per Emili Amargant Parnau
Perseverant amb càmara
En Pep Padrós el conec de tota la vida. Quan un servidor tenia 8 o 9 anys, anava cada diumenge a casa de la meva tia Lola i sempre passava per davant de ca l’Agustineta, la llauneria que els seus pares tenien al carrer Calvo Sotelo (sic) o, dit d’una altra manera, a la perillosa carretera comarcal 1415 que, aleshores, travessava el poble de dalt a baix.
Quan arribava l’estiu, la botiga tenia la porta oberta perquè hi hagués corrent d’aire i un barriet de fusta impedia que els dos fills del matrimoni sortissin d’estampida al carrer, on circulava un trànsit notori i perillós. Encara faltaven quinze anys per l’esclat ciutadà “Volem un carrer Gran per viure-hi” i la construcció de la Ronda.
Aquest és el primer record que tinc d’en Pep Padrós: assegut a terra darrere unes reixes jugant amb en Joan, l’hereu, a l’entrada de ca l’Agustineta. (En Carles encara trigaria 3 o 4 anys a néixer).
Va arribar un moment que el vaig perdre de vista. Per una banda, la família Padrós se’n va anar a viure al carrer Ramon y Cajal i, per altra banda, les meves visites dominicals a ca la meva tia van disminuir moltíssim: havia començat a “fer la joventut” i a tenir vida pública.
El temps passa i a les darreries de 1977 vaig retrobar en Pep al Centru. També feia la joventut i tenia vida pública. Era un xicot discret, un punt reservat i tot, aplomat, que parlava amb franquesa i carregat de projectes pràctics i tangibles. Em va semblar que tenia una divisa, “treballar per Argentona”. Aleshores formava part del grup de cinema infantil i juvenil del Cine Club1 i al cap de poc es convertiria en l’operador de l’Eiki, un projector de 16 mm propietat de set entitats locals. Una eina pensada per sessions de cinema per a infants. Vam tenir una conversa llarga d’adults, la primera.
Franco havia mort el 1975 i travessàvem un impàs il·lusionant. Semblava que tot era possible. Es vivia aquesta època amb una gran intensitat. La ciutadania no es tallava un pèl. Un exemple: les protestes vilatanes de l’estiu de 1976 van aconseguir la Ronda Exterior, un projecte aprovat l’any 1964 i que el consistori Duran feia més d’una dècada que tenia empantanat. En Pep Padrós ja hi va anar amb la càmera a les mans. D’aquesta conquesta popular el “Noti” va escriure: “Lo que el Ayuntamiento no ha conseguido en 12 años, el pueblo lo consigue en dias”.
Aquell mateix any, en Pep Padrós junt amb en Jordi Torres, les germanes Reniu Canal i l’Antoni Carbonell, crea la Secció Sardanista del Llaç d’Amistat (1976-1984). Al cap de poc temps promou i lidera el Grup de les Fonts i inicia les seves col·laboracions a la revista Llaç (1977-1985).
un servidor, l’Alfons Güell i en Pep Padrós.
La primavera de 1978 es produiria la multitudinària manifestació per la Font Picant. Tot semblava possible. És en aquesta època que, amb una obstinació remarcable, entra de ple en el món de la fotografia tant en el seu vessant de cronista gràfic de l’activitat social argentonina del moment com en la recerca d’instantànies i postals antigues de la vila. Em consta que ha anat a molts mercats i botigues de vell.
Centrem-nos en el seu paper de cronista. L’Alfons Güell, d’una manera gradual, anava deixant la feina. El seu mític aparador, aquell escenari de la vida i miracles locals, de mica en mica va anar abaixant la persiana després de cinquanta anys d’activitat. El fotògraf argentoní per antonomàsia havia agafat el retiro i el va rellevar, de manera amateur, en Pep Padrós. No retratava casaments, bateigs o comunions, és clar, fotografiava -i capturava- el pols de la vila a través dels seus actes polítics, culturals o socials. Dit d’una altra manera, des de finals dels setanta inicis dels vuitanta, l’arxiu que anirà creant es convertirà amb el pas del temps en la memòria gràfica de la nostra vida pública al llarg de més de quaranta anys.
L’any 1978 es va inaugurar el Casal d’Argentona, vox populi el “Casino dels socialistes”. Era un irradiador de cultura. Tal com s’ha escrit vivíem un temps d’eufòria i entusiasme. En aquells moments la quantitat d’actes que es van promoure des del Casal no té ni fi ni compte.
Aquell mateix any esclata l’afer de Sant Jaume de Traià. Una proposta delirant que contemplava la construcció d’un miler d’habitatges on s’encabirien pel cap baix 6.000 persones i que arrasarien 65 hectàrees de bosc. Es va aturar per la bel·ligerància popular orquestrada des del “Casino dels Socialistes”. Tots els actes i manifestacions que van produir-se també les va fotografiar en Pep Padrós.
