per Maribel Gómez
En aquests últims mesos la figura de Federico García Lorca s’ha anat creuant amb mi. A l’octubre, vaig fer un viatge de recuperació del passat familiar i vaig visitar l’Andalusia on van néixer els pares. Vaig arribar a Baena buscant el rastre de l’avi José Joaquín, intentant reconstruir els seus últims dies abans de ser afusellat i soterrat en una fossa que mai s’ha tornat a obrir. Dies després, a pocs quilòmetres d’allà, visitava la Granada natal de la mare i travessava el jardí de la Huerta de San Vicente. L’itinerari de recuperació de l’avi es creuava amb el del poeta, dos recorreguts vitals que no eren ben bé el mateix, però que compartien una mateixa ombra.
La Huerta de San Vicente no se’m va mostrar només com la casa del poeta: l’espai on escrivia, on compartia estius amb la família, on va viure els darrers anys de relativa felicitat abans de la Guerra Civil. Després de visitar la Baena de l’avi, la Huerta de San Vicente esdevingué el lloc on pren cos una absència: Lorca hi és perquè ja no hi pot ser, s’hi percep la vida interrompuda, igual que davant d’una fossa comuna el que es fa present és una vida arrabassada.
A l’abril, Miguel Poveda presentava, al cinemes Verdi de Barcelona, el seu documental “Enlorquecido: solo el misterio nos hace vivir”. Novament, Lorca m’interpel·lava mitjançant la figura del meu “cantaor” preferit.
Com jo havia fet amb l’avi Joaquín, Poveda inicià un viatge íntim rere les passes de Federico García Lorca, no pas amb l’objectiu de fer-li un homenatge, sinó com un camí de recerca personal. Durant anys, va recórrer la geografia que d’alguna manera va marcar el poeta —Granada, Madrid, Cadaqués, Montevideo, La Havana— per tal d’il·luminar allò oblidat i provar de comprendre’s a ell mateix. Cant, paraula i memòria s’entrecreuen en un diàleg entre passat i present. “Enlorquecido” és la història de dos artistes units per la bellesa, la passió, la marginació i l’art com a mètode de resistència.
El documental no parla tant de Lorca com del diàleg que Miguel Poveda estableix amb el poeta, perquè Lorca no és patrimoni únic dels filòlegs, per exemple, és patrimoni dels artistes, del poble, de la gent… Poveda no intenta pas reconstruir la figura del poeta, sinó conversar-hi.
Fa unes setmanes es va produir el meu tercer retrobament amb Federico. Aquesta vegada, al teatre Tívoli de Barcelona i de la mà de Juan Diego Botto amb la representació d’”Una noche sin luna”.
La lluna és una presència constant dins l’obra lorquiana. Diu Ian Gibson que la nit en què el van dur al molí prop de Víznar per afusellar-lo va ser una nit sense lluna. Aquesta és l’anècdota que dona títol a l’obra i que proposa un recorregut per alguns anys de la vida de Lorca i ho fa entrellaçant la seva vida amb el temps present. El text ens permet recórrer, mitjançant fragments de la seva obra, de xerrades, de conferències i d’entrevistes, diferents episodis de la vida del poeta que resulten particularment reveladors vistos a la llum dels nostres conflictes actuals. L’obra és un constant joc de miralls i il·lusions entre passat i present i, en definitiva, és una peça sobre l’actualitat social, cultural i humana del nostre present.
Botto no ens presenta la biografia de Lorca, no se centra a recrear els últims dies del poeta. El que fa és donar-li veu perquè parli de la llibertat, de la creació, de la por, de l’amor, de la diferència. Lorca deixa de ser un personatge històric i es converteix en una figura contemporània que s’adreça al públic i que formula preguntes que continuen obertes, sense resposta.
Per què Lorca continua interpel·lant-me gairebé un segle després de la seva mort?
Potser perquè no és un autor del passat, sinó una presència que es reactiva cada vegada que algú el torna a llegir, a cantar o a representar.
El meu viatge a Granada no va començar a la Huerta de San Vicente, va començar a Baena, però la visita a la casa del poeta va ser també una altra etapa del meu recorregut: un viatge per acostar-me a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil. Era inevitable, Lorca hi havia d’aparèixer, gairebé de manera natural, perquè és el nom més universal d’una tragèdia compartida per milers de famílies anònimes. La memòria històrica necessita tant els noms que tothom coneix com els noms que gairebé ningú recorda: Lorca, símbol universal de la repressió franquista, simbolitza amb el seu nom la història de milers de persones que, com la de l’avi José Joaquín, només sobreviuen gràcies als seus descendents.
El documental de Poveda ens mostra què passa quan un artista contemporani decideix no deixar que aquella veu s’apagui: Miguel Poveda no només el canta, el rescata del museu literari i el fa retornar al nostre present. Però qui rescata les veus dels qui no van escriure llibres ni van deixar poemes? Potser ho hem de fer nosaltres, els nets, les filles i els fills, els historiadors locals, les associacions memorialistes.
En aquest sentit, Una noche sin luna parla de Lorca, però també de totes les persones a qui la violència va voler silenciar. La posada en escena no consisteix només a recordar un poeta assassinat; consisteix a recordar que la cultura pot donar paraules al dolor quan la història oficial les ha negat. Potser, Lorca no necessita que nosaltres el recordem perquè la seva obra ja l’ha fet immortal, però el meu avi i els avis de tants altres, encara depenen de la memòria dels seus descendents perquè el seu nom no desaparegui. I, tanmateix, totes dues memòries es necessiten mútuament perquè el poeta dona una dimensió universal a la tragèdia i l’avi impedeix que aquesta tragèdia es converteixi en una abstracció: els grans noms ens expliquen la història; els noms de les nostres famílies ens expliquen què significa aquesta història.
