per Josep Arenas Ponsa
Si retrocedim fins a la dècada dels setanta del segle vint, ens trobem que va arribar de Barcelona la Montse Brugal i es va casar amb en Quim Batlle, que aleshores ja era un membre actiu del Cine-club. En aquells anys, en els que encara no vivíem en democràcia, van ser les entitats, com el Cine-club, el Llaç d’Amistat, l’Associació de veïns, el Centre o l’Associació de Pares, els espais en els quals anàvem aconseguint l’anhelada democràcia, que més endavant conqueriríem. Fins que va arribar la legalització dels partits polítics i l’elecció del primer ajuntament democràtic, l’abril de 1979.
La Montse Brugal era una dona jove que de seguida es va implicar en l’Associació de pares de l’Escola pública i va lluitar per l’escola pública i pel català. Així va ser com es va integrar en la vida política i social del poble; i així va entrar en contacte amb tota aquella gent que es movia en aquelles entitats. Quan a primers del 1979 ens reuníem a Can Camilo, en el local de les associacions esmentades, per fer un programa d’Esquerres, per fer una candidatura democràtica, que reunia les persones que havien estat actives i activistes en aquelles entitats, va aparèixer la Montse Brugal, disposada a assumir el repte i a treballar en la candidatura. Efectivament, la Montse va ser la primera dona que, des de les esquerres, seria elegida, per primer cop, regidora del nostre Ajuntament en aquella Candidatura d’Unitat Popular d’Argentona, la CUPA. A partir d’aleshores va començar la seva tasca política. Assumint la regidoria d’Ensenyament, primer.
Vull remarcar, per tant, que, la Montse, sense fer-ne proclames, per mi, va ser una de les primeres feministes de debò, des del primer moment. Ella assumia en la pràctica i amb naturalitat, la igualtat, que és la base del feminisme.
Més endavant aniria prosseguint aquesta missió política, sense complexos, i es faria càrrec de responsabilitats tan remarcables com l’urbanisme i la tinència d’alcaldia. Anirien venint noves convocatòries electorals, primer amb la Coalició d’Esquerres, i després amb les candidatures del Partit dels Socialistes de Catalunya que s’anirien produint fins al dia d’avui. Unes vegades per ser regidora i altres de manera testimonial; una convocatòria darrere l’altra, ininterrompudament, la Montse sempre hi ha estat present.
Per tots els qui hem seguit el seu exemple, la Montse ha estat una referència indiscutible en el socialisme argentoní i en la vida política local. La Montse ha exercit sempre una autoritat moral que depassava molt més enllà de la formalitat dels càrrecs públics que va assumir o dels càrrecs de partit pels quals va ser elegida. Sense anar més lluny, tot just fa un any, encara ens reunia a casa seva i ens encomanava la seva energia i ens encarregava gestions, a uns i altres, per solucionar els grans temes pendents del poble: la Velcro, la Biblioteca, la recepció i obres de les urbanitzacions, la piscina coberta i tants altres, sense descuidar mai el seu apreciat Museu del Càntir. Ella, que havia estat l’artífex de grans obres, com la Sala, el nostre cinema i teatre públic, el nou Cementiri, l’adquisició i rehabilitació de la Casa Puig i Cadafalch, els plans urbanístics i tantes altres obres, continuava traslladant-nos l’interès per la cosa pública.
La Montse, referent socialista argentonina, que, malauradament, ens deixaria el 26 de juny, aviat farà un any, va ser una dona que creia en la disciplina de partit i en la necessitat d’enquadrament en l’organització, però això, com a dona de caràcter que era, no li impedia acudir a qui calgués, ja fos un alcalde, un conseller -una alcaldessa o una consellera- o el qui convingués, per defensar: ja sigui la veritat d’uns fets; o bé, per reivindicar i millorar els serveis públics; o, quan calia, per denunciar les corrupteles que detectava. En vaig ser testimoni, en ocasions diverses. I, a més, ens ho feia partícip i ens reunia, en comissió o en assemblea, per compartir i debatre les seves posicions. Ella treballava en equip i li agradava la democràcia des de la base. I a més era bona persona i amiga dels seus amics i defensora de les causes justes. Sempre amb un somriure afectiu, fins i tot quan estava ja malalta.
Dit d’una altra manera, la Montse treballava pels altres, treballava pel poble. En aquest sentit, igual que va començar dedicant-se a l’Associació de pares i mares de l’escola, tenia l’empenta i el coratge per dedicar-se als més necessitats, a les persones amb problemes. Així ho feia recentment a través de Càritas. Sempre tenia presents els interessos del poble i concretament els de la gent que coneixia, que era molta, i els de la gent més necessitada. I ho va demostrar fins a l’últim moment.
És per això que, si bé la trobem, i la trobarem a faltar, el seu exemple ens serveix de guia. I encara que sabem que només es fa camí en caminar, ella ens ha transmès que cal fer-ho junts, ja que el repte que ara tenim davant és comparable amb el que teníem quan volíem conquerir la democràcia, fa mig segle. Ara el repte és defensar la democràcia i defensar els serveis públics; i d’enemics no en falten i de populisme en sobra. I avui, Montse, Quim, família, amics, companys, som aquí per manifestar el nostre compromís.
( Aquest escrit és la intervenció que va fer Josep Arenas Ponsa en l’acte d’homenatge a Montse Brugal, a Argentona, el 15 de maig de 2026, a les 7 de la tarda a l’edifici de la Velcro).
L’ Acte homenatge es va fer el 15 de maig a l’edifici de la Velcro a les 7 de la tarda i va ser organitzat pel grup socialista local d’Argentona.
