per Emili Amargant
Recapitulem. Som a l’any 1892 i s’ha quedat sol a la Santa Cova de Manresa. L’escola, que era el seu hàbitat natural, havia tancat. Quin vertigen, quina sensació de desempar, quina baixada d’intensitat vital! Que amarg aquest calze ple d’un cert bandejament. Se’l va empassar i alçant els ulls al cel va buscar una resposta: què havia de fer a partir d’ara? Actuar de manera autònoma i no esperar cap més senyal diví? Continuar escrivint hagiografies? Ser pròdig i donar bons consells oralment i literària?
He pogut llegir les notícies del seu traspàs i a totes s’hi fa el mateix dibuix: va ser un escriptor compromès amb el pensament jesuític, un filòleg remarcable i el venerable pastor d’un selecte ramat d’ànimes. Un conseller espiritual que havies d’anar a trobar al confessionari o tenir entrada franca a la Santa Cova.
No he trobat ni una ratlla on es ressenyi que fes passejades regulars pel pont Vell o pel passeig de Pere III; que assistís als concert de l’orfeó Manresà o als de la Capella de Música de la Seu; que anés a les representacions dels Pastorets; que fes homilies en diades assenyalades a la catedral o que passegés l’Eucaristia per Corpus; que cada dia sortís a comprar el diari; que s’assegués en algun banc de la plaça de l’Om i parlés del bé i del mal amb els transeünts o amb els desvagats que hi passaven l’estona, o que, abans de tornar a la Santa Cova, entrés a la farmàcia Esteve a comprar-se uns caramelets de menta. No hi ha cap ratlla sobre presència pública, ni cap nota de convivència bàsica i essencial.
Es devia parlar d’ell com d’un home discret i reservat. Un padre savi i exemplar que vivia a la Santa Cova. Estava enclaustrat. Ens el podem imaginar els dies d’hivern assegut davant d’un tendur. Al seus peus, hi crema el braser. Té una petita flassada damunt les cames i escriu, plàcidament, vides exemplars de sants barons i pietoses dames. Quan arriba el bon temps, potser es lleva la sotana i, en mànigues de camisa, procurant evitar els corrents d’aire, persevera en les redaccions hagiogràfiques.
Si, de tant en tant, sortia al carrer, la gent el saludava i quan ja l’havien perdut de vista, comentaven:
—Es veu que és una llumenera.
Les mares, deien als seus fills:
—Veus aquell mossèn? És el pare Nonell. Escriu llibres de sants. És un savi!
I així va néixer la seva aurèola.
L’any 1893, publica el primer dels tres volums de El V.P. José Pignatelli y la Compañia de Jesús en su extinción y restablecimiento. Si fins aleshores totes les seves publicacions s’havien imprès en tipografies de Madrid o Barcelona, el panegíric del jesuïta saragossà, va maquetar-se en els tallers de la “Imprenta de San José; Calle de Picas, 8; Manresa”. Un hàbit que mantindria fins a la darrera publicació. Ho escrivia i ho imprimia a Manresa. Cada llibre nou –fos llegit o no– feia créixer el seu prestigi.
—Veus aquell padre? És una eminència.
I arribem a 1894. El dia 11 de gener, el calendari li recorda que tal dia com avui, és el seu cinquantè aniversari. Tempus fugit. El pare Nonell degué mirar cap al futur. I a partir d’ara, què? Començar a fer el mutis discret pel lateral? En aquest punt, rep un encàrrec que li provoca una autèntica epifania.
Ho explica el senyor Miró:
“Al any 1894, ab el fi de rendir un tribut d’apreci y recordança a la memòria del meu venerable sògre, qu’era el manresà en Camps y Fabrés, va resòldre la família col·leccionar y publicar sos escrits, molts d’ells catalans. Peraxò vatj demanar al bòn P. Nonell que’m fes el favor d’ordenarlos, repassarlos y corretjir les pròbes; fentme aquesta tecstual contesta: -Encara que’m fa vergonya el diro, jò, que m’he dedicat al estudi d’altres llengües, no conèg pas còm cal la meva pròpia, la catalana.- Còm qu’era tan complacent que no tenia un NO, va accedir, n’obstant, a lo que li demanava; dientme que ho faria ab molt gust. ¡Quántes vegades m’ho havia recordat el P. Nonell! afeginthi, tot cofoy, que a mi’s devien sos estudis, sobre la llengua catalana!”