L’any 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals democràtiques del postfranquisme. A la vila, com a tot arreu de la península, es va aixecar el teló d’un espectacle cívic que no es representava des del 14 de gener de 1934. Alguns convilatans van poder tornar a veure cartells i pancartes de candidatures que optaven a formar part del nou ajuntament, d’alcaldables que es postulaven, d’actes i de mítings, de cerca i captura de vots. Per a molts, va ser la primera representació i vam contemplar, atònits, les picabaralles prèvies. Després van arribar les urnes, les votacions, els resultats, les enteses, les picabaralles a posteriori i la vara d’alcalde en mans d’en Jordi Suari. Moltes d’aquestes escenes també les va retratar en Pep Padrós.
Per dir-ho d’una vegada i per totes: d’aquells anys plens d’il·lusió i esperança d’un foc nou, en Pep Padrós va ser-ne el notari gràfic per excel·lència.
De mica en mica la temperatura de la quimera del canvi va anar disminuint, les altíssimes expectatives es van començar a esmussar per la lentitud o la inacció dels nous governants i es va entrar en un període de desconcert, destrempament i passotisme. La història anava al seu pas i tots teníem pressa. Goethe té un aforisme que diu “el millor de la història són els entusiasmes que promou”. Podríem continuar-lo afegint-hi “i els desenganys que se’n deriven”. Perquè, siguem clars, els canvis entesos com girar una mitja només es produeixen amb una revolució tal com manen els cànons. La transició que es van afanyar a dir-nos que era modèlica ens va portar a una mena d’abúlia que es va batejar com a desencís.
En Pep Padrós també devia passar el tràngol, però va continuar endegant “projectes tangibles”.
L’any 1982 apareix el llibre, “Les fonts d’Argentona”. Aquest volum és un inventari exhaustiu de totes les fonts que hi ha dins del terme. A cada font l’acompanya una foto actual o antiga i un text on es ressenyen les seves especificitats. Per dir-ho en llenguatge d’avui en dia: una currada. En Jaume Clavell, en el pròleg de l’esmentat llibre, explica que “han transcorregut quasi cinc anys que llegia una afable carta d’un jove que tímidament es presentava dient-me el seu propòsit i el d’altres companys (…/…) haig de confessar que en aquell moment vaig creure que no seria altra cosa que un mer intent (…/…) Més tard vaig conèixer l’al·ludit jove: en Pep Padrós i (…/…) ràpidament vaig rectificar”. No m’estranya.
Naturalment, el volum en qüestió és fruit del treball continuat i persistent del Grup de les Fonts, però no perdem de vista el paper dels qui arrosseguen, de l’alma mater.
D’aleshores ençà, tal com dèiem, el paper en la vida pública local d’en Pep Padrós no ha afluixat. Escric de memòria i centrant-nos, únicament, en la fotografia i la història ha muntat tres exposicions sobre els ajuntaments democràtics (arxiu propi); una anomenada “Argentona, un poble de postal” que és una petita mostra de la seva col·lecció sobre imatges antigues; ha participat en els festivals de fotografia Alfons Güell; l’any 2013 va guanyar el Premi Burriac amb el llibre “La Font Picant d’Argentona” i dona-me’n dona-me’n.
No em puc estar d’escriure que l’any 2017, quaranta anys després de l’inici de les nostres converses adultes, el vaig anar a trobar. S’ha convertit en un home ponderat, contingut en la conversa (no parla a la babalà, cosa que sempre és d’agrair) i que continua fidel a la divisa “treballar per Argentona”.
– Pep, voldries col·laborar en un llibre que estic preparant sobre la riera d’Argentona?
– I tant, Miliu! Si vols li dic a en Cesc (el seu fill) i ell podria fer dibuixos.
Si no recordo malament el vaig abraçar i tot. Un cop acabat, “Vida de Riera” ha quedat com un llibre de viatges antic on les fotos li donen prestància i els mapes i els dibuixos un singular toc d’aventures d’anar a cercar tresors.
Probablement, aquest recorregut per la vida pública d’en Pep Padrós sigui incomplet. De moment deixem-ho aquí. Ja l’acabarem d’arrodonir una altra estona. La seva vida pública, per sort, no s’ha acabat i algun dia haurem de parlar del seu “ingent arxiu fotogràfic”2 d’un inqüestionable interès històric i social.
- Manuel Cusachs Corredor. “El cinema a la Vila d’Argentona, 1914-1996”. Ed. Ajuntament d’Argentona, 1997. Pàg. 81. ↩︎
- Jordi Torres, de cal Magret. Pròleg de “La Font Picant d’Argentona” de Pep Padrós i Marfany. Premi Burriac 2013. ↩︎
