per Emili Amargant Parnau
JOSEP SERRA CASABELLA (1956) – LES COSES PELS SEUS NOMS
Compte, que m’he proposat retratar un pintor del tros amb una trajectòria nacional i internacional considerable!
Mentre em feia un esquema de què volia explicar i de com ho pretenia escriure perquè el text resultés entenedor i amè o, com a mínim, digerible he donat un cop d’ull a Google. Hi he trobat molta fullaraca, res que no sabés del pintor i de la seva obra. El conec de tota la vida (ens portem tres anys), li he vist exposicions, he trepitjat el seu taller i m’ha regalat el llibre “Josep Serra, energia abstracta”. De cop i volta m’he trobat aquesta entrada:
Josep Serra: Artista Pintor contemporáneo Español
A la plataforma online d’art singulart.com
Josep Serra es un artista afincado en España cuyas obras se han expuesto a nivel nacional, así como en Estados Unidos, Ucrania e Italia.
Segons la RAE, “afincar” significa “arraigar”, “fijar”, “establecerse”. És a dir, en Serra és un artista contemporani que ha vingut de ves a saber on, s’ha establert a Espanya on ha fixat la seva residència i per acabar-ho d’arrodonir hi ha arrelat!
Google ha fet trontollar el meu coneixement sobre la persona d’en Josep Serra. D’on ha vingut, doncs? I si és germà d’en Richard Serra, l’autor del poderós conjunt escultòric del Guggenheim de Bilbao? O descendent d’un mecenes florentí del “quatrocento” (amic de Leon Baptista Albertí) de cognom Sera però que —amb el pas del temps— ha guanyat una erra?
M’he esverat, l’he anat a veure al seu taller i li he ensenyat l’entrada del Google.
—Però no eres de Can Noms, tu? —li pregunto.
—Això és una fake news —em respon.
—Em sembla que és la primera vegada que et sento parlar en anglès.
—Home, he exposat a San Francisco i a New York —diu.
Fa seixanta anys i escaig on ara hi té el seu estudi era el celler del seu pare (l’Antonio). Hi havia un petit cup al fons, una filera de botes, una o dues piles de portadores i un munt de semalers repenjats a les parets. Quan s’hi entrava, t’engolia aquella sentor dolçota i embafadora del most fermentant o fermentat. Una olor que, per més que ventilessis, no acabava mai d’anar-se’n del tot.
Ara és el taller d’un pintor, ja dic. És una estança neta, polida, endreçada i inodora. Fins i tot el terra està com emmoquetat amb cartons gruixuts. No és el taller caòtic d’un d’aquests artistes maudits que hem vist en múltiples fotografies. Can Noms no és Can Seixanta!
—A veure, jo no soc un pintor extravagant que treballa de nit passant fam i fred, dorm de dia i sempre es queixa de la incomprensió de la seva obra. D’aquests que fumen, beuen i s’emborratxen. Fixa’t que no he guardat cap bota plena de les que teníem al celler! Tampoc em drogo i no tinc ni al·lucinacions ni cap inspiració divina. Aquesta imatge de l’artista baliga-balaga, gandul i viciós ha fet molt de mal a la nostra reputació.
S’atura un moment, pensa i afirma:
—Jo no en conec cap d’aquests i ja fa més de quaranta anys que estic en el món de la pintura!
—I que hi fa l’hereu de can Noms en aquest món?
S’atura un altre moment i medita la resposta.
—Soc un pintor de generació espontània. De petit se’m devia veure aquesta inclinació. Recordo un dia que la meva mare, la Maria de Can Pascol, parlava amb una coneguda seva (no et diré qui) que el seu marit tenia negoci i granejava. Una nueva rica, m’entens? La senyorassa se’m va mirar de dalt a baix i em va fer la típica pegunta, “tu que voldràs ser de gran?”. La mare va respondre per mi, “serà dibuixant i pintor”. “Aquest vailet dibuixant i pintor? Serà un pagès com el seu pare!”.
No va tenir ni un trauma, ni una frustració. Els de can Noms, van a la seva.
—Eren les vacances d’estiu —recorda—. Amb el meu germà i el meu cosí (en Pep Suari, pintor) ens passaven el dia a casa dels avis, al passeig Marina. Jugàvem al mig del carrer i d’un tros lluny vam veure al senyor Albertí pintant. Ens hi vam acostar, només faltaria. “Hola, don Sixto”. “Humm”, va respondre. Anava amb el seu barret, la seva bata grisa per no tacar-se i la seva pajarita. Ens vam quedar com uns estaquirots mirant com anava omplint la tela a pinzellades. “Us agradaria ser pintors?”. “Sí, sí”. “Doncs el que heu de fer primer és buscar-vos un modus vivendi i quan el tingueu ja podreu pintar amb tota llibertat”. No sabíem que era un modus vivendi ni on l’havíem d’anar a buscar, però això de poder pintar amb total llibertat ens va arribar a l’ànima.