Del testimoni del senyor Miró, se’n poder fer –com a mínim– un parell de comentaris: el bon gendre del senyor Camps i Fabrés es pensava que el seu amic eclesiàstic tenia el desllorigador de la llengua catalana? Que un dia pujaria al cim del puig Cardener o del turó de Sant Jeroni i sota una bardissa encesa hi trobaria la Gramàtica Catalana?
De tota manera, la il·limitada confiança del senyor Miró en la sapiència del pare Nonell, col·loquen al jesuïta argentoní davant d’un “baguio”, d’un altre gran repte, d’un objectiu vivificant i –fins i tot– de la possibilitat d’un reconeixement perdurable: normativitzar una llengua.
“Sènse fer frèssa, se posà seguidament a estudiar el llenguatje de tots els antics clàssics catalans (…) a pèndre notes y a omplir cèdules. Ab constància y calma, va anar arreplegant molts y ben triats materials”, escriu el senyor Miró.
VIDES PARAL·LELES: NONELL i FABRA
Sense cap intenció d’emular Plutarc s’imposa, a partir de 1894 i fins l’any 1906, anar intercalant seqüències de les seves biografies que tenen com a denominador comú la intenció d’estructurar la llengua catalana: les seves fórmules per portar-ho a cap i els resultats finals de les seves aventures filològiques.
Onze anys abans de la curiosa demanda del senyor Miró al pare Nonell, en la vida de Fabra s’havia produït un fet semblant. Parlem de l’any 1883. Va asseure’s a la taula i, agafant paper i ploma, es disposà a escriure una carta als seus nebots que estiuejaven a Camprodon. “Queridos sobrinos…”. En altres ocasions, hauria continuat amb “espero que al recibo de la presente estéis bien de salud, tal es la mía a.D.g.” o una fórmula similar. Aquell dia, no. Es va aturar en sec. Després d’un moment de reflexió, va estripar el paper, en va agafar un altre de la pila i va començar de cap i de nou. “Estimats nebots…” Fora diglòssies!
Només tenia quinze anys i estava a punt d’entrar a l’Escola Industrial de Barcelona d’on sortiria amb la titulació d’enginyer químic. Fabra compaginava la carrera amb els estudis de lingüística. Les notícies biogràfiques que he llegit sobre aquest període coincideixen a dir que era un jove alegre, esportista i de vida social intensa. Gran aficionat a la música, assistia regularment a audicions de clàssica i a les òperes del Liceu. Com tants i tants catalans del seu temps, era un fervent admirador de Wagner. Al marge de la seva melomania, era un assidu visitant de pinacoteques, i en la seva nòmina d’amics, hi trobem Santiago Rusiñol i Ramon Casas, amb qui va compartir moltes de les festes modernistes que organitzaven a Sitges a finals del segle XIX. Per acabar de donar una idea més precisa de la seva gran capacitat de treball, hi afegirem que l’any 1893 va traduir al català L’intruse,del dramaturg belga Maeterlinck (La intrusa, en la seva versió), i el 1896, Gengangere, del noruec Ibsen (Espectres, també en la seva versió, elaborada conjuntament amb J. Casas-Carbó).
El 1884, abans d’entrar de ple en la voràgine acadèmica, artística i mundana que acabem de ressenyar, havia començat la redacció de l’Ensayo de gramática del catalán moderno. L’acabaria el 1887. Un manual precoç, si es vol, escrit entre els setze i els dinou anys, però que ja revela un dels supòsits fonamentals de la seva obra: la llengua de referència a l’hora de bastir qualsevol model lingüístic, ha de ser la que es parla, la que tothom utilitza, la de l’època en què es viu. O sigui: es situa a les antípodes –per exemple– d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanch i la seva Gramática de la lengua catalana (1867), una obra d’esperit renaixentista i que podia servir de vademècum als poetes jocfloralistes, però que –per Fabra– era poc rigorosa, sense normes lògiques, plena d’arcaismes i a moltíssima distància de la llengua parlada pels catalans senzills i sense ínfules. El seu ideari, insistim-hi, era apropar la llengua parlada a l’escrita i aconseguir-ho de manera clara, intel·ligible. Sense artificiositats ni desigs de fer entrar el clau per la cabota.
