per Rosa Vila
En aquest mateix digital de cultura l’escriptora Maria Sanplà analitza la vida activa dels llibres que es publiquen a casa nostra. Ella parla d’uns nou mesos. A vegades es pot allargar una mica més, depenent de la promoció editorial, o de l’aposta més o menys sucosa del premi que l’ha enlairat o si ha tingut la sort d’enganxar algun Sant Jordi.
Però tot i aquestes excepcions, és cert que la vida útil dels llibres de ficció, -deixant de banda la clarament reconeguda dels clàssics-, és molt curta, molt més que el temps de la seva gestació. Ho sap tothom i és profecia, com deia el poeta J.V.Foix, referint-se a un altre tema.
Sí, i ens hi haurem d’acostumar també els lletraferits novells que a foc lent hem parit, amb més o menys dolor, allò que hem escrit per a ser compartit i publicat. I si en el millor dels casos, aconseguim vendre algun exemplar en les presentacions de proximitat, ja abans d’arribar a la cantonada, intuïm que més d’un no serà ni llegit.
Aquí és on l’aventura inclou una lliçó de “modos”.
Ho dic personalment, com a component de Les dones del dijous, quan encara estem dins el procés de promoció presencial per les rodalies, per la mena de contracte implícit que assegura que és la millor manera de donar sortida a un llibre de contes literaris, per ser un dels gèneres menys venuts, quan no es disposa de les Grans-eines-salvadores-de-llibres-objecte.
Però, per sort, n’hi ha una de petita, una que no es compra ni es paga amb res, la del “boca-orella”, aquella que, segurament per la capacitat de retornar al llibre un bri de vida, n’hauríem de dir del “boca a boca”.
I és aquí on volia arribar, a títol personal com a una de les sis autores del llibre dels contes literaris de Les Dones del dijous, uns textos ar~relats, recullo el que em va dir, efusivament, una dona que, com jo, al mercat dels divendres, remenava roba a la parada de la Yoli:
“He leido ya dos veces entero el libro de Les Dones. Me ha encantado, lo tengo de libro de cabecera. És como seis libros en uno, de estilos y temas distintos. Es ideal para releerlo a boleo. Me encanta. Se lee muy bien. Llevo viviendo en Argentona casi quaranta años, donde sigo la intensa vida cultural del pueblo. Ah!, leo en catalán pero no lo hablo muy bién. Felicidades a todas.”
Li vaig agrair com a un d’aquells petits retorns que et fan pensar que, quan menys t’ho esperes, pots trobar algú que s’ha identificat amb la teva obra, o sigui que és possible que alguna cosa li’n quedi. I si li queda, podria ser que en parlés.
I a mi, com a eterna aprenent, em queda la tranquil·litat que ha funcionat un dels recursos importants la literatura: del pacte amb el lector.
