per Josep Arenas Ponsa
Un regal inesperat m’ha permès conèixer el llibre publicat per Rosa Ribas, el mes passat, Los viejos amores. Una escriptora, amb una vintena de títols publicats, que jo desconeixia i que, a partir d’ara, serà a la meva llista de capçalera, perquè trobo que els seus personatges són persones normals i corrents que descriu magistralment.
Los viejos amores és protagonitzada per una família de detectius, els Hernández-Obiols, de Sant Andreu (Barcelona) i que, tot i ser una novel·la policíaca, no es caracteritza pas per estar plena de fets sagnants, perversos o morbosos.
Comença amb la mort per causes naturals d’una veïna del barri, excompanya d’estudis d’una de les integrants de la família: un clan format per en Mateo, el pare, la Lola, a mare, l’Amaia i la Nora, les filles, i Ayala, el company de la primera. Tots ells marcats per l’assassinat anterior del fill i germà, en Marc. Mentre avança en la trama, anem descobrint, amb un gran realisme, les vides d’uns personatges que identifiquem amb els de qualsevol família, través de les seves crisis personals i laborals, la gelosia o les rivalitats.
Es mouen en els entorns del barri, Sant Andreu, que sempre tenen com a referència. Un lloc en el qual tothom es coneix (i que a mi em fa pensar en Argentona), com quan Amalia compara l’alçada del bar de l’Estació de França de Barcelona amb la de l’església de la plaça Orfila. L’acció es desplega en escenaris que resulten coneguts al lector: el mateix barri, el carrer Verdi a Gràcia, la Sagrada Familia, la pastisseria Mauri a Barcelona o Castelldefels.
Sense grans sorpreses ni estridències Rosa Ribas ens condueix al llarg de les 330 pàgines d’aquesta novel·la catalana, escrita en castellà, a seguir les peripècies de la família, en un relat ple d’humanitat que m’ha portat a gaudir de la descripció i de l’art de la novel·la, probablement com no ho feia des que el 1971 vaig llegir amb entusiasme Conversaciones en La Catedral de Mario Vargas Llosa (epd).