De fet, aquestes dues visions –Fabra i Bofarull a tall de paradigmes–, no són cap novetat. A finals de la primera meitat del segle XIX ja es va manifestar la necessitat d’escollir un model de llengua, a partir del qual crear unes normes ortogràfiques, lèxiques i sintàctiques. I van aparèixer dues tendències: el català històric o remot i el català “que ara es parla”. La primera, volia decantar-se de la parla més aviat castellanitzada del moment i assajava solucions basades en la llengua pretèrita i tirava l’àncora en els segles XIV i XV. La segona, considerava que s’havia de prendre com a model la llengua quotidiana, malgrat totes les interferències d’altres idiomes. Els seus seguidors opinaven que l’ortografia s’havia de basar en la pronuncia i, si calia, eliminar les lletres mudes o l’apòstrof. Pitarra en fou un gran abanderat.
L’Ensayo de gramàtica del catalán moderno de Fabra va ser publicat per L’Avenç l’any 1891. Era el punt de partida de la col·laboració entre el seu autor i l’anomenat Grup de L’Avenç. Feia tot just un any que havia acabat la carrera i li calia guanyar-se la vida, sobretot d’ençà de la mort del seu pare (1888).
Fabra es va dedicar a fer de professor. Primer en una escola que va muntar amb Josep Maria Puig i Cadafalch i, després, a la del seu cunyat Bartomeu Galí, pare dels seus “estimats nebots”. En paral·lel redacta estudis filològics que li són publicats en revistes internacionals i que el projecten cap als espais on orbiten els grans lingüistes europeus del moment.
Som al 1895. El pare Nonell, viu a la Santa Cova de Manresa. Beatíficament. Instal·lat en un sedentarisme absolut i total. Ens l’hem d’imaginar com una mena d’enciclopedista francès. Un home savi, un vell erudit triant i remenant textos catalans medievals. Triant de la pila els que li semblaven més notables. Verbigràcia: fragments de Fèlix o Llibre de meravelles,de Ramon Llull; fets de la Crònica, de Ramon Muntaner; De consolatione philosophiae, de Boeci en traducció de fra Antoni i Ginebreda (s. XIII/XIV); Llibre dels feits d’armes de Catalunya, de mossèn Bernat Boades (1370-1444); Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell; fragments de la Divina Comèdia, en traducció d’Andreu Febrer (1375-1440); Llibre de les dones, de Jaume Roig, o alguns cants d’Ausiàs Marc. A partir d’aquesta selecció –per cert, remarcable–, pauta una morfologia i uns principis sintàctics per orquestrar la llengua catalana del futur.
Tot just un any després del “no conèg pas còm cal la meva[llengua] pròpia, la catalana”, la conscienciosa exploració del pare Nonell ja comença a concretar-se. Publica, Análisis morfològic de la llènga catalana antiga comparada ab la moderna. Un volum editat per l’Establiment Tipografich de Sant Joseph (Imprenta de San José, catalanitzada per l’ocasió) i que fa goig de veure. Enquadernat amb símil de pell i amb lletres daurades al llom, com el seu primer llibre, Eczercici del Cristiá. En el pròleg, el jesuïta argentoní fa una declaració d’intencions i principis: “El títol de la present escriptura esplica perfectament l’objecte de la òbra. No pretench escriure un llibre curiós y de pura erudició filològica; sinó de profit y utilitat pera la resolució de duptes gramaticals, que a cada pas assalten als que en català escriuen. Axí dònchs, fins el tecnicisme de la ciència del llenguatje l’estalviaré tot lo que sia possible; perquè son us ni es necessari, ni tal volta seria intel-ligible a bona part dels llegidors”.
Un llibre tan especialitzat com el que ha escrit el pare Nonell, d’entrada, no sembla que hagi de tenir un gran interès per al públic en general, per als que ell anomena llegidors. Els potencials lectors d’obra escrita en català, més aviat es decantarien per les obres teatrals de Guimerà, Soler o Iglésias; pels poemes èpics Canigó o L’Atlàntida de mossèn Cinto; per narracions com L’orfeneta de Menargues d’Antoni de Bofarull; per Don Joan de Serrallonga de Victor Balaguer o per les peces costumistes d’Emili Vilanova. Encarar-se amb l’Análisis morfològic de la llènga catalana antiga comparada ab la moderna, vol un plus de curiositat i militància per la causa idiomàtica de la qual –en general– el lector comú no disposava. En tot cas, la seva presència a la Llibreria Rosa de la capital del Bages, degué fer el seu efecte.
