El català a les aules

per Gina Sabadell

L’altre dia tornava a sortir a la premsa un titular d’aquells que couen, però que a pocs ens agafen per sorpresa: l’ús del català als esbarjos dels instituts d’educació secundària amb prou feines supera el 30%. Aquestes dades no fan més que reafirmar una tendència creixent que presagia un futur ben negre per a la nostra llengua. Deixeu-me dir per començar que no tinc cap recepta miraculosa que reverteixi aquest desastre.

Em vaig estrenar com a professora de català en un institut d’un municipi turístic del nord del Maresme. La major part de l’alumnat era castellanoparlant, però tenia assumit que el català era la llengua habitual per dirigir-se al professorat i ningú no ho discutia ni oferia resistència. Aquest curs treballo en un institut del Vallès Oriental amb un alumnat que ni tan sols es dirigeix al professorat en català a classe de català si no és sota l’amenaça que, si no ho fan, no aprovaran la matèria. I encara així n’hi ha que s’hi resisteixen!

Deixo de banda el desànim que em provoca tot plegat i accepto amb resignació que no tinc la clau màgica que els encomani un interès sobtat per la llengua catalana. Em dedico a observar aquesta realitat sociolingüística amb la voluntat de trobar-hi una explicació. Identifico dos tipus d’alumnes: els que rebutgen la llengua catalana amb discursos catalanòfobs propers a l’extrema dreta que han après de ves a saber on, i els que simplement s’obliden que existeix una llengua que es diu català perquè amb prou feines la senten enlloc. Els del primer grup no veuen el català com una segona llengua, sinó com una llengua de segona -més aviat un dialecte- imposada per uns supremacistes que s’entesten a trencar la unitat d’Espanya. Els alumnes del segon grup, majoritàriament desproveïts de cap sentiment identitari, perceben el català com una llengua poc útil per al seu dia a dia o per al seu futur i no tenen gens d’interès a parlar-la. En canvi, aquests mateixos alumnes s’esforcen a aprendre l’anglès perquè són conscients que aquesta llengua els obrirà portes quan entrin al món laboral. Al capdavall, els joves responen als valors, referents i incentius que els ofereix l’entorn. Al primer grup no els convenceré de cap de les maneres; al segon, potser encara no ho tenim tot perdut i els podem convèncer que el català no és una imposició del passat, sinó una eina viva, capacitadora i plena de sentit per al seu futur.

I això em porta a la segona qüestió que volia plantejar. Un alumne que assoleix el títol de l’ESO i aprova la matèria de català obté el C1 de català de manera automàtica. L’atorgament d’ofici d’un nivell avançat d’acreditació desvirtua el valor real del títol i genera una falsa sensació de competència que no es correspon amb la realitat que observem a les aules. Des del meu punt de vista, aquesta concessió automàtica hauria de substituir-se per una prova de nivell específica i rigorosa en acabar l’etapa, independent de l’obtenció del títol de graduat en ESO. Una mesura d’aquest tipus no només prestigiaria l’acreditació del C1, sinó que oferiria un incentiu real i una fita d’aprenentatge conscient per a l’alumnat, en lloc de tractar el domini de la llengua com un mer tràmit buit de contingut.

En definitiva, la llengua catalana no se salvarà des del desànim ni des de la complaença de títols regalats. Si volem que el català deixi de ser percebut com un tràmit buit o un mer requisit acadèmic, cal començar per dignificar-lo i donar-li valor real des de les mateixes aules. Avaluar amb rigor el nivell C1 no és cap mesura punitiva, sinó una manera de prestigiar la llengua i d’oferir a l’alumnat una raó conscient per aprendre-la i utilitzar-la. Si l’entorn no els ofereix incentius, és responsabilitat del sistema educatiu crear-los.

Imatge entrada: Vilaweb