per Emili Amargant Parnau
El món d’ahir
La Maria Molist va néixer el 14 de setembre de 1913 i era la tercera criatura (i la pubilla) del matrimoni de Francesc Molist Bartrés amb Carme Teixidó Calvet. Es portava cinc anys amb el fadristern —Josep (Pepet) Molist— i nou amb l’hereu —Domènec (Mingu) Molist— un dels mítics actors i directors del teatre d’aficionats a la vila.
Tots els que hem conegut la Maria la recordem baixant de casa seva (capdamunt del carrer Gran) cap a l’església, amb el Centre per torna. Un recorregut llarg que feia caminant amb penes i treballs amb l’auxili d’uns ginys ortopèdics a les cames, un bastó per repenjar-se i la impagable ajuda de l’Agneta de cal Galan. Sabíem que de petita havia tingut la poliomielitis i que aquesta malaltia era la causant de la seva invalidesa, una xacra que determinaria el seu futur tarannà i el seu parcours per aquesta vall de llàgrimes.
A quina edat degué tenir la pòlio? Ningú no m’ho ha sabut contestar. No em faig la pregunta per curiositat morbosa sinó per intentar comprendre el com, el moment i el perquè la Maria va consagrar-se al seu apostolat.
No recordo qui em va donar aquesta fotografia antiga de les alumnes de les escoles franciscanes i, a més a més, me les va identificar una per una.
Suposo que estan posades per ordre d’edat. Quants anys deuen tenir les més grans? Dotze? Tretze? La Maria Molist està palplantada i ben dreta a la filera del mig. És corpulenta, la noia més alta del grup. Si ja hagués tingut la pòlio estaria asseguda en un lateral o de renglera amb les criatures de davant de tot.
Li havia sentit dir mantes vegades:
—Déu va destinar-me la malaltia per evitar que de gran menés una vida inadequada. Jo era una haca boja… i de mal ferrar, per postres.
El que ella veia com un senyal de la providència divina se li degué presentar una mica abans de la pubertat per evitar-li una joventut qui sap si, a parer seu, un xic dissipada o massa arrogant, de capità manaia.
Naturalment, en la seva vida hi hagué un abans i un després.
Parlem de l’abans. La Maria Molist era la petita de can Mariagna, una nissaga de gent de la crosta. De criatura, a l’atmosfera domèstica ja hi respirava sentors beatífiques i d’ora pro nobis.
Quan va tenir l’edat d’anar a l’escola, hauria pogut anar a la del Capítol i convertir-se en alumna de donya Encarnació1 , però els seus pares la van matricular a l’escola de les monges per afermar, si calia, el seu arrelament a l’ideari catòlic, apostòlic i romà.
Les alumnes de l’establiment de les franciscanes eren noies de rosari, mes de Maria, quaranta hores, novenaris, de “Ramadet de la Divina Pastora” i confessions, misses i eucaristies regulars. Per no parlar de les lectures obligatòries, de les regles a seguir i dels models canònics a emular.
Per arrodonir aquest empatx de proselitisme a ultrança, fora de les aules la Maria va viure l’efervescència dels “Pomells de Joventut” promoguts pel seu admirat Folch i Torres.
Probablement va llegir (era una gran lectora) tota mena d’hagiografies i en algun moment degué somniar ser com Bernadeta Subirós o Lucia dos Santos i que se li aparegués la Verge Maria.
No puc parlar per altres llocs de Catalunya, però a Argentona el magma religiós era d’una gran temperatura i va tenir el seu efecte en l’auge de vocacions. Com a mínim de vocacions femenines. L’any 1935 tres asils de les “Hermanitas de los pobres” (Màlaga, Ecija i Lorca) eren dirigits per religioses argentonines…2 i no totes les religioses locals eren directores, n’hi havia que eren soldat ras.
En temps de Primo de Rivera, la Maria va tenir dues sotragades: una petita i mudable en el temps —el dictador va prohibir els “Pomells de Joventut”— i l’altra transcendent i irreversible, la pòlio.
El després de la malaltia ens el podem imaginar.
A casa seva van fer mans i mànegues per dotar-la de la màxima autonomia possible per afrontar la nova vida que el destí o la providència li havia reservat. Ella va entomar el seu futur amb estoïcisme i fortalesa.
—Déu m’ha destinat la malaltia per evitar…
No en sé res ni queda ningú per explicar-nos els temps immediats a la irrupció de la malaltia. Els primers testimonis que he pogut recollir són de persones nascudes al llarg de la dècada dels quaranta del segle passat, quan la Maria tenia entre 27 i 37 anys. Recorden que “escrivia en un despatx molt bonic i ple de llibres”, “els diumenges feia catecisme a casa seva”, “sabia moltes històries sagrades i vides de sants i era una meravella escoltar-les per la seva boca”, “els infants del veïnat entràvem a casa seva a qualsevol hora i sempre tenia un conte a punt per explicar-nos… no he sentit mai a ningú contar-los com ella ho feia”, “gairebé sempre que l’anava a veure estava llegint”.
