per Emili Amargant
XI
La notícia de Sadurní Ximenes és una autèntica troballa. Al marge de la història que explica –un Marcelino pan y vino avant la lettre–, hi ha la descripció del territori (coincideix totalment amb la de Rimbaud), aspectes de la vida quotidiana a la missió, detalls físics sobre el missioner argentoní i, fonamentalment, una pàgina viscuda reveladora de la seva bonhomia i tot un conjunt de notícies que ens parlen del seu tarannà evangelitzador i de la seva autoritat moral sobre la generalitat dels colonitzadors.
Però per damunt de tot, hi ha una fotografia. Diu Ximenes, “era un home corpulent, tenia una bella testa i una abundosa barba grisa li queia fins al pit”.Quan ens el mirem, ens recorda els grans profetes i patriarques bíblics. El nostre imaginari s’ha construït a través de (sobretot) les pintures del Renaixement i del Barroc. A tall d’exemple, la Visión del beato Alonso Rodríguez. Rostres en èxtasi i positura resignada, sobretot en les teles on hi ha màrtirs.
Del pare Nonell el que sorprèn és la seva placidesa. Té una mirada clara, transparent, nítida i on no s’hi aprecia cap retret. De quin color devia tenir els ulls? Totalment distès ha posat davant la càmera de Sadurní Ximenes. Porta a la mà esquerra un bastó amb puny de nacre i a la dreta un barret, probablement de feltre amb borles. Efectivament, se’l veu una persona d’aspecte ferreny, però se li endevina un tarannà condescendent amb propensió a la indulgència. No se’l veu ni un senyoret intel·lectual com Joan, el seu germà escolapi, ni se li aprecia una mala salut de ferro, com Jaume, el seu germà jesuïta. Tal com ja he escrit, no s’ocupa ni de músiques, ni de gramàtiques, ni de vides de sants. Estem davant d’un missioner de ronyó clos. D’un paradigma.
La fotografia –gairebé segur– la podem datar de l’any 1897. Tenia cinquanta-un anys i ja en feia vint-i-tres que era al Iemen. La va arribar a veure, el pare Francesc Nonell? Probablement, no. Degué estar vint-i-tres anys entre els papers de Sadurní Ximenes. En el moment de publicar el singular obituari que llegireu més endavant, la va recordar i –beneïda memòria!– al cap d’un segle ens permet conèixer-lo i admirar-nos de la seva bíblica estampa.
ELS MINERS DE SAINT-ÉTIENNE
La nota biogràfica que havia redactat fra Valentí, deia: “Retornat a França assistí pastoralment la colònia d’emigrants espanyols a les mines de Saint-Étienne, prop de Lió.”
No hi ha hagut manera, però, de saber amb exactitud quin any va retornar a Europa. A l’esmentada nota, hi podíem llegir: “El 1874 fou enviat a la missió d’Aden”. Aquesta notícia, complementada amb la de Sadurní Ximenes: “després d’una trentena d’anys de permanència en aquells rocs implacables, va ésser traslladat a França”, determinaria que el camí de tornada caldria fixar-lo pels volts de 1905.
Va reintegrar-se al convent de Tolosa? Va anar de dret a Saint-Étienne? Li van donar un permís especial i va venir a Catalunya? Hauria pogut visitar el nínxol familiar i resar per les ànimes de la seva mare –feia vint-i-set anys que havia traspassat–, del seu pare –en feia vint-i-tres–, del seu germà Josep de Calassanç –en feia trenta i només tenia quinze anys quan va finar–, o del seu germà Salvador, el petit, que no el va arribar ni a conèixer. També hauria pogut abraçar els seus germans Joan i Jaume, els seus companys de jocs infantils, i les seves germanes, Jacinta, Maria, Concepció, Paula i Teresa.
I no s’acaben pas aquí les preguntes i les hipòtesis. Com és que hi havia una colònia de miners espanyols a la capital del Loira? Sobre aquesta qüestió, podríem aventurar una resposta plausible. És aquesta: segons un estudi del Banco de España, a principis del segle passat, cent francs significaven cent quaranta pessetes. El jornal d’un miner espanyol oscil·lava entres les tres amb cinquanta i les quatre rubias. En el mateix període, un miner francès guanyava cinc francs amb quatre cèntims, però a partir de 1906 cal situar el seu salari en set amb trenta-un, un increment notable aconseguit per les grèves menées courageusement. En resum i parlant de diners, un treballador de les mines de carbó francès guanyava deu pessetes i trenta-cinc cèntims diàriament; un d’espanyol –tal com ja s’ha dit– entre tres amb cinquanta i quatre. És un argument que convida a la migració. Considerant que parlem de jaciments de carbó, hem de suposar que el col·lectiu era, majoritàriament, asturià o aragonès? Qui ho sap. En qualsevol cas, parlem d’un col·lectiu masculí que, segurament, havia deixat la dona i els fills al poble i buscava a França un rendiment econòmic més gran pel seu treball d’escarràs. Des de l’estranger, tiraven la família endavant amb menys penúries i, a més, podien fer guardiola. No tenien cap somni d’indià, però aspiraven a un present més folgat i a un futur menys tenebrós.