Ara, admetem-ho, quin “llegidor” estàndard voldria comprar-se Análisis morfològic de la llènga catalana antiga comparada ab la moderna, si el títol ja fa mitja por? S’ha de dir que en la seva prosa no hi ha gaire retòrica. És a les antípodes de la que llegíem en un dels fragments culminants de la Vida de San Alonso Rodríguez, coadjutor temporal de la Compañia de Jesús. En l’escriptura del text gramatical, s’hi observa un remarcable interès de fer-la amena i col·loquial. Propera. A tall d’exemple: “El catalá es hòme de pòques paraules y molts fets. En l’exercici de sa activitat proceèx ab la vista fixada sempre en lo terme de sa operació, y s’hi dirigèx frisos (…) el catalá no sap estarse sense fer rès; y lo que fa, ho fa depressa y ab llestesa. Y aixis còm òbra, axis parla. (…) En cada oració gramatical no’s fixa sinó en alguna de les paraules que més li fan al cas, y per sobre de les altres hi corre”. En un moment o un altre però, el text derivarà cap a qüestions enrevessades per a un profà en la matèria. “Els cambis sufèrts per les paraules llatines, al passar a ser catalanes, son de dues maneres: la una pertany a la sílaba ò les sílabes que constituint la part variable dels noms y verbs, formen la declinació y la conjugació; la altra es pròpia de la part invariable dels noms y verbs, y se esten tambè a les parts de la oració dites invariables.”En aquest punt, malgrat tot l’esforç per ser clar del pare Nonell, el voluntariós aficionat pensarà en L’orfeneta de Menargues.
Al cap d’un any, publica Análisis fonològich-ortográfich de la llenga catalana antiga y moderna i Los ejercicios Espirituales de N.P.S. Ignacio en si mismos y en su aplicación. Malgrat la seva evident diferència i el seu propòsit, tenen un nexe comú. Tant en el llibre de llengua com en el de caràcter confessional, el seu autor analitza, diagnostica i fa la prescripció corresponent. En el cas dels exercicis espirituals –una pedagogia per aprendre l’art de viure cristianament– li donarem tot el crèdit del món. N’és un expert consumat i reconegut.
El cas de les seves teories gramaticals, ja és tota una altra història. Les formula en un temps, filològicament parlant, convuls i, tal com es va veient, el pare Nonell ha entrat en aquest camp amb un delit encomiable.
En el pròleg d’aquest segon volum es queixa de “la tan vària ortografia, que observam en los escriptors dels temps clássichs de nostra llènga: varietat e inconstància, que’s nòta no sòlament èntre un autor y altre, sinó en un metex en diversos escrits, y fins en un metex llibre, en una matexa plana, en una metexa sentència”. I, fins aquí, la malaltia. Tot seguit, la diagnosi i la prescripció. “L’estudi de la fonètica antiga y moderna, dirigit a la determinació definitiva d’un sistèma alfabètich-ortográfich de la actual llènga catalana, es lo que m’he proposat fer en aquest breu escrit […]. Protesto que no’m mòu el desitj de defensar cap sistema ortográfich preconcebut a priori, ni fer prevaldre cap idèa pròpia y particular sobre l’assumpto.”
Podem acceptar que no el mou cap desig de notorietat i que la seva aportació és com una benedicció urbi et orbi,però el que costa d’admetre és la seva pretensió de neutralitat. Al darrere del seu exhaustiu treball fet a partir de l’estudi de fragments literaris pretèrits, hi ha tot un conjunt de pressupòsits d’una intencionalitat d’aplicació innegable. Uns postulats evidents.
L’any 1898, tant el pare Nonell com Fabra publiquen gramàtiques. El jesuïta dues. La primera, de tempteig, Estudis gramaticals sobre la llenga catalana; la segona amb un títol inusualment breu i definitiu: Gramática de la Llenga Catalana. La de Fabra s’anomena Contribució a la gramàtica de la llengua catalana. Les de l’eclesiàstic van ser redactades entre 1896 i principis de 1898; la del seglar entre 1892 i 1895, en els seus anys d’intensos estudis filològics i de primers reconeixements. La “Campanya per la Reforma Lingüística” de L’Avenç el considera el “gramàtic innovador per l’aplicació de la metodologia científica de la lingüística comparativa”, l’escola predominant a Europa en aquell moment.
