor, també. Els Alsina, Alomà, Amatller, Anglada i, en menor intensitat, els Amargant, sempre encapçalem les llistes que de consuetud estan ordenades per ordre alfabètic. Quan fèiem el servei militar, érem els primers a l’hora de vacunar-nos, disparar als blancs o passar llista a la retreta. En la vida civil, també. Som els que encetem el torn de les presentacions quan fem algun curset o els primers a qui se’ns demana opinió en un fòrum. En Toni i jo tenim dos cognoms paral·lels que si no hi ha contacte, com a mínim se saluden.
En Toni Alsina és fill de Canet. De can Paco maco. Hi va néixer l’any 1947 i no se’n va moure fins que es va casar amb una professora, l’Araceli Ferrer. Primer van viure tres anys a Mataró i, finalment, ens van instal·lar a Argentona.
El meu avi patern, Miquel Amargant Campeny, era fill de Canet. Es va casar amb la meva àvia Quimeta Bordoy Agell que “volia un promès alt i moreno i, encara que era foraster, el vaig tenir”. El meu avantpassat canetenc va ser un argentoní d’adopció com en Toni Alsina.
El meu avi es va casar amb la pubilla de cal Licu i van parar casa a la plaça de l’església. En Toni va venir a Argentona i es va instal·lar al carrer de les Monges. A la vila han nascut els seus dos fills, un noi i una noia: l’Oriol i la Laia. Jo també m’he casat amb una professora, la Marga Marzo i hem tingut dos fills, una noia i un noi: la Violeta i el Gabriel. “Corren les nostres vides com dos rius paral·lels”, deia el poeta. Es trobaran en algun punt desafiant els postulats de la geometria euclidiana? Chi lo sa.
Continuem-ne parlant.
En Toni es recorda que l’any 1984 comprava el Diari de Barcelona, el Brusi. Les darreres pàgines de l’edició dominical eren com una mena de fascicles col·leccionables: fotografies espectaculars de rètols comercials que hi havia a les façanes de Barcelona. Les instantànies eren obra d’Enric Satué i Claret Serrahima. Posteriorment, et regalaven les tapes, podies enquadernar totes les imatges i et quedava un llibre d’art de categoria. Aquest volum anomenat “Un museu al carrer” va ser una epifania. A partir de llavors sempre va tenir in mente fer una obra similar, adaptada al seu poble i amb text.
Un servidor es recorda que els anys 1968 i 1969 es descarnava per poder-se comprar els volums de “Catalunya Visió” d’editorial Tàber. Eren uns llibres estructurats en comarques. El primer volum de la col·lecció aplegava la Segarra, el Segrià, la Noguera, la Llitera i el Baix Cinca. És un viatge que fan en Ton Sinera (fotògraf) i en Josep Vallverdú (escriptor). Són fotografies en blanc i negre. Algunes de llocs canònics, d’altres són instants a la manera de Cartier-Bresson, cadascuna amb el seu text. En el seu moment (i avui encara) em va semblar una simbiosi perfecta. A partir d’aleshores sempre vaig tenir in mente fer una obra similar. Em vaig treure —parcialment— l’espina quan en Jordi Egea em va demanar els textos de “Retrats de gent d’Argentona”, però el tàndem Sinera-Vallverdú enfilats en un Citroën se m’apareixia sovint.
Un diumenge de l’any 2021 en Toni i jo ens vam trobar sortint de veure una pel·lícula del Centru. Pujant pel carrer Gran em va dir que estava preparant un llibre de fotografies sobre Argentona i em va demanar si li podria escriure textos per complementar-lo.
Ai, aquelles paral·leles!
En Toni va estar un any i mig transitant per carrers i places de la vila inventariant amb la càmera tots els elements que li semblaven singulars. Va fer quatre mil fotografies que va classificar per blocs homogenis: xemeneies, treballs de forja, capelletes, esgrafiats i un etcètera llarguíssim de particularitats.
En aquest punt entro en el projecte i comença la nostra col·laboració.