Quan en Josep va tenir catorze anys el seu pare li va dir, “t’has de buscar feina, noi” i en va trobar. Durant molts anys, va alternar el seu modus vivendi amb classes acadèmiques en tallers o estudis de pintors. Un aprenentatge més aviat anàrquic, però pel que s’ha vist més endavant eficaç i eficient.
—La meva formació, una mica sui generis, és clàssica. A còpia de proves i proves i de pintar bodegons a punta pala vaig aconseguir tenir un cert domini tant de l’equilibri com de l’espai. Quan em vaig passar a l’abstracció, després d’una petita època surrealista, el concepte de l’equilibri i el domini de l’espai em van ser fonamentals. Per no parlar de les relacions cromàtiques, és clar.
En aquest punt farem una el·lipsi i ens saltarem unes quantes dècades. No parlarem ni dels còmics que ha arribat a dibuixar per una editorial alemanya o la Disney; ni de les seves primeres exposicions; ni de l’acomboiament de la Galeria Comas; ni del seu abandó total del modus vivendi albertinià per “pintar amb tota llibertat”, ni de la irrupció —importantíssima— de Lluís Bassat a la seva vida. Som a finals de gener del 2025 i asseguts a l’antic celler de can Noms en Josep Serra, que “no ha sigut pagès com el seu pare”, s’esplaia en el seu procés creatiu.
—M’imagino el quadre. Puc estar dies i dies imaginant-lo. Se’m va preparant dins del cap. Arriba un moment que es perfila i es defineix: colors de fons, formes i gruixos. Per exemple, vermell de fons, més blanc, més taques fosques… Com aquest veus? Llavors poso el quadre a terra i comença el procés de creació, que no és un dit i fet, pot durar dos, tres o quatre dies.
Escriu Bassat1: “és molt curiós saber que treballa amb el bastidor a terra i que ell s’inclina sobre la tela blanca, (…/…) diu que aquesta postura li recorda la del seu pare, que treballava al camp”.
Vol dir que —més o menys— aquella profecia que, de petit, li va fer l’amiga rica de sa mare s’ha acomplert: “Aquest vailet dibuixant i pintor? Serà un pagès com el seu pare!”, l’única diferència és que dibuixa i pinta o pinta i prou.
—Imagina-t’ho Miliu, tinc la tela sobre aquests cartons, tinc la massa de les pintures que faré servir a les galledes (treballo amb un gel acrílic amb pigments) poso una quantitat de pasta sobre una espàtula grossa —res de pinzells o brotxes—, respiro fondo, m’ajupo damunt la superfície blanca i treballo amb l’espàtula i el gest. Amb batzegades amples, radicals i enèrgiques hi distribueixo la pasta i, sense abandonar el model que tinc al cap, improviso sobre la marxa fins que aconsegueixo plasmar la meva idea.
Mentre m’ho explica es va bellugant i interpreta totes les fases de la seva creació com si es tractés d’una mena de ballet contemporani.
—Explicat així, sembla fàcil, oi? Veus aquesta pintura de fons groc amb grisos i negres?, se’m va descontrolar. Em vaig perdre pel camí i al final vaig aconseguir redreçar-la i dominar-la.
—Per segons qui, això de l’abstracció és un camelo.
—Amb aquesta gent que es tanca en banda no hi perdo ni cinc minuts. Que es prenguin algo i em deixin en pau. Un quadre t’ha d’emocionar i la resta són collonades!
A en Josep Serra el conec de tota la vida (ens portem tres anys). Penso per dins, i em sorprenc, que un xicot normal sense cap tic d’artista maudit i sense haver caigut en cap marmita de poció màgica tingui aquests moments d’arravatament i transformació i aconsegueixi creacions com les que ara mateix contemplo a l’antic celler de casa seva repenjades a la paret on anys enrere hi havia portadores i semalers. Estic totalment d’acord amb el que escriu en Bassat 2: “en canvi, la seva obra té la força de la natura, el traç d’un gegant i la bellesa d’un camp llaurat”. Sí, senyor: les coses pels seus noms.
Fotografia de l’entrada propietat de Singulart
