per Maria Sanplà
Hi ha una qüestió que com a escriptora em preocupa i m’ocupa. Vull parlar del temps. Començo per parlar del temps de l’escriptura i de la reescriptura, posem per a una novel·la d’unes 200 pàgines. En el meu cas, la primera vaig trigar molt i massa, gairebé 7 anys, no és broma. La segona, un pèl més curta, uns 4 anys (estructuralment no era tan complexa), la tercera també uns 4 anys (aquesta amb una estructura cronològica més senzilla), la quarta, la d’ara, de moment també 4 anys i no soc ni a la meitat.
Escriure una novel·la no és una feina fàcil, escriure-la mentre tens una altra feina que et serveix per viure, encara menys. Llavors em pregunto per què hi dedico tantes i tantes hores, per arribar a publicar? Per què necessito comunicar tot allò que he descobert en escriure-la? Per donar-me a conèixer? Per intentar algun premi que sigui sucós? Per demostrar-me alguna cosa? Potser ho és tot, o potser no. Però deu ser important ja que he robat hores de son, familiars i d’amistats per estar i viure amb els personatges de les obres i tot allò que els passa. Quan soc a l’obra, l’obsessió m’ajuda a tirar endavant. Són molts els moments de defalliment, físic i psicològic. Les poques vegades que disposo d’un temps més o menys llarg, potser no hi ha l’espai mental, que d’alguna manera també es temps.
Això em fa pensar en una qüestió que surt sovint a classe amb l’alumnat, el no tinc temps, quan esbrino si és el mateix no tinc temps que jo, veig que no. Majoritàriament el meu alumnat o són professionals lliures o estan jubilats. I tenen aquella il·lusió de poder-ho fer tot, en aquest tot incloem-hi consumir cultura. I aquí, per desgràcia, ja tenim un problema. Activitats culturals, n’hi ha moltes, unes més atractives que altres. I si a sobre soc d’un col·lectiu cultural aleshores la cosa encara es complica més. El temps, el nostre estimat temps que no s’allargassa com una goma elàstica, em recorda que no ho puc fer tot. Tampoc puc estar a tot arreu. I és aquí, en aquest moment on recordo les paraules d’una alumna dient-me: jo, fujo del fomo, aquesta por a perdre’s alguna cosa, a pensar que si no hi soc, no existeixo, la necessitat de voler abastar-ho tot. I en canvi, ara soc del jomo, accepto que hi ha mil coses a fer, i conscientment trio i decideixo no participar-hi i centrar-me.
No puc ser gran consumidora de cultura i creadora alhora. Això sense dir que quan presento la meva obra, tot es capgira, aquí hi he de ser, i aquella obra que ja no tinc tant al cap, resulta que m’ocupa i és molt difícil presentar durant mig any o un any i continuar tenint el cervell net i centrat en l’obra que estic escrivint. Mireu ara aquest exemple, de temps. Dilluns classes fins tard, dimarts presentació de llibre i a sobre, interessant, dimecres teatre, dijous una conferència, divendres lliure, dissabte matí unes, posem per cas, jornades monogràfiques, diumenge preparació recital poesia. Totes les activitats menys la del cap de setmana són al vespre. Després d’un dia de feina, l’arribada a casa només permet intentar descansar o desconnectar. Llavors passa, al matí no em llevo ni a les 4 ni a les 5 per escriure, el cap està ocupat amb tot el que faig o dirigeixo que, de cop, la impotència. He de triar. És meravellós poder ser a tot arreu i a sobre amb un somriure. És fotuda la realitat. És en aquest punt, quan el que realment creo jo, se’n ressent, trio.Escric perquè és la meva vida, puc passar sense anar gaire al teatre, ni a totes les presentacions i conferències, per molt que m’agradaria, però no puc passar sense el meu espai físic i mental per escriure. Per a la gent de fora, ja no soc tan, no sé com dir-ho, culta, interessant, vistosa? Per a mi, és no dono per tot, estic on he d’estar, escrivint. Costa dir que no, costa quan algú et pregunta, no vindràs? I contesto, no puc. Costa veure’ns els límits. Trio només aquelles activitats que realment em puc permetre amb les meves circumstàncies i horaris. Així aquest temps que parlava abans, que té a veure amb l’ofici, m’ofereix una treva.
Si les escriptores no escrivim què consumiran els consumidors de cultura? Escriure és un ofici, en un ofici hi ha hores compromeses, sagrades, que a vegades podem canviar i a vegades, no. Si sou d’aquells que penseu que podeu fer-ho tot, em trec el barret, sincerament.
Fomo i jomo: termes d’origen anglosaxó, conceptes que s’han estès al segle XXI, sobretot entre els joves, a causa de la constant connectivitat i addicció que creen les xarxes socials. I que s’ha estès en altres àmbits de la vida com la feina, i l’oci.
Imatge de l’entrada: Jannoon028-Magnific