Sempre hem dit que a Vist al carrer hi ha feina i treball. La feina va ser determinar l’estructura del llibre i la posterior creació d’un índex definitiu, trobar una veu homogènia pels textos i que la cohesió de tot plegat ens semblés digerible i atractiva.
Van ser uns moments que ens van fer patir. En Toni estava neguitós. Era un home abduït pel projecte. Una mena de nàufrag en un mar de gàrgoles, monuments, llindes, rajoles, portes i tiradors, esgrafiats, ràfecs i penells. Tenia molt de material al disc dur i li era difícil manegar-lo. De tant en tant s’esbravava, però no acabava de buidar el pap del tot. En lloc de prendre’s un parell o tres de dies de repòs es tornava a capbussar en aquell magma d’imatges. S’havia casat amb l’ordinador!
Per la meva banda anava escrivint una mica a la babalà i dibuixant esquemes de com podríem manegar el llibre. A primer cop d’ull puc semblar un home tranquil i fot-me-les aquí que no tinc butxaques. La processó, a vegades llarguíssima i plena de ciris trencats, em va per dins.
Malgrat les nostres diferències de tarannà, ens vam entendre molt bé i vam aconseguir dibuixar els fonaments del llibre.
Abans de començar a aixecar les parets, ell em va fer a mi algunes demandes i jo a ell, dues: volia fotos del caos dels fils elèctrics, els comptadors de gas i tota la pesca i no volia que a les fotos hi sortissin ni persones ni animals llevat d’un niu amb orenetes. Havia tingut una idea i la volia aprofitar. (Vegeu pàgina 95, “Els ràfecs”).
Pel meu caprici, el pobre Toni es va passar un raig d’hores esperant l’instant fotogràfic, però ho va fer.
Escrivíem que a Vist al carrer hi ha feina i treball. Fins aquí hem parlat de la feina, dels fonaments del llibre. Ara tocar parlar del treball.
En Toni va descartar gairebé tres mil fotografies i cada imatge que rebutjava era com si li arrenquessin un queixal. Posteriorment, em va començar a enviar telemàticament les seleccionades capítol per capítol i jo treballava en els textos que les havien de complementar. I això, insisteixo, ja no era feina conceptual era, simplement, treball.
Servidor no va suprimir tres mil textos, però tinc una carpeta ben plena d’originals no publicats. A més dels que eliminava hi havia les segones lectures, correccions i retocs (que són un via crucis) dels escollits. Em costa molt donar un text per acabat i definitiu. En Toni en el seu treball i jo en el meu som metòdics, perfeccionistes i no vivim d’inspiracions.
Treballàvem en paral·lel, d’acord, però amb una gran comunió d’esperit.
Finalment, el llibre es va publicar i se’n va fer la presentació (amb mascaretes) el 22 d’abril de l’any 2022 a la terrassa de la rectoria. El va presentar l’enyorat Llorenç Soldevila. Tant en Toni com jo vam constatar que se l’havia llegit a consciència i amb la lupa a les mans. Va fer del Vist al carrer una radiografia brillantíssima i —ho haig d’escriure— amb un amor infinit.
De la presentació en recordo un moment molt divertit i a la vegada, transcendent.
Diu en Toni:
—El llibre sense les aportacions de l’Emili hauria sigut un altre llibre. Soso, per dir-ho d’alguna manera.
—Mut —postil·la en Llorenç— Gaudiríem igualment de les teves fotografies, però ens faltaria aquella pinzellada que ens obre la fascinació per la imatge. Ara —se’m dirigeix— els teus textos sense les seves fotografies tampoc serien res, eh?
—Sí, sí —intervinc— Que seria del Duo Dinámico si faltés en Manolo o en Ramon?
—Bon exemple. Ja no serien duo. És així la cosa —conclou en Llorenç bo i rient.
I aquest va ser el moment en què les línies paral·leles es van creuar.
També us pot interessar:
- Presentació del llibre Vist al carrer a la terrassa de l’església el mes de maig de 2021.
