per Maria Bragós Duch
Què hi cap, en vint-i-quatre hores a la vida d’una dona? Sens dubte, depèn de l’edat, l’època, el país, les circumstàncies, el dia en concret… Tot això és el que ens pot anar passant pel cap si ens plantem davant la novel·la de Stefan Zweig titulada, justament, ‘Vint-i-quatre hores a la vida d’una dona’. El títol del llibre ja és molt suggeridor de per si, i si comencem a passar-ne les pàgines, detectem que l’autor vienès ens parla de les vint-i-quatre hores d’una distingida dama anglesa. La fórmula que utilitza Zweig per fer-nos entrar en la història és situar-nos a inicis del segle XX, en un hotel de la costa francesa, on aquesta dona —anomenada Mrs. C.— se sincera amb un altre hoste de l’hotel i li explica que, quan ja era vídua i tenia els fills grans, va sentir una passió irreprimible per un jove jugador d’un casino que no coneixia de res.
Amb el curs del relat, descobrim que aquest jove té un problema molt i molt gros d’addicció al joc. I de manera gairebé irracional, a Mrs. C. li neix una necessitat d’ajudar-lo i de fer-lo sortir del pou on es troba que, mentre vas llegint, veus que no es pot aturar. Aquí juga un paper clau la capacitat de Stefan Zweig per construir psicològicament els personatges i per apropar-nos-hi: tu, com a lector, pots estar molt lluny d’ells. Però a mesura que llegeixes, l’autor aconsegueix traslladar al teu propi cos l’angoixa que senten els protagonistes, i que a poc a poc vagis entenent a la perfecció totes les contradiccions que tenen.
Al capdavall, assistim a la lluita contra una addició. Així que si volem passar aquestes vint-i-quatre hores a la vida de Mrs. C. amb un cafè a la mà, potser l’haurem d’acompanyar d’alguna coseta dolça per compensar —ni que sigui una mica— el gust amarg que ja ens deixaran algunes estones de la lectura.
