Per Andreu Carretero Serra
Aquest és el títol del llibre del poeta Enric Casasses publicat el novembre de 2024 (Editorial Empúries), amb el subtítol Dels orígens al segle vint. Casasses (Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya el 2012, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2020, Premi Joan Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el 2025, ara fa tot just un dies, etc.) exerceix de nou d’assagista literari en aquesta visió panoràmica i que, en un principi, funcionava com a Epíleg a una magna antologia (entre dues i tres mil pàgines!) del poeta mexicà Orlando Guillén. Vint anys després d’aquell Epíleg, Casasses n’ha fet un llibre que pot anar sol, amb retocs i afegits.
En 190 pàgines descriu cronològicament què ha estat la poesia als països de parla catalana, començant per Llull i acabant al segle vint. La lectura de l’estudi és engrescadora, saberuda, brillant i passional, fins i tot per a un no lector habitual de poemes. Obre moltes portes a més lectures, a relectures i a descobertes curioses. Com, per exemple, els Escacs d’amor (1475), obra de tres autors valencians i on l’únic argument de l’obra és la mateixa partida, que en realitat és una disputa poètica galant, explicada amb tot detall jugada a jugada, i on Venus juga contra Mart: Lo joc d’amor se deu jugar amb manya / e qui forçat lo vol guanyar no el guanya (podeu seguir la partida a wikisource.org).
Crec que no es pot estar més d’acord amb els tres gran cims de la poesia catalana que proposa Casasses: Ramon Llull, Ausiàs March i Jacint Verdaguer (puntals, fites, fars o farers). A ells dedica capítols concrets. Però no deixa de banda molts altres autors i s’atura amb justícia en la poesia popular (romancer, cançons, rondalles, llegendes, etc.). Sent agosarat, es pot discrepar d’atorgar una consideració semblant a la de la tríada a Maragall.
D’altra banda i personalment, com més un s’endinsa en l’obra de Casasses (poeta, narrador, assagista, dramaturg, traductor, actor…) menys se’l pot creure de veritat dient que se sentia com un nen a qui deixen seure a la taula dels grans quan Òmnium li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
En definitiva, un llibre que val la pena de llegir per com ho diu, per qui ho diu i per què hi diu.