En els seus anys d’exili econòmic, on menjaven i dormien? Amb qui vivien o convivien? S’estaven en una colònia a la manera de les tèxtils del Llobregat? En barracons habilitats amb llits, taula, cadires i cuina econòmica? Anaven a dispesa? No perdem de vista que eren homes joves o jovenassos, lluny de casa, de la família en general i de la dona en particular. Sense cap brida. Un cop acabada la jornada, ningú els esperava. Era fàcil adoptar hàbits més aviat dissoluts. Moltes hores vespertines de solitud i la carn és feble, el joc és temptador i el vi un bàlsam per a l’enyorament. L’espectre de Sodoma i Gomorra devia fer-se present en el tarannà col·lectiu i calia plantar-li cara.
En quin moment Francesc d’Argentona es va convertir en el capatàs de les ànimes dels treballadors de l’hulla?
Tal com diuen a les novel·les de lladres i serenos, calia anar a l’escenari dels fets.
M’assabento que hi ha documents del segle XIV en què ja es menciona le charbon de terre de Saint-Étienne. Parlem d’una activitat minera que d’inici s’orientava a finalitats domèstiques. Amb l’esclat de la Revolució Industrial, l’explotació de la mina va viure els seus moments àlgids. Hi van arribar a treballar mil cinc-centes persones. Francesos, marroquins, grecs, polonesos i espanyols. En aquest punt, cal situar el pare Nonell.
—Em sap greu, però no el puc ajudar—, em diuen al Musée de la Mine.
—Vaja— penso —, ja m’ha caigut al damunt el je suis désolé.
Tota la paperassa que va generar la mina al llarg de la seva història –set-cents anys–, es va enviar als Archives Nationales du Monde du Travail de Roubaix.
—Escriviu-los i tingueu per segur que faran el que estigui a la seva mà per ajudar-vos.
“Tots els nostres desitjos d’èxit en la vostra recerca”, m’havia escrit Madame Anne Le Bastard.
L’adreça electrònica: anmt@culture.gouv.fr. La demanda els deu haver semblat, com a mínim, estrambòtica. En tot cas, i de manera automàtica, ha generat una resposta de gran cortesia en la qual m’asseguren que es comprometen a resoldre l’afer en el termini màxim d’un mes. No troben res. Com a mínim, s’hi deuen haver esforçat, cosa que no han fet, per exemple, els de l’Istituto Storico Collegio San Lorenzo da Brindisi. Si el personal de la Ciutat Santa no és capaç de respondre a quatre preguntes nímies i terrenals, com podem refiar-nos que ens resolguin els grans interrogants de l’existència humana?
Tampoc han contestat ni l’ambaixada del Iemen, ni els d’El Mensajero Seráfico. Ni un convencional désolé.
EPÍLEG
La darrera notícia del pare Francesc d’Argentona –nascut Esteve Nonell i Mas–, la trobem als Archives Municipales de Lyon-Convois Funéraires, servei número 46, del dimecres 6 de novembre de 1918.
El total d’enterraments d’aquell dia, van ser de setanta-tres i tingueren com a destins finals els cementiris lionesos de Loyasse, tretze; Guillotière, trenta-un; Croix-Rousse, setze, i nínxols d’altres localitats, tretze.
Els decessos s’havien produït entre els dies 28 d’octubre i 4 de novembre. Estem situats a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Falten només cinc dies per a la signatura de l’armistici de Compiègne.
A la relació dels services du mercredi 6 novembre, hi trobem disset militars. La majoria, soldats rasos, però també hi trobem un aviador i alguns de rang. En el capítol d’observacions del full de services, hi ha dos soldats que han omplert la casella: Giorg Jorken i Theo Chaptinski. Hi podem llegir: soldat allemand i soldat americain, respectivament.
