Per Llibreria de l’Imatge – Jesús Andrés
Adorable —òpera prima de la noruega Lilja Ingolfsdottir— és un d’aquells films que, sota una aparença modesta, se sosté en un principi formal d’una puresa bergmaniana: el punt de vista com a condició de possibilitat de la veritat cinematogràfica. Ingolfsdottir, més que narrar una història, ens proposa un règim de mirada. El seu treball amb la càmera converteix cada gest, cada respiració, en una experiència de percepció compartida, com si l’espectador fos convidat a habitar el món emocional d’una dona que aprèn, dolorosament, a mirar-se des de fora. Allò que en altres mans seria un drama matrimonial esdevé aquí una experiència ontològica: la de reconèixer que viure amb un altre és, en essència, viure en el malentès.
L’argument —una dona, Maria, que veu com el seu matrimoni es desintegra en silenci— podria semblar d’una simplicitat desconcertant, però Ingolfsdottir el tracta amb la densitat d’un problema moral. Cada escena es construeix sobre la tensió entre saber i no saber, entre el que es diu i el que resta callat, com si la cineasta hagués llegit a Cavell1 i entengués que l’amor al cinema, no és un sentiment sinó una forma de reconeixement. El film esdevé, així, una meditació sobre el fracàs del llenguatge afectiu: sobre la impossibilitat de traduir la interioritat en diàleg, de fer coincidir el discurs amorós amb la vida domèstica. En aquesta fallida es troba la seva veritat més punyent, que tota relació és una pedagogia del malentès, una educació sentimental sobre la distància.
Ingolfsdottir filma el temps com si fos una matèria viscosa. El pas dels anys no es marca amb salts narratius, sinó amb la lenta acumulació de detalls. Em remeto a la roba que es plega, les converses interrompudes, el silenci a la taula. Aquesta atenció a la repetició i a la minúcia domèstica fa pensar en una temporalitat particular, on el temps no és successió sinó sediment, on cada gest conté la memòria de tots els gestos anteriors. Adorable converteix la quotidianitat en un espai d’epifanies negatives. No hi ha esdeveniments majors, només la constatació que la vida s’ha anat escapant en la successió imperceptible dels dies. La direcció d’art —grisosa, freda, mineral— amplifica aquesta sensació d’asfíxia existencial. Els espais, com els afectes, són massa petits per contenir el que hi passa dins.
Però el més poderós del film no és la seva descripció del dolor sinó la seva ètica implícita. La Maria no és objecte d’anàlisi, sinó una presència irrenunciable. L’espectador no la jutja, sinó que hi conviu; i aquest conviure, aquest compartir la seva crisi, és el que retorna al cinema una dimensió moral. Hi ha en Adorable una política de la intimitat: la denúncia discreta d’un món que exigeix a les dones ser totalment disponibles —mare, amant, professional, amiga— i després les condemna per haver-se esgotat en el procés. El film no parla d’empoderament sinó de fatiga; no de llibertat sinó de supervivència. I, tanmateix, d’aquesta fatiga en sorgeix una forma d’alliberament: el dret a no saber estimar bé, el dret a fracassar sense convertir el fracàs en patologia.
La càmera, sovint a una distància incòmoda, no es col·loca mai al servei de la identificació sentimental. Ingolfsdottir sap que mostrar massa és trair. La seva aposta és la de la retenció, la del buit expressiu, allà on el cinema contemporani tendeix a sobre explicar. En aquesta economia de la imatge hi ha una lectura política que se situa, clarament en contra de l’exhibicionisme emocional, contra el discurs terapèutic de l’autosuperació. Adorable proposa un silenci que és resistència. El muntatge no busca el clímax, sinó la respiració; no busca l’impacte, sinó la persistència. Hi ha en aquesta forma una confiança radical en la intel·ligència de l’espectador, i alhora una afirmació del cinema com espai per pensar, no només per sentir.
Potser per això la pel·lícula es percep com un acte de sanació. No pas perquè ofereixi consol, sinó perquè restableix la dignitat de l’experiència emocional com a matèria de pensament. El cinema ,sembla dir Ingolfsdottir, no serveix per fugir de la vida, sinó per mirar-la amb la calma que la vida no permet.
- Cavell Stanley, filòsof america. Crònica publicada al diari Ara el 21.6.2018 i signada per Jordi Nopca ↩︎
Us adjuntem també el Youtube del canal ABCdelaFilosofiaylaCultura on el filòsof valencià Antonio Lastra parla de l’obra de Stanley Cavell.