En el pròleg de la Gramatica Catalana del pare Nonell hi podem llegir: “Ab la publicació d’un Análisis Sintáctic, que completés l’estudi de la nostra Gramática, començat en el Morfològic, y continuat en el Fonològic y en els Estudis Gramaticals, me semblava que hauria satisfet plenament mon desitj de cooperar a la formació d’una bona Gramática Catalana. Ab aquèst intent vatj compòndre món Análisis Sintáctic; però al ordenarlo y retocarlo per a sa publicació, he observat, que casi resultava ser una verdadera Sintacsis, tal qual la reclama aquesta part de la nostra Gramática, la mènos estudiada de totes pels gramàtics anteriors. Axò m’ha decidit a estraure de les meves òbres fins ara publicades lo necessari pera formar la Fonologia y la Lecsiologia, y per completar la nova Sintacsis: aquèxos très tractats formaran la Gramática, si no perfecta, a lo mènos completa, que oferèsc al públic.”
Aquella modèstia –real o impostada– que presidien els pròlegs de les seves obres anteriors, ja no la trobem en aquesta introducció. No hi ha cap referència als llegidors profans, ni cap apel·lació a la bona voluntat. En aquesta Gramática, “si no perfecta, a los mènos completa”, el que ens hi sembla detectar és una dosi important de ciència infusa.
La seva producció gramatical s’atura en aquest punt. Ha posat la pedra dovella i torna a l’hagiografia. L’any 1900, publica Historia de la Beata Madre Juana de Lestonnac, Baronesa de Montferrant-Landirás, fundadora de la Compañia de Nuestra Señora; el 1903, Vida y virtudes de la Rvdma. Madre Paula Delpuig, segunda Superiora General del Instituto de las HH. Carmelitas de la Caridad (dos volums); el 1905, Vida y virtudes de la Rvma. Madre Esperanza González de Jesús, fundadora de las Esclavas del Corazón de Maria i Vida y virtudes de la Venerable Madre Joaquina de Vedruna de Mas, fundadora del Instituto de las HH. Carmelitas de la Caridad (dos volums).
Fabra, per la seva banda, ha guanyat per oposició la càtedra de química de l’Escola d’Enginyeria de Bilbao. Aquest mateix any (1902) es casa amb Teresa Mestres. Prossegueix la seva formació en lingüística, i l’any 1904 publica Tractat d’ortografia catalana i estrena paternitat.
I arribem al 13 d’octubre de l’any 1906. Al dia de la sessió inaugural del 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El pare Nonell –tot hi no acudir-hi– hi va presentar una comunicació: Necessitat de redimir la prosòdia catalana de la influència castellana. El terme redimir té unes connotacions religioses importants. Vol dir, grosso modo, eliminar impureses i tornar al recte i veritable camí. En aquest cas a les essències de l’idioma.
Fabra hi va abordar –presencialment– el tema de la creació d’una nova ortografia nacional i moderna amb Qüestions d’ortografia catalana. Una ponència en la qual s’estudiaven casos com el de la lletra hac, la erra muda i la ce trencada. Va ser una intervenció que, als ulls dels experts, va revelar Fabra com un lingüista excepcional.El seu prestigi en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització del català.
I aquest seria el punt i final del paral·lelisme entre les vides del pare Nonell i Pompeu Fabra.
A partir d’aquí, el jesuïta no va escriure cap més ratlla sobre teories gramaticals. El que li semblava que havia de dir, ja ho havia dit. Els seus postulats, formulats.
Fabra va continuar la seva obra. No tot van ser flors i violes, és clar. A tall d’exemple podríem citar els prohoms de la Renaixença que qualificaven la seva gramàtica de “Decret de Nova Planta Lingüista”. Miquel i Planes, el va titllar de “Gran Mogol Filològich” i de “malehit reventador de llengües”. Anys a venir, el cronista de la Revista Ilustrada Jorba també s’apuntaria a la defenestració. “En bibliofília catalana [el pare Nonell] era ya de antiguo una autoridad indiscutible; pues fue quien ante el renacimiento previsto de la hermosa lengua de Cataluña, le abrió cauces y le dio normas fijas, populares y documentadísimas. De positivo valor filológico, no tuvo jamas que apelar a modernismos, ni extravagancias tras los que a veces se escudan la supeficialidad y el anhelo de novedades.”
