per Rosa Vila
Hi ha molta vida després de la regla. Hi ha molta vida després la menopausa. Hi ha molta vida després de ser expulsades del món laboral remunerat. O sigui, vida més enllà del suposat esclat primaveral de la suposada bellesa, més enllà de totes les suposades artrosi, incontinències, lapsus de memòria, diabetis i cansaments varis.
La vida pot ser igualment plena i feliç. I no després que se’ns pugui considerar històricament una bona mare, una bona esposa, una bona tieta, bona iaia, sinó ara. Perquè, com diu l’Anna Freixes, (Barcelona, 1946), a Yo, vieja: “envellir és una sort, els signes de l’edat, els naturals, són els que ens demostren que estem vives”.
Només ens cal triar, dones, totes i cadascuna, el model de vellesa on ens agradem: amb el mateix mapa d’arrugues, que també pot ser bell i content; amb el color i l’estíl de pentinat triat; amb l’adopció del nou caminar lent, però segur, amb bastó o sense; reivindicant la gratuïtat de les compreses o copes postmenopàusiques i altres nous “detallets” que ens permetin recuperar l’empoderament de tota una vida. I a nivell més social, animant a les noves generacions de nois i noies a detectar i fugir del model patriarcal que durant dècades ha destrossat, i destrossa, l’autoestima de la majoria de les dones.
No sé si es nota, però aquest escrit ha estat motivat per, a més de la lectura del Yo, vieja, per la pel·lícula italiana traduïda com a Siempre nos quedará mañana, de Paola Cortellesi, però també per la xerrada donada per la ginecòloga Carme Coll, sobre la incontinència femenina, al Casal de la Gent Gran.De manera que, i com a síntesi de tot plegat, un eslògan:”ens toca lluitar juntes per una vellesa el màxim de confortable i digne”.
