per Emili Amargant Parnau
2. ROSA VILA MARTÍNEZ (1948)
“AMB TU HAIG DE PARLAR ALGUN DIA D’AQUELL EDITORIAL DELS BOLETS”
19 d’abril de 2024. Presentació del digital “enllaç” a la Biblioteca Municipal Joan Fontcuberta i Gel. Érem en aquell típic moment de qualsevol acte on hi intervenen aparells i programes informàtics: alguna cosa no acabava de rutllar. Mentre els organitzadors anaven de bòlit, tenia el meu cap a l’agost de 1971 quan la revista “Crit” va iniciar la seva 2ª etapa i a la portada hi havia una frase d’en Josep Lladó que ho celebrava: “avui l’aire d’Argentona ha vibrat novament”1. I pensava que avui era un dia en què també l’aire d’Argentona vibrava novament. Mentre em recreava en aquest pensament i paladejava aquest instant de tranquil·litat i serenor, la Rosa Vila se’m va adreçar des de la primera fila:
—Amb tu haig de parlar algun dia d’aquell editorial dels bolets.
La Rosa és així, en qualsevol moment et pot sortir amb un ciri trencat. Davant de la meva cara d’estupefacció va ampliar:
—Sí, sí. Una que vas escriure al Llaç.
Vaig recordar vagament el text i em va venir al cap una frase històrica: “no pasaran”.
43 anys abans
L’any 1981 a Argentona hi havia 6.500 persones censades. Deu anys enrere només érem 4.000 i al cap de nou anys, el 1991, ja arribaríem als 8.000. En el número 15 de la revista “Llaç” s’havia denunciat un projecte delirant a Traià que constava de “mil viviendas en 65 hectáreas de bosque”2 on s’encabirien —pel cap baix— 6.000 persones més. La denúncia va fer el seu efecte i tots els partits polítics vilatans, les entitats Llaç d’Amistat, Cine Club, Associació de Veïns, la Unió de Pagesos, “Depana”, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i molts particulars van presentar impugnacions que van aconseguir aturar aquella barrabassada.
Tothom parlava de la nostra conversió gradual en “ciutat dormitori”, “esdevindrem una vila despersonalitzada”. Feia por. “Perdrem el nostre tarannà secular i la nostra idiosincràsia com a poble”. Més frases de l’època: “cal preservar el nostre patrimoni urbanístic, històric i mediambiental”. L’apocalipsi.
Com molts altres convilatans, els que fèiem la revista ens sentíem uns darrers mohicans. Els que fèiem la revista però, teníem la ploma a la mà i va arribar un dia que vam escriure i publicar l’editorial dels bolets, que diu la Rosa Vila. Era una filípica dura i de broc gros.3
Avui ja som gairebé 13.000. El poble ha anat fent el seu curs per la història. Per sort, molts nouvinguts i els seus fills i nets s’han integrat al dia a dia convivial argentoní o formen part de les entitats que fan bategar la vida quotidiana del poble. Alguns, fins i tot, tenen la seva entrada al “Recull Enciclopèdic d’Argentona” d’en Josep Lladó. Un exemple n’és la Rosa Vila.
—Amb tu haig de parlar algun dia d’aquella editorial dels bolets.
Mataronina de naixement, va venir a viure a Argentona (ella i tres més) l’any 1980. Es va instal·lar en una casa situada pels voltants de l’Avinguda Moscú. Llicenciada en Geografia i Història de l’Art per la UB i diplomada en Periodisme per la UAB, quan va arribar ja tenia els dits pelats d’escriure en premsa local, comarcal i d’àmbit català. Havia fet una opció de vida —que és deia aleshores— i estava il·lusionada pels canvis positius que l’argentonisme li reportaria tant a ella com a la seva família. Estic segur que pensava abocar tot el seu bagatge a la seva vila d’adopció. Naturalment s’interessà pels mitjans d’informació local i un dia va anar a ca l’Arenas, comprà el Llaç i es trobà amb una editorial desesperançada que la tractava de bolet. Ai, aquests mohicans
Li va saber greu? Ens va maleir els ossos? Chi lo sa. Probablement ho va entomar i s’ho va tirar a l’esquena. De mica en mica va començar a col·laborar a la premsa local. A la revista “Llaç”, 2ª època (sense rancúnia!), a “Tapapous”, “Cap de Creus”, “Fonts” i —finalment— a Ràdio Argentona.
Paral·lelament va entrar com a cantaire a la coral del Llaç (en va arribar a ser presidenta) i, n’estic gairebé segur, va ser una mare activa en el decurs de l’etapa escolar dels seus fills.
És una espectadora assídua del Centre i de la Sala, fixa en les presentacions de llibres i a les tertúlies literàries i col·laboradora a l’enllaç des dels seus inicis. Se li pot demanar més?
Al marge de la seva total integració a la vida pública d’Argentona, és una escriptora prolífica. Però aquesta ja és tota una altra història i qui sap si en parlarem un altre dia. El que avui pretenia deixar clar és que la Rosa Vila ha acabat convertint-se en una mohicana que 43 anys enrere també hauria patit pel futur de la seva tribu.
—Rosa, ja hem parlat de l’editorial dels bolets, veus?
- Crit. Número 25. Agost, 1971. ↩︎
- Notícies aparegudes el maig del 1978 a “El Correo Catalan”, “La Vanguardia”, “Hola del Lunes”, etc. ↩︎
- Llaç. Número 65. Octubre de 1981 ↩︎