Fa gràcia això del “renacimiento previsto”. Com si la reivindicació històrica d’una llengua pròpia fos un part programat. Un acte de violència obstètrica, que diem avui en dia.
Fabra, dèiem, segueix treballant i fent pedagogia sobre la seva normativa. Especialment a través de les Converses filològiques. A les número 841 i 842, publicades el novembre de 1905, hi argumenta la poca consistència del que el pare Nonell i Marià Grandia anomenen “llei d’escurçament”. (Fabra s’hi refereix com el Sr. Nonell i el seu imitador.) Els arguments que hi desgrana per desmuntar-la són implacables i estan formulats amb una gran intel·ligibilitat i amb una alçada pedagògica que aconsegueix fer-los comprensibles a un profà en la matèria.
Joan Solà, filòleg i lingüista reputadíssim, publicarà l’any 1987 L’obra gramatical del pare Jaume Nonell. La seva lectura ens dibuixa, amb la perspectiva que dona el temps, el paper del biografiat i les seves aportacions dins de l’atmosfera del moment. Diu: “Tot i l’extensió de la seva obra gramatical i la seva relativa influència en autors coetanis com Marià Grandia, a penes posseïa coneixements de la lingüística que es desenvolupava aquells anys a Europa, cosa que l’empenyé a establir unes curioses lleis per a explicar la formació de la morfologia catalana a partir del llatí: escurçament, distinció i eufonia.” Quines són aquestes “curioses lleis”? El mateix Joan Solà ho explicava al suplement Cultura del diari Avui del 14 de desembre de 2005. “El pare Nonell […] s’havia inventat ‘les très lleys fonamentals de nostra morfologia’. (I) La llei d’escurçament fa caure totes les desinències llatines (-a, –am, –as, –at, –ant, –it, –um, –us, etc.), de manera que el present d’indicatiu del verb amo (1 amo, 2 amas, 3 amat, 4 amamus, 5 amatis, 6 amant) dóna 1 am, 2 am, 3 am, 4 amam, 5 amat, 6 am. (II) La llei de distinció acut en socorriment de les formes produïdes per la primera llei que siguin “confuses”, ambigües, però ho fa sense norma fixa, a l’atzar; per exemple, tres d’aquelles formes continuen canviant així: 2 ams (i despres ames), 3 ama i 6 amn […]. (III) La llei d’eufonia remeia les formes difícils de pronunciar produïdes per les lleis anteriors: 6 amn esdevindrà amen […] L’autor, cofoi, explotarà l’invent en totes les seves obres, i el seguirà un altre gramàtic no menys irresponsable, Marià Grandia.”
“Malgrat el desencert de les seves formulacions gramaticals –escriu Solà al llibre esmentat– l’obra lingüística de Nonell té el valor de partir de l’estudi d’exemples extrets de textos literaris d’èpoques ben diferents.”
1906 – 1922
Jaume Nonell i Mas, ja té seixanta-dos anys. L’edat que tenia la seva mare quan va morir. “Era una santa dòna” que li havia comprat l’”Eczercici del Cristiá […] en català y enquadernat en pasta”. El seu pare havia arribat als setanta-cinc. Hi arribaria ell? Tots els testimonis que tenim dels trenta-set anys que va passar a Manresa, ens parlen de la seva mala salut de ferro. A l’obituari que li va escriure la comunitat ignasiana, hi podem llegir: “[…] si llegó a la edad de 78 años, fue por haberse sujetado al régimen higiénico que le prescribieron los médicos. A pesar de su padecimiento, sobre todo de cabeza, no los daba a conocer, sino cuando el asma no le dejaba respirar, porque nunca se quejaba […]. Cayendo y levantándose iba pasando los días sin dejar la màquina de escribir que manejó casi hasta el último momento, cuando a la afección cardíaca que padecía se le agregó una fuerte congestión pulmonar.”
L’any 1908, publica Breu biografia del apòstol dels negres Sant Pere Claver. Amb aquesta peça, tanca la seva producció hagiogràfica i, com s’observa, ho fa en llengua catalana i ocupant-se d’un jesuïta de la terra, nascut a Verdú (l’Urgell) l’any 1580. El personatge va cursar estudis a Mallorca, on conegué el beat Alonso Rodríguez. El porter de Montsió el va aconsellar que anés en missió a Sud-amèrica, i el va creure. L’any 1610 embarcà a Sevilla i arribà a Cartagena (de Indias), el seu destí d’apostolat. El pare Claver, es convertí en un defensor dels indis i dels negres, dedicant tota la seva vida a lluitar contra el tràfic d’esclaus. La seva professió solemne, va signar-la com a “Petrus Claver. Aethiopum semper servus” (“Pere Claver, esclau dels negres per sempre”). El jesuïta de Verdú és l’actual patró de la República de Colòmbia. Com s’observa, un gran colofó hagiogràfic, que va complementar amb la “Novèna a llaor del apòstol dels negres Sant Pere Claver”.