Són evocacions força coincidents i que si les ajuntem a la, diguem-ne, vida pública que li podrem resseguir des de 1948 obtindrem un resultat clar i força versemblant: la Maria era una dona perfectament incrustada en el seu temps i s’havia convertit en una persona culta i erudita. Les seves lectures, això sí, van estar monopolitzades per la religió catòlica en totes les seves variants: història, dogmes i heretgies, consignes evangelitzadores, hagiografies i tota la literatura consubstancial a aquest corpus doctrinari. Em consta que també llegia Folch i Torres, qui sap si teatre de tresillo (era una Molist) o drames sacres i potser mossèn Cinto o Jaume Balmes. No ho sé, la seva biblioteca qui sap on para.
El 28 de març de 1948 apareix el primer número de la revista Ecos. Boletín al Servicio de los intereses morales y materiales de Argentona que té la seva redacció a la Biblioteca del Centre Parroquial d’Acció Catòlica. Els textos són en castellà, naturalment. La Maria hi té una secció fixa, Para ti mujer, i hi fa col·laboracions esporàdiques. En el número 17 en trobem una de premonitòria, Carta a un muchacho. Dos números abans el destinatari de la carta havia escrit que el llibre Energia y pureza del bisbe catòlic hongarès Tihamer Toth “no le dice nada”. El volum en qüestió tracta de “como ser jóvenes a contracorriente, como ser jóvenes mundanos que buscan agradar a Dios” i, sembla, era un best seller de l’època, un receptari per orientar de forma adequada els inevitables desordres juvenils cap al recte camí. La Maria li etziba a l’argentoní díscol: “Toda la pasión que pones en discutir todo lo que se te pone por delante ¿por qué no lo pones en practicar lo que se dice en el libro?”. Vet aquí el començament del seu epistolari amb els esgarriats.
Aquest mateix any el Pare Xavier Vergés se’n va a les Missions de Papua, Nova Guinea. Concretament a Mekeo. La temperatura messiànica local s’enfilà considerablement i al cap d’un any es formà l’associació Amics i col·laboradors del P. Xavier Vergés (1949-1988). L’objectiu bàsic de l’entitat era recollir diners per enviar-los al missioner i contribuir a la construcció dels edificis necessaris per la bona evangelització dels aborígens. Maria Molist n’era la tresorera i estic segur que també se sentia missionera per persona interposada. De fet, a la vila, ja s’havia convertit en un autèntic paladí de la fe.
Tal com s’ha comentat, l’statu quo de l’època semblava fet a la seva mida. L’atmosfera d’aquells temps, plena a vessar de pensament nacional catòlic li anava com un guant. Potser li amoïnava l’ostracisme del català, però… Malgrat aquesta petita recança, hi navegava a veles desplegades. Tenia vara alta en el món de la catequesi; dirigia obres de teatre un pèl carrinclones però que alliçonaven segons els cànons del moment i feien el fet; escrivia sobre la fe o sobre el paper de la dona (exaequo amb Carme Bonet, mestra nacional) a Argentona. Boletín de información local. Els escrits, gairebé sempre feien referencia al pudor, al decòrum i al “saber-se guardar”. Ho dic seriosament, són un calc dels consells que havia sentit receptar per la ràdio a Donya Elena Francis.
El temps passa i es canvien alcaldes i senyors rectors però, en aparença, sembla que l’statu quo es manté inalterable3. Però, no. Quatre mossens desprès, la Maria ha de veure com una nova generació —al cap de quasi vint anys d’Ecos— endega sota el capell parroquial una nova publicació, Crit. El seu consell de redacció i la majoria dels seus col·laboradors són de la primera generació de la postguerra. Alguns d’ells, exdeixebles seus. La Maria també hi escriu però els seus articles desdiuen del to més aviat crític i combatiu de la nova revista.
Un parell d’anys abans de l’aparició de Crit vaig conèixer la Maria Molist. Va ser a la capella del Santíssim. Era una d’aquelles tardes dominicals de doctrina i cinema al Centre. De portal xic i que el bon Déu crida els infants i els àngels són a la porta per a donar-nos les mans. La Maria era tota una institució a la casa. Avui la podríem definir com una activista catòlica, apostòlica, romana i argentonina de ronyó clos. Va ser la meva catequista tres o quatre cursos. Aleshores jo tenia nou o deu anys i el seu univers ja m’estava bé. No me’n podia arribar a imaginar cap d’altre i ningú m’havia advertit que, en el món, existien maneres de fer i de pensar diferents.
