per Rosa Vila
Quan la cultura de les ungles arriba al carrer Major o al Gran de qualsevol poble o ciutat en establiments dedicats a les manicures, com els que darrerament proliferen per tot arreu, és quan tenim l’evidència d’un canvi cultural.
Un carrer de vianants de qualsevol centre urbà perd la identitat a mesura que van tancant, sovint per raons econòmiques, les botigues de tota la vida o del comerç de proximitat, a la menuda, per a ser substituïdes per d’altres que potser no caldria que estiguessin al centre neuràlgic, dit d’una altra manera, al carrer on ens trobem la gent.
Tot sabent que arreu aquesta activitat comercial no és culpa dels que tanquen i obren comerços, no ens queixaríem si als carrers més vius s’hi obrissin llocs de trobada, de cultura, alguna sala d’exposicions com Déu mana, un ateneu o centre cívic, una biblioteca amb horari ampli o altres botigues amb ànima, creatives.
És clar que potser als algoritmes del comerç hi consta que als argentonins els convé provar nous dissenys, creacions atrevides aplicables a ungles de mans i peus, com ja feien els egipcis i han anat fent totes les cultures, tant com a símbols d’estatus socials com per moda.
Que quedi clar que no tinc res contra la cultura de les ungles, la del “ nail art”, per les connotacions estètiques, socials i artístiques que porta implícites, però no cal a banda i banda del cor del principal carrer dels vianants.