A partir d’aquest moment, escriu quinze títols més, que podem classificar en dos grups: l’estrictament religiós i el jesuític-manresà. Al primer grup hi pertanyen –per exemple– Ejercicios Espirituales para uso de las Hermanas de la Caridad (1908), La Sagrada Eucarístia de Hedley, traduïda de l’anglès al castellà (1910), o Paz a los Hombres de buena voluntad (1913). Al segon grup: Tres glorias de San Ignacio en Manresa a la luz de la más severa crítica (1914), El Crucifijo de la cruz de Tort (1914), o La Cueva de S. Ignacio en Manresa desde que se recogió en ella el Santo hasta nuestros dias (1915). El mateix 1915 publica ¿Qué son las Hermanitas de los pobres?, una obra que escriu en commemoració del cinquantenari de l’establiment de les germanetes de la Caritat a Manresa. Per glossar el paper de les religioses, el senyor Miró ens diu que el seu amic jesuïta va recuperar el seu vessant poètic. “Ja hem vist que al any 1861, sent el P. Nonell un jovenet de 17 anys va escriure a Balaguer una poesia catalana. Y no sé pas que’n fes cap mès fins desprès del 1894. Desde aquest any, n’escriguè algunes de ben inspirades y tendres. Per mòstra vos llegiré l’única que ting a mà, composta al 1913, còm a recordatori de les fests celebrades en el cinquantè aniversari del establiment de les Germanetes dels Pòbres a Manrèsa:
“CRIATURES NAXEM
CRIATURES TORNEM
(REFRANY)
Quand naxèm, ¿còm ho faríem
d’una mare sens l’amor?
¡Ay, que prompte’ns moriríem!
¡Ay, que prompte’ns trobaríem
en mans de l’enterrador!
Entre penes y torments,
més qu’ab gòits y alegries,
ara trist, ara contents,
còm nau ab contraris vents,
passèm dies y més dies.
Arribam a la vellèsa:
criatures ens tornem.
De la mare la tendresa,
còm en la nòstr’infantèsa,
¡Deu meu!… ja no la trobem.
Y’l bòn Deu me respongué
exes dolces paraulètes:
‘Tranquilisat: jo’t daré
ben zeloses del teu bé,
si no mare… Germanètes’.”
L’any 1916, edita Explicación de los cuadros murales que adornan el vestíbulo de la Santa Cueva, i el 1917, La Eximia Ilustración. Orígen de la Compañia de Jesus, la seva darrera obra.
En els cinc anys que li resten, ja no publica res més. Diu el senyor Miró, “cayent-llevant, anava passant aquesta trista vida, quand la afecció crònica del còr, que de temps patia…”.
Més enllà de la capital del Bages, el momentani prestigi intel·lectual aconseguit en el camp de la filologia, havia anat minvant. La llengua catalana s’havia normativitzat a partir de l’ideari de Pompeu Fabra. Les propostes del pare Nonell s’havien quedat sense llegidors i les seves tesis començaven a ser una curiositat que es mencionava a peu de pàgina.
La seva obra com a hagiògraf, o la de caràcter religiós, tenia un públic més aviat reduït i els seus textos sobre la Manresa ignasiana quedaven circumscrits a l’espai geogràfic de la capital del Bages.
—Veus aquell padre? És una eminència.
Pels manresans, però, el seu prestigi no va decaure i la seva aurèola va continuar il·luminant-lo fins al 20 de setembre de 1922. Diu el senyor Miró: “La vida y la mort del P. Nonell me fan venir a la memòria la vida sábia y la mort santa del bisbe Dr. Torras y Bages, de les quals, fóra de Catalunya, gairebé no se’n va ocupar la premsa d’Espanya, y ni siquiera la catòlica. Del P. Nonell, després de sa mort, a escepció dels periòdics de Manresa, son poquíssims els de les altres localitats de Catalunya que se’n han ocupat còm se mereixia; y la major part, incloenthi a la premsa catòlica y catalanista, ni menys n’han fet esment.”