Per què no dir-ho?, guardo un molt bon record d’aquelles tardes dominicals. Ara mateix no em ve a la memòria cap arenga catòlica. El que encara tinc ben present són les seves arravatades explicacions sobre el sudari de Torí i el cos de Jesucrist, les odissees del Pare Xavier i, sobretot consells: “anar a fer la visita al Santíssim és una estona que estaràs sol amb Déu i, si penses en els teus problemes, Ell et farà arribar les solucions”; fomentar el petit sacrifici per aprendre a dominar els impulsos de tota mena que la vida t’aniria enviant… Tots els deixebles però, esperàvem el darrer quart d’hora que emprava en explicar-nos les Memorables aventures d’en Roc Gentil o El drama de sota terra, dues novel·letes de Folch i Torres.
No vull deixar d’explicar que abans d’acabar, de tant en tant, ens llegia algun escrit seu o sortejava una revista. Deia:
—Jo em penso un número i el que l’endevini, guanya.
Ningú dubtava de la seva paraula. Un dia vaig encertar i em va donar Perseverancia, una publicació del Bisbat de Barcelona. Me’l vaig llegir amb interès i a la setmana següent li vaig comentar que hi havia un article, “Alamedas”, que m’havia agradat molt. Parlava d’ermites i capelles rurals que tenien en comú que per arribar-hi s’havia de travessar una “alameda”. A partir d’aquell dia cada vegada que sortejava un Perseverancia digués el número que digués, l’endevinava i me l’emportava cap a casa. Feia trampes per mi!
Gairebé en paral·lel, la Maria Molist escrivia a la revista Crit una carta de rèplica. Si feia quasi vint anys a Ecos n’havia escrit una a “un muchacho” anònim, la de Crit l’escriu a en Josep Lluís Duran, l’anti Crist del moment. En Pep la contesta i la Maria tanca la correspondència amb una segona carta que conclou amb una frase lapidària, “Vigila, Josep Lluís, vigila”.
Al cap d’un any (juliol 1969) la Maria torna a renyar-lo per un article revoltat, Vinga safareig. Els seus exdeixebles se li esgarrien. Els temps estan canviant i ella s’obstina a viure en el món d’ahir.
L’any 1970 un tal JIPI publica, Contes per a infants que poden llegir els grans. És un relat de ciència-ficció on hi ha un personatge anomenat, La Relikiah que controla i escanya la vida dels ciutadans. La Maria escriu al contista anònim defensant La Relikiah. JIPI tanca l’aventura epistolar amb una argumentació força original: les meves idees són fruit del pensar i el viure del nostre temps i han estat recopilades per un tal Josep Arenas i Ponsa.
L’any 1975, mentre un servidor feia el servei militar, la Maria em va dedicar una carta oberta fent una esmena a la totalitat del que, aleshores, entenia que era el meu deure social.
El seu temps se n’havia anat aigües avall. Era impossible navegar contra corrent. De mica en mica, va haver d’anar plegant veles.
Tot i que el “fins a sempre” de la carta que em va adreçar sembli un comiat definitiu ens vam continuar veient i parlant. L’any 1976 em vaig casar pel civil i, aleshores, calia fer apostasia. Naturalment, em vaig convertir en apòstata i ni les cames em va tremolar ni vaig tenir palpitacions. Estic segur que ho sabia i mai me’n va parlar. En el fons, des que la vaig conèixer a la capella del Santíssim fins al seu decés vam ser d’aquells amics que s’estimen i es respecten.
Fotografia de l’entrada: Alfons Güell – Arxiu: Pep Alsina
- Encarnació Sau Santaló. (Camprodón, 1886; Mataró, 1935). Va ser mestre d’Argentona entre 1911 i 1932. Compartia l’escola municipal amb el senyor Burniol ↩︎
- Josep Lladó i Pascual. “Recull Enciclopèdic d’Argentona”. Pàg. 386. Ed. CEAJC. Any 2011 ↩︎
- Alcaldes: Julià Carbonell, Josep Fortí, Ramón Duran (interval curt), Joaquim Gel i Juan Duran.
Rectors: Frances X. Griera, Pere Batlle, Joan Lluís Gonzàlez (interval curt), Rafael Martí. ↩︎
Jo era molt petita perquè els meus records són difusos, però el teu escrit m’ha fet reviure una escena que ja tenia oblidada. Em veig dempeus acompanyada d’alguna altra nena davant d’una tauleta on hi havia asseguda la Maria Molist a casa seva. Sempre he cregut que ens llegia poesia però també pot ser que ens ensenyes cançons religioses. Gràcies Emili!
Merci pel teu comentari, Carme.
Records semblants al teu han servit per construir una part del retrat de la Maria Molist.
No vull semblar exagerat però hi va haver un temps que Can Mariagna era, gairebé, com un lloc de pelegrinatge.