El pare Nonell havia mort el 3 de novembre, al convent de la Chardonnière de la petita vila de Francheville. Tenia setanta-dos anys. L’orde es va ocupar del seu enterrament. “El teu compromís és treballar i viure per la institució i la institució t’atendrà en tot i per tot”, m’havia dit el pare Florensa. Va ser un sepeli de classe ordinària i taüt de pi. Últim destí terrenal, cementiri de Loyasse. Hora de sepultura, les deu del matí.
Una hora abans, el cotxe fúnebre va partir de Francheville camí de Lió. La distància és de quatre quilòmetres. Era com anar d’Argentona a Mataró, un camí que havia fet seixanta anys enrere.
El convoi funéraire va entrar a la metròpoli per la rue des Fosses de Trion, va travessar la place de Trion i va prendre la rue Pierre Audry. A continuació, va anar per la rue du Bas de Loyasse, i es va enfilar per la montée de l’Observance fins a un darrer tram, aleshores sense nom i que avui s’anomena rue du Cardinal Gerlier, que moria a les portes de la necròpolis de Loyasse. El recorregut del cotxe fúnebre exemplifica les consideracions de Steiner sobre els lieus de la mèmorie i la sobirania del record. Recordem La idea d’Europa: “Dels carrers i les places recorreguts a peu pels homes, les dones i els nens europeus, n’hi ha centenars que tenen noms d’estadistes, militars il·lustres, poetes, artistes, compositors, científics i filòsofs.”
A Argentona, hi ha un carrer dedicat a un eclesiàstic indocumentat. Diu la placa “Pare Nonell”: no té nom, ni dates extremes, ni quin va ser el seu llegat pòstum.
Quin dels tres fills de l’espardenyer l’hauria d’habitar?
FONTS DE CONSULTA
Llibres
Steiner, G. La idea de Europa. Barcelona. Editorial Arcàdia. 2006.
Lladó i Pascual, J. Recull Enciclopèdic d’Argentona. Argentona. Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell. 2011.
Corts, R.; Galtes, J.; Manent, A. Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Volum II. D-O. Barcelona. Editorial Claret. 2000.
Pascual Madoz. Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España. Tomo II. Madrid. 1845.
Florensa Parés, J. Tres-cents anys de l’escola Pia a Balaguer. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1999.
Puig i Reixach, M. Escola Pia de Sarrià. Barcelona. Escolapis de Sarrià. 1998.
Casallarch i Montràs, R. Història de l’Escola Pia de Moià. Barcelona. 1994.
Becquer, G.A., Cartas desde mi celda. Madrid. Ediciones Cátedra. 1996.
Fabra, P. Obra Completa (7).Converses filològiques números 841-842. Barcelona.Editorial Proa. 2011.
Solà Cortassa, J. L’obra gramatical del Pare Jaume Nonell. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1987.
Serra, Fra Valentí. Els framenors caputxins a la Catalunya del segle XIX. Represa conventual, exclaustració i restauració (1814-1900). Barcelona. Facultat de Teologia de Catalunya. Col·lectània Sant Pacià. 1998.
Rimbaud, A. Prometo ser Bueno: cartes completes. Barcelona. Ed. Barril&Barral. 2009.
Revistes
Monogràfica sobre el Pare Jaume Nonell i Mas. Revistra Ilustrada Jorba. Novembre, 1922. N. 158.
Ximenes, S. Mossèn Francesc Nonell. D’Ací i d’Allà. Setembre, 1920.
Cerdá, I. Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona. 1856.
Memoria Anual de la Asociación de Antiguos Alumnos de las Escuelas Pias de Cuba (1929-1930).
Miró i Borràs, O. El Pare Jaume Nonell. Text conferència donada al Centre Excursionista de Vic. 12-11-1922.
Solà Cortassa, J. Els nostres savis. Avui Cultura. 14-12-2005.
Institucions
-Arxiu Parroquial de Sant Julià d’Argentona. Llibres de bateigs, casaments, òbits i confirmacions.
-Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Argentona. Actes de plens.
-Museu Arxiu de Santa Maria. Centre d’Estudis Locals de Mataró.
-Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Mataró. Censos municipals.
-Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya. (APEPC).
-Biblioteca de Catalunya. Secció de Manuscrits.
-Associació Musical de Mestres Directors.
-Arxiu Diocesà de l’Arquebisbat de Barcelona.
-Archives de l’Ordre des Frères Mineurs Capucins de France.
-Archivio Generale Cappuccini.
-Ambaixada del Iemen a Espanya.
-Arxius de la publicació “El Mensajero Seráfico”.
-Musée de la Mine de Saint-Étienne.
-Archives Nationales du Monde de Travail de France.
-Archives Municipales de Lyon.
