per Alba Calvo Cruxent
Context
Després de la Segona Guerra Mundial, molts països del món es van unir en el seu compromís compartit per la defensa d’un conjunt comú de valors, inclosos la democràcia, els drets humans i l’estat de dret. En concret, l’apropament dels Estats Units i Europa a través dels principis polítics comuns, la solidaritat entre les dues potències, l’aposta per mecanismes de seguretat col·lectiva i la llibertat van establir les bases del sistema internacional basat en normes que coneixem avui en dia. En aquest context de cooperació i objectius compartits, els Estats Units de seguida van liderar la creació de molts organismes multilaterals per tal de vetllar globalment pel seu compliment, com són el cas de l’OTAN, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i les Nacions Unides. Així va ser com els estats nació es van comprometre amb una sèrie d’obligacions mútues i càrregues compartides, dissenyades per defensar el món democràtic contra potències autoritàries hostils.
Canvis recents en l’ordre internacional i sistema de normes
Ja fa uns anys, però, que es parla del terme “nou ordre mundial”, en referència als canvis en l’estructura global que hem anat presenciant. Aquests canvis giren entorn d’una creixent multipolaritat, competència estratègica entre la Xina i els Estats Units, fragmentació de les cadenes de subministrament i l’aparició de nous actors poderosos, com els països BRICS. Sota aquestes condicions, el model tradicional d’equilibri de poder que es va establir fa vuitanta anys no s’ajusta a la realitat, on les esferes d’influència són cada vegada més nombroses i diferenciades.
Recentment, i especialment aquest inici de 2026, s’ha fet més evident la desvinculació d’alguns països de l’ordre internacional com el coneixíem fins ara. Estats Units, sota el mandat de Donald Trump, sembla que s’ha independitzat dràsticament d’aquest ordre, ha renunciat al seu rol com a líder global i s’està centrant, gairebé exclusivament en el seu hemisferi. En són clars exemples la intervenció a Veneçuela, les amenaces d’annexar Groenlàndia, i els discursos per prendre el control del canal de Panamà, que anticipen una era d’intervencionisme regional i potestat sobre els recursos econòmics mundials pel mateix interès i benefici nacional.
En aquest nou ordre mundial, sembla que els objectius només es puguin aconseguir gràcies al poder, i el dret internacional i les normes quedin relegades a l’àmbit teòric-acadèmic, cosa que augmenta les possibilitats de conflicte i disrupció econòmica. El nou ordre recorda molt a la primera globalització (1870-1914), que tenia forma de competició entre grans potències pel control dels recursos i la geografia, la debilitat de les institucions multilaterals, un nacionalisme reaccionari i la coerció com a mecanisme de solució de controvèrsies.
Així doncs, ens acostem al naixement d’un món desglobalitzat, menys segur i més inestable: que Trump estigui apostant per una política exterior sobiranista i sense compromís amb la democràcia o els drets humans, implica que els països mitjans i petits canviaran de bàndol i aliances amb més freqüència.
El Canadà pren la iniciativa per resoldre la situació
En aquest context de tensió internacional, el Fòrum Econòmic Mundial celebrat a Davos aquesta setmana ha estat ple de discursos que giren entorn d’aquest canvi en l’ordre internacional basat en normes. D’entre totes les intervencions, m’agradaria parlar de la proposta de Mark Carney, el primer ministre del Canadà.
Carney ha proposat una resposta a aquesta agitació geopolítica: una estratègia de potència mitjana. Ell defensa que encara no s’ha definit fermament un nou ordre global, i que encara és plausible una àmplia gamma d’escenaris molt diferents. El seu punt de partida és la necessitat d’aturar l’armament econòmic per part de les superpotències, ja que això crea submissió i incertesa per a la prosperitat i la seguretat dels altres països. Si les institucions internacionals com l’Organització Mundial del Comerç no tenen poder i les superpotències trien les seves pròpies regles, les potències mitjanes han de prendre mesures col·lectives per protegir-se.
Així doncs, durant el seu discurs, el primer ministre va ser demanar explícitament a altres potències mitjanes que s’unissin al lideratge del Canadà en la creació d’un “tercer camí”. Al·legant que l’antic ordre internacional no havia aconseguit mantenir els seus propis principis de manera coherent i justa a totes les regions del món, aquest tercer camí hauria de ser ferm en l’aplicació d’aquests principis. Per una banda, molts països del “sud global” s’hi afegiran, ja que han estat defensant aquest argument durant dècades. No obstant això, també hi haurà països que considerin aquesta proposta massa idealista i no s’ho prenguin prou seriosament.
Concretament, el pla implicaria que els països de potències mitjanes desenvolupessin les seves pròpies capacitats sobiranes bàsiques, no només en productes bàsics com els aliments i l’energia, sinó també en infraestructures de dades, finances, propietat intel·lectual i seguretat. Aquest pla pretén construir cadenes de subministrament fiables entre potències mitjanes i utilitzar la influència col·lectiva per negociar acords justos amb superpotències que, d’altra banda, serien dominants. Aquestes associacions podrien estendre’s a connectar els acords plurilaterals existents entre potències mitjanes, com l’Associació Transpacífica, amb agrupacions com la Unió Europea, cosa que crearia una enorme zona comercial i un conjunt de normes i pràctiques sense incloure ni la Xina ni els Estats Units.
Tenint en compte el panorama actual, l’escenari de potència mitjana és probablement el més favorable per al Canadà i per a molts altres, però està lluny de ser l’únic. Un gran pacte entre la Xina i els Estats Units no és impossible, ni tampoc ho són el desordre total i el conflicte global. Serà clau veure quins altres països s’adhereixen pròximament al pla proposat per Carney, o si més no, si fan gestos a favor del discurs i la col·laboració amb el Canadà.
Què en pensa la Unió Europea?
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, recentment ha expressat que el canvi en l’ordre internacional no només és sísmic, sinó que és permanent, afegint que la gran velocitat d’aquest supera amb escreix qualsevol cosa que s’hagi vist en dècades. La presidenta considera que vivim en un món definit pel poder brut, sigui econòmic o militar, tecnològic o geopolític, i que el punt ja és irreversible. En aquesta línia, Von der Leyen argumenta que els xocs geopolítics han de servir com a una oportunitat per a Europa d’accelerar l’impuls per a la seva independència en tots els àmbits.
En resum…
Per simplificar el debat, ens hauríem de quedar amb tres idees. Primerament, que les potències mitjanes coincideixen que l’antic ordre internacional ja no es manté. A Davos, líders des d’Europa fins a Àsia, van descriure un món de ruptura, i no de transició. En segon lloc, la sobirania s’està redefinint com a resiliència i capacitat, no com a retirada. A totes les regions, els caps de govern van emmarcar el desenvolupament de capacitats com la base de l’agència en una economia global més fragmentada. Finalment, la necessitat d’una resposta col·lectiva, no passiva. En lloc d’esperar, les potències mitjanes s’han de mobilitzar per trobar les seves pròpies estratègies, però també construir coalicions per actuar junts allà on els objectius s’alineïn. Així doncs, el que substituirà l’antic centre de gravetat no serà una sola potencia o institució, sinó desenes de xarxes de cooperació entre estats al voltant d’interessos compartits.
