per Alba Calvo Cruxent
Com ja vam comentar fa uns quants números, a finals de 2026, les Nacions Unides afronten un relleu important: António Guterres deixarà el càrrec de Secretari General el 31 de desembre, després de deu anys al capdavant de l’organització. La cursa per trobar-li successor o successora ja està en marxa. Però, en una institució que agrupa 193 estats i que defensa la igualtat sobirana entre els seus membres, qui té realment l’última paraula? El procés de selecció del pròxim Secretari General ens recorda que, com ja hem recordat en diverses ocasions, en les relacions internacionals, els principis de cooperació coexisteixen amb els equilibris de poder.
El procediment de selecció està definit a l’Article 97 de la Carta de les Nacions Unides: l’Assemblea General nomena el Secretari General a partir de la recomanació del Consell de Seguretat. Això implica que, abans que els 193 estats membres puguin intervenir en el nomenament formal, la candidatura ha de superar el filtre de l’òrgan format per quinze països (i el dret a veto dels cinc permanents!). Aquest mecanisme és una de les grans paradoxes de l’ONU. D’una banda, l’organització es fonamenta en la igualtat jurídica dels estats i, de l’altra, el sistema de seguretat col·lectiva reflecteix un ordre internacional on cinc potències tenen un paper privilegiat.
La selecció actual il·lustra fins a quin punt les negociacions poden ser complexes. Entre les candidatures presentades hi ha la de Rebeca Grynspan, de Costa Rica; Rafael Mariano Grossi, de l’Argentina; Carolyn Rodrigues Birkett, de Guyana; María Fernanda Espinosa, de l’Equador; Ivonne A-Baki, també equatoriana; Olara Otunnu, d’Uganda, i la recent candidatura de Lana Nusseibeh, dels Emirats Àrabs Units, presentada aquest passat 21 d’octubre. Cinc dels set candidats són dones (no està malament!), ara ens queda per veure si la decisió final, per fi, trenca amb el patró que hem vist fins ara.
Els sondejos informals, o straw polls, són votacions preliminars i secretes que celebra el Consell de Seguretat i permeten mesurar el suport que desperta cada aspirant al llarg de la cursa abans de prendre una decisió formal. No són eleccions definitives ni tenen efectes jurídics vinculants, però serveixen per veure quines candidatures poden reunir prou suport, quines generen oposició i quines tenen possibilitats de superar el principal obstacle del procés: l’absència d’un veto per part dels cinc membres permanents del Consell.
Els 15 països del consell expressen “suport”, “oposició” o “no-opinió” envers cada candidatura. La presidència del Consell anuncia que s’ha celebrat una ronda, però no en difon els resultats. Les xifres que apareixen als mitjans provenen habitualment de filtracions diplomàtiques, de manera que cal distingir-les de les dades oficials. Tampoc hi ha un nombre fix de rondes. Se’n poden celebrar tantes com calgui fins que els membres del Consell arribin a un acord sobre una candidatura. El nombre de votacions depèn, doncs, de les negociacions i de la capacitat dels candidats per reunir prou suport.
En la darrera ronda, que va tenir lloc el 16 d’octubre (i, per tant, la Lana Nusseibeh encara no va ser tinguda en compte), la Rebeca Grynspan va obtenir nou vots favorables, cinc contraris (dos dels quals de membres permanents) i una abstenció. És la candidata que més s’apropa a la victòria, però encara no n’hi ha prou; li falta el suport o abstenció d’aquests dos membres permanents, que de moment s’oposen a la candidatura. Un canvi important recent ha estat que, fins a aquesta ronda, els resultats només permetien conèixer el suport general de cada candidatura, però no distingien oficialment els vots dels membres permanents d’aquells dels membres elegits. Això dificultava saber si una candidatura amb molts vots favorables també rebia l’oposició d’alguna de les cinc potències amb dret de veto.
Des del juliol d’aquest any, s’han celebrat sis votacions informals, sense que cap aspirant hagi aconseguit reunir el consens necessari. El procés actual encara no ha batut cap rècord, però ja s’acosta a un precedent significatiu. El 2016, António Guterres va ser escollit després de sis rondes de straw polls. El 1996, en canvi, se’n van arribar a celebrar nou, en un procés complicat pel veto a la reelecció de Boutros Boutros-Ghali i la posterior recerca d’un nou candidat. Així doncs, veiem que aquestes votacions no segueixen un calendari fix, sinó que el seu nombre depèn de la capacitat del Consell de Seguretat per trobar una persona que “passi el filtre” de les grans potències.
Més enllà dels noms concrets, la selecció reobre el debat sobre la representació gènere, sobre la representació regional i sobre quin perfil necessita una organització que ha de gestionar conflictes armats, crisis humanitàries, desigualtats i reptes globals que van en auge. La pròxima Secretaria General assumirà el càrrec en un context de guerres, rivalitat geopolítica i qüestionament de les institucions multilaterals. També haurà d’afrontar les profundes dificultats financeres de l’organització i les demandes de reforma d’un sistema que molts consideren poc representatiu de l’equilibri internacional actual.
La cursa per la Secretaria General és molt més que una competició entre candidats. És una finestra per entendre com funciona l’ordre internacional: les institucions creen espais de diàleg i estableixen normes comunes, però la seva capacitat d’actuar depèn de les relacions de poder que les travessen. El pròxim nomenament no resoldrà per si sol les contradiccions de les Nacions Unides, però ens ofereix una oportunitat per preguntar-nos quin paper volem que tingui la cooperació internacional en un món cada vegada més interdependent. Si els grans reptes globals exigeixen respostes col·lectives, fins a quin punt podem permetre’ns que el futur d’aquestes respostes depengui dels interessos d’uns pocs?
