Lèxic familiar

per Margarita Marzo

“No me vengas con tío pásame el río”; “Pórtate bien en el mundo, hija mía”; “Fulano es un bufacaldos”;  “Zutano es un harinoso”; “Tres mujeres en casa y enciende el fuego, Miguel”. Aquestes, entre moltes altres son expressions que es feien servir a casa i que vaig sentir des que tinc memòria. Tenien un significat precís i, en general, només eren comprensibles pels membres de la família ja que, la majoria provenien d’anècdotes viscudes o explicades.  A totes les famílies hi deu haver, suposo, un repertori  propi que, si hi pensem, constitueix l’expressió  de la idiosincràsia familiar, d’una manera de fer i d’entendre el món.  Doncs bé, amb aquest material, fet d’allò petit, quotidià,  Natalia Ginzburg, construeix unes memòries  familiars escrites amb un llenguatge senzill, molta ironia i una extraordinària capacitat d’observació i que es llegeixen com una novel.la.

No em vull  estendre aquí amb la biografia de Natalia Ginzburg, però no deixeu de buscar-la i llegirla. Només recordaré que neix en el sí d’una familia d’intel.lectuals antifeixistes, jueus assimilats i laics (“la meva identitat jueva només va ser rellevant quan els jueus van començar a ser perseguits” dirà més endavant). Entre els amics i comapanys de Ginzburg hi trobem noms com Giulio Einaudi, Leon Ginzburg (que será el seu primer marit, torturat  fins a la mort per la Gestapo), Cesare Pavese, Italo Calvino, Mario Olivetti, Pier Paolo Passolini, per citar-ne només uns quants. Narradora, assagista, dramaturga, traductora i política, va estar vinculada des dels inicis a la prestigiosíssima Editorial Einaudi, que en aquells anys difícils del  feixisme va ser molt més que una editorial i després de la guerra, un autèntic far cultural.

El 1963 Einaudi publica Lessico famigliare, que aquell mateix any guany el premi Strega. Sobre aquest llibre, Ginzburg dirà: «Lèxic familiar no és una autobiografia, és un llibre que explica les persones de la meva vida, no la meva vida. Jo volia  no ser un personatge en aquest llibre; volia ser simplement un testimoni, per tant, el meu personatge l’he gairebé ignorat, està a l’ombra, no he dit quasi res sobre mi».  A partir de les petites coses de cada dia (costums, opinions, discussions, què fan,  què diuen, què i com mengen, qui els visita…)  se’ns explica amb humor i tendresa la intrahistòria de la família. Així anem  coneixent una galería de personatges memorables: els pares, els cinc germans, àvies i ties, amics i coneguts, la minyona, la modista… Els veiem créixer  i evolucionar des de la infantesa de la narradora fins a la seva maduresa  amb el teló de fons d’uns anys convulsos en la historia italiana i europea, les dècades dels 30 als 50 del segle passat .   Les tragèdies, que també hi són, es viuen i sobretot s’expliquen, amb  contenció i enteresa. Està clar que aquesta no és una familia estándar; al contrari, és una familia força particular, però d’una manera o altra, en hi podem sentir reconeguts.  Amb la deliberada selecció d’anècdotes i detalls aparentment sense importancia,  equiparables als de totes les famílies, Ginzburg composa retrats psicològics i sociològics d’una gran exactitud. Allò que és corrent, humil, modest es transforma amb la seva  aguda mirada, el seu talent i la seva qualitat com a escriptora en gran literatura.  No deixeu de llegir Lèxic familiar, ni, ja que hi som, Les petites virtuts un recull reflexions o assaigs breus. Això, per començar.

Lèxic familiar , de Natàlia Ginzburg

Pròleg de Llucia Ramis; traducció d’Elena Rodríguez

Editorial Àtic dels Llibres