per Josep Arenas Ponsa
El Premi Nobel de la Pau, atorgat enguany a Navy Pillay, ha estat «un missatge dirigit als que ataquen i soscaven el sistema internacional i les seves institucions». La jurista sud-africana i magistrada de la Cort Penal Internacional i Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans entre 2008 i 2014, ha estat «en primera línia del desenvolupament del dret internacional durant dècades, fins avui». Així ho manifestava el president del Comitè Noruec del Nobel, Jorgen Watne Frydnes, quan remarcava que la guardonada, “ha tingut un paper fonamental a l’hora de garantir que es persegueixin els crims de guerra, els crims contra la humanitat i el genocidi».
El món actual necessita justícia més que mai i la dedicació i el compromís amb els drets humans és una exigència per a tots. Pillay ens alliçona i ens connecta amb la llarga lluita del Dret internacional contra els “crims de guerra”, els “crims contra la humanitat” i el “genocidi”. Després de la xoà, amb els assassinats massius de milions de persones durant la Segona Guerra Mundial, perpetrats per dirigents nazis i jutjats a Nuremberg, tornem a viure, lamentablement, casos flagrants de genocidi, d’assassinats massius de població civil, com els succeïts a Gaza, entre d’altres.
Si Nuremberg va marcar fites irrenunciables en el Dret i la Justícia internacionals, els treballs jurídics i el compromís d’aquesta jurista d’origen tàmil, de vuitanta-cinc anys, ens porta de nou a reportar els avenços més recents en el progrés del Dret i del reconeixement dels drets humans.
Un bon exemple sobre els orígens de “genocidi” i “crims contra la humanitat”, per als qui estigueu interessats a conèixer-ho, és el que ens refereix Philippe Sands, advocat i professor de Dret Internacional, en l’excepcional llibre Calle Este-Oeste (Anagrama, 2017). Sands recorre en aquesta obra literària una recerca en la qual s’entreteixeixen dos fils: per una banda, el rescat de la història de l’avi matern de l’autor, a partir d’un viatge per donar una conferència a la ciutat de Lviv, que va ser polonesa i actualment forma part d’Ucraïna. De l’altra, la peripècia de dos advocats jueus i un acusat alemany al judici de Nuremberg, les vides dels quals també conflueixen en aquesta ciutat envaïda pels nazis. Els dos jueus van estudiar allà i van salvar les seves vides perquè van emigrar a temps –un a Anglaterra, l’altre als Estats Units–, i l’acusat –també advocat brillant i assessor jurídic de Hitler– va ser governador durant l’ocupació. Així, a partir de les subtils connexions entre aquests quatre personatges, emergeix el passat, la Xoà, la Història amb majúscules i les petites històries íntimes. Davant de l’horror sorgeix la set de justícia –la lluita dels dos advocats per introduir al judici el concepte de «crims contra la humanitat»– i la voluntat d’entendre el que ha passat, que porta l’autor a entrevistar-se amb el fill del criminal nazi.
El resultat és un llibre que demostra que no tot estava dit sobre la Segona Guerra Mundial i el genocidi. Un llibre que és alhora un bellíssim text literari amb trets detectivescs i de thriller judicial, un relat històric excel·lent sobre l’Holocaust i els ideals d’uns homes que lluiten per un món millor i una meditació sobre la barbàrie, la culpa i el desig de justícia. Una obra imprescindible.
En aquest 2026, en què el poder mundial ve representat per mandataris com Trump, que ja s’ha afanyat a voler afeblir el Tribunal Internacional de Justícia, amb seu a la Haia, convé recordar que la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948, va néixer de la convicció que la dignitat humana no podia dependre de la voluntat de cada Govern. Abans del 1945, els drets s’entenien fonamentalment dins de cada Estat; després de la gran guerra, la comunitat internacional va haver d’assumir que també hi havia obligacions cap a les persones més enllà de les fronteres nacionals.
La justícia internacional mai no ha eliminat per ella mateixa les guerres ni les atrocitats. Les seves institucions són lentes, les seves competències limitades i la seva eficàcia depèn de la voluntat política dels Estats. Però pretendre d’afeblir-les quan investiguen aliats o adversaris no les fa més justes, sinó que pot deixar les víctimes amb menys vies per reclamar justícia i pot reforçar la percepció que la llei s’aplica de manera selectiva.
La trajectòria de la guardonada Pillay i el missatge del Nobel ens remeten a aquesta preocupació. No es tracta d’idealitzar els tribunals ni de blindar-los, sinó de defensar un principi bàsic: que les acusacions s’investiguin amb garanties, que els jutges decideixin amb independència i que ningú no hagi de quedar fora de l’abast de la llei pel seu càrrec o per la força de l’Estat a què pertany.
La prova de la justícia internacional no és com tracta els qui no tenen poder, sinó en si pot actuar també quan les conseqüències polítiques són incòmodes. En aquest cas, haurem de veure com evoluciona, posem per cas, l’ordre de la Cort Penal Internacional d’arrest del primer ministre israelià, Benjamín Netanyahu, per crims de guerra i contra la humanitat.
El Premi Nobel de la Pau 2026 és una crida d’atenció en aquesta direcció. Estiguem amatents.
Josep Arenas Ponsa és treballador social i periodista
Imatge de l’entrada: EFE/EPA/Valentin Flauraud