Epíleg
L’Arxiu Històric de la Companyia de Jesús a Catalunya és al carrer Roger de Llúria cantonada amb Casp, de Barcelona.
M’atén el pare Francesc Casanovas. Amable, sol·lícit i col·laborador. “Em passa el P. Lluís Magriñà la seva petició sobre el P. Jaume Nonell. M’alegra molt que en vulgui fer una biografia”, m’havia dit en un missatge electrònic previ a la visita.
Ens veurem un parell de vegades. La primera per contrastar les dades de què disposo amb les de l’orde, demanar informació sobre el pare Colina, conèixer les normes de protocol entre els germans i, fonamentalment, veure si tenien documents privats del jesuïta argentoní.
—Considerant que gairebé fa un segle del seu traspàs, ja us puc mostrar el seu llegat personal. Quedem per dijous de la setmana que ve i us els faré a mans.
No cal dir que vaig crear-me unes grans expectatives. Soc optimista de mena i, a pesar de les batzegades de la vida, ho continuo sent.
El dia de la segona visita, ja tenia una capsa arxivador al damunt de la taula. En el llom hi havia hi havia una ela majúscula grossa i, amb lletra més petita i de gran qualitat cal·ligràfica, “P. Jaume Nonell 922/16”.
El seu contingut no va ser el que esperava a priori. No hi havia fotografies, ni cartes familiars, ni retalls de diari filipins, cubans o iemenites, ni de la Noguera o del Moianès. Tampoc hi havia el llibre Eczercici del Cristiá. El que s’hi guardava, però, era un sobre de mida mitjana ple de quartilles que resultava, francament, temptador. Vaig deixar-lo per al final.
Així, i per ordre d’inspecció vaig tenir a les mans:
-Cartes manuscrites a superiors on s’hi tracta d’afers editorials.
-Dues llibretes de cartoné escrites amb una lletra pulcríssima: El Clasicismo y el Romanticismo.
-Una llibreta senzilla però gruixuda i aprofitada fins al darrer full: Diálogos sobre la utilidad de la instrucción.Són converses de joves a l’entorn de les virtuts i avantatges del saber que adopten la forma del Fedó o El banquet. El fons, ja és tota una altra història.
-Dues llibretes més, també senzilles i gruixudes però amb molta pàgina en blanc: Discurso sobre la educación e instrucción i Viaje alrededor del mundo hecho sobre un mapa.
-Dues llibretes senzilles i primetes: Acción de gracias a un obispo por su visita a un col·legio de niñas (en vers) i Para distribución de premios, un manual de mise en scène.
-Dues enquadernacions de folis esgrogueïts: Tratado de Declamación i Tratado de Declamación (2) con notas del P. Fco. Simó Orli S.J.
-Un estudi sobre Marià Grandia on s’hi cita el pare Nonell.
-La Revista Ilustrada Jorba,núm. 58. Novembre de 1922.
-La portada d’El Pla de Bages. Diari de Manresa. Núm. 11240. 23-9-1922,on hi ha la notícia de la seva mort.
I dins del sobre misteriós? Una seixantena de quartilles escrites a màquina. A la primera, ben centrat i en lletra majúscula, Vida de San Alfonso. A sota del títol, Inédita, 1921. Por el P. Jaime Nonell S. J. A la segona, una nota introductòria on explica que l’ha escrit en commemoració del tercer centenari de la seva mort.
Fi de l’inventari de la capsa “L”, “P. Jaume Nonell 922/16”.
Començo a llegir la Vida de San Alfonso. “¿Quién es el héroe, cuyo tercer centenario de su preciosa muerte vamos a celebrar? ¿Es acaso un Domingo de Guzman, un Francisco de Asis, un Ignacio de Loyola? No. Es el hijo de un segoviano, comeriante en paños y lanas …”. És una bona manera d’introduir una biografia. El meu estil no es pas retòric, però haig d’admetre que engegar el retrat del pare Jaume Nonell amb una bateria de preguntes, hauria estat un bon recurs. “Qui és l’heroi, el 175è aniversari del naixement del qual estem a punt de celebrar? És, potser, mossèn Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà o Frederic Soler? No. L’heroi és el fill d’un argentoní, d’un humil espardenyer que remenava vetes i cànem…”
