per Mite Ferrer Fàbregas
Theodor Kallifatides, una trilogia sobre la fatalitat del poble grec
Theodor Kallifatides (1938) és un escriptor prolífic grec molt reconegut que va emigrar a Suècia als vint-i-sis anys on va obligar-se a escriure en suec perquè com ell comenta, sentia que la llengua grega només transmetia mentides, ja que paraules com llibertat i justícia no tenien el mateix significat que als diccionaris, a diferència del suec.
És a Grècia a divuit anys quan té la idea de fer la trilogia que no comença fins al sisè any de viure a Suècia. Ell mateix ens diu que en la seva obra no hi ha espai per a la ficció i que la trilogia és la seva imatge de la realitat, no la realitat. Els llibres els publica en suec el 1973, 1975 i 1977 i són editats en català a Galàxia Gutemberg el 2024.
L’obra relata una de les èpoques negres de Grècia que comença amb quatre anys de guerra d’ocupació nazi del 1941 fins al 1944 que alhora substitueix la italiana de Mussolini. La contraofensiva és del Front Nacional d’Alliberament format bàsicament per comunistes que aviat es fragmenta i s’enfronta amb altres grups de resistència, i més endavant amb els feixistes i monàrquics fins a l’arribada del rei Jordi II protegit pels britànics i després pels EUA. Aquesta guerra civil va del 1946 al 1949 i porta el país a l’emigració i a la polarització de la població. Recordem que aquest suport dels EUA empeny més endavant la dictadura dels coronels del 1967 al 1974 amb resultat de les bases militars americanes a Grècia.
Aquesta és resumida la història que explica Kallifatides fins al 1949, amb unes presons que s’anaven omplint de comunistes, ja que senzillament els ocupants se’n passaven les claus dels uns als altres i els presoners augmentaven i no en sortien. La repressió, l’assassinat, la tortura, les violacions i l’incendi de les cases són a l’ordre del dia. I al mig hi ha el poble grec que l’autor situa a la localitat fictícia de Ialós, nom que vol dir platja, però que n’és lluny, situat al sud del Peloponès.
Com es pot escriure sense rancúnia, prejudicis ni amargor una història pròpia tan tràgica? És aquí on es veu l’art del relat de Kallifatides, “no és fàcil mirar de cara la crueltat”. Sensibilitat, honestedat, autenticitat, afecte i humor és el còctel que dona un resultat de fàcil i sàvia lectura. Sobretot una ironia còmplice amb uns habitants que mostren la lluita quotidiana i la picaresca per sobreviure a la gana, la misèria i l’ocupant a base de petits detalls del dia a dia, una mena de costumisme. Utilitza una èpica domèstica per prendre distància de la realitat i transmetre el patiment de la gent d’una manera molt treballada que sembla simple, m’atreviria a dir amb un to que em recorda Pla, i amb la conclusió que el camí de la violència no resol res.
Els personatges centrals són els mateixos en tots tres llibres: el mestre que ha hagut de marxar de Constantinoble després de la guerra entre turcs i grecs i que quasi sempre és a la presó per comunista, els seus fills i dona, i els seus sogres. També hi ha una família jueva que aviat s’acaba i les forces vives del poble. Ens descriu que els habitants de Ialós eren o bé pagesos terratinents o petits pagesos o camperols sense terra. Els sobrevivents de la massacre es van adaptant a les noves situacions fins que al final molts no tenen altre remei que emigrar, entre altres llocs a Atenes on corren diners del Pla Marshall i on “la gent es podia morir sense que la matessin”, deixant buits els pobles.
Quan llegeixes aquest autor et trobes dins l’ànima grega i entens què és intentar aixecar el cap quan t’esbatussen de tots costats. Recomano efusivament la lectura d’aquests llibres lúcids i curts que malgrat la desgràcia són passadors i divertits en primer terme, que trobareu a la biblioteca i, si arribés el cas, és bo de fer-ho amb l’ordre cronològic per poder seguir-ne l’evolució.
