per Jordi Corbera
Les papallones diürnes, de la mateixa manera que alguns ocells, són admirades per tots nosaltres per la seva gran bellesa que associem als seus colors brillants i al seu vol. Per contra, les papallones nocturnes, que a mi m’agrada denominar genèricament arnes, tenen la fama de ser menys agraciades i de colors poc vistosos. Però durant aquest article veurem que això no és ben bé així.
Tradicionalment, les papallones, que conformen l’ordre d’insectes dels lepidòpters, han estat dividides en dos grans grups, el de les papallones diürnes (anomenat tècnicament ropalòcers) i el de les nocturnes o arnes (els heteròcers). Recentment, però, s’ha vist que la separació entre aquests dos grups no té una base genètica clara i en realitat les arnes provenen de branques evolutives diferents. Tot i això, hi ha caràcters que sí que semblem diferenciar ambdós grups, així totes les papallones diürnes tenen les antenes acabades en una mena de maça, mentre que a les nocturnes solen ser filiformes, dentades o plomoses. Per altra banda, les papallones diürnes pleguen les ales verticalment sobre el cos, mentre que les arnes ho fan horitzontalment i formen el que podria semblar una teuladeta. Però el que més ens pot confondre és el seu nom, ja que no totes les arnes volen de nit, sinó que n’hi ha que són exclusivament diürnes.
Entre aquestes trobem el grup dels sèsids, una família els membres de la qual han adaptat el seu aspecte al llarg de l’evolució per fer-se similars a vespes i abelles i així simular que poden ser perillosos davant els seus possibles enemics, quan en realitat no ho són. Han adoptat colors d’advertència com són el groc i el negre o el vermell (colors aposemàtics). Fins i tot, les seves ales han perdut gran part de les escates típiques de les papallones per tal d’assemblar-se encara més a les dels himenòpters (fig. 1).
Un altre grup que també vola exclusivament de dia són les zigenes. Totes les espècies d’aquesta família tenen les ales de color molt fosc, quasi negre, sovint amb reflexos metàl·lics i amb punts o taques quasi sempre de color vermell (fig. 1), la seva coloració és també d’advertiment per als seus predadors, però en aquest cas el perill és real perquè els seus cossos contenen àcid cianhídric, molt verinós.
Altres arnes típicament diürnes són els bufaforats, de vol molt ràpid que recorda al dels colibrís i que de la mateixa manera que aquests ocells no s’aturen sobre les flors per libar el seu nèctar (fig. 2).
Però encara que fins ara hem parlat de les arnes diürnes, la veritat és que entre les estrictament nocturnes també trobem espècies de colors molt llampants distribuïdes aquí i allà entre les diferents famílies. És el cas, per exemple, de les arnes del grup dels àrctids (fig. 3) que com hem explicat abans pels sèsids i els zigènids també tenen colors d’advertència (negre, groc, vermell), perquè acumulen compostos tòxics al seu cos que obtenen de les seves plantes nutrícies. Les seves erugues són negres i peludes. Aquests pels són urticants a causa de les histamines que elles mateixes produeixen i que són una verdadera defensa química davant dels predadors. L’aspecte pelut d’aquestes erugues va recordar als antics naturalistes als ossos i d’aquí ve el seu nom (del grec arctos que vol dir os).
Ara bé, les arnes més espectaculars són sens dubte les pertanyents a la família dels satúrnids. La majoria de les espècies d’aquesta família viuen en zones tropicals o subtropicals i entre elles hi ha l’arna més gran que es coneix, la papallona atles (Attacus atles) (https://ca.wikipedia.org/wiki/Papallona_atles) l’envergadura de la qual pot superar els 25 cm. A Catalunya tenim unes poques espècies autòctones d’aquesta família i algunes també d’introduïdes. Entre les autòctones destaquen el paó de nit gran (Saturnia pyri) i la graèllsia (Graellsia isabelae).
El paó de nit gran és la papallona de més mida d’Europa i pot arribar a mesurar fins a 20 cm d’envergadura, de colors grisencs i marronosos té un ocel molt marcat a cada una de les ales. Van ser aquests ocels els que li van donar nom per comparació als que té el paó reial a la cua. Com a la resta d’espècies d’aquesta família els adults tenen l’aparell bucal molt reduït, el què fa que siguin incapaços d’alimentar-se i en conseqüència la seva existència sigui relativament curta (només uns dies).
Ara bé, segons el meu punt de vista, l’arna més espectacular és la graèllsia (vegeu portada). De color verd amb les venes marcades de marró ataronjat i quatre grans ocels encerclats de negre. Les ales posteriors acaben en llargues cues que en el mascle poden fer fins a 3 cm. A Catalunya hi ha vàries poblacions la més gran de les quals es troba als Pirineus. Habita en boscos de pi roig i pinassa i les erugues s’alimenten de les seves fulles. Se la pot veure volar entre el capvespre i la mitjanit d’abril a juny. Com la resta de satúrnids els adults no es poden alimentar i no viuen més de vuit dies.
Per altra banda, és ben cert que moltes arnes tenen les ales davanteres de colors marronosos o grisencs i amb dissenys intrincats que les fan poc vistoses. Això és perquè durant el dia moltes espècies descansen sobre els troncs dels arbres i aquest tipus de coloració (críptica) les fa gairebé invisibles, però en alguns casos les ales posteriors despleguen un esclat de color (fig. 4).
Un cas molt conegut relacionat amb aquesta cripsis és el fet que va succeir a Anglaterra durant l’època industrial. Allà viu la papallona del bedoll (Biston betularia), una espècie que té dues formes de color, una de fosca i una altra de clara. Abans de la industrialització predominava la forma clara perquè les escorces dels arbres eren de coloració blanquinosa i les arnes fosques eren detectades amb més facilitat pels ocells, els seus depredadors. Però, a causa de la utilització de carbó en les indústries i a les calefaccions, el sutge del fum que aquest produïa va ennegrir les escorces dels arbres fent que es produís un capgirament de la situació. Llavors les arnes clares eren més detectables, la qual cosa va conduir a un canvi en les poblacions i la forma fosca va esdevenir la més abundant. Aquest fet es coneix ara com a melanisme industrial.
Bellesa a banda, les arnes són un grup molt divers (més de 150.000 espècies a tot el món) i a Argentona també estan molt ben representades. Si tenim censades 68 espècies de papallones diürnes, la llista de les nocturnes s’enfila a més de 240. Desafortunadament, tant unes com les altres pateixen una forta regressió a causa de la utilització d’insecticides i del canvi en els usos del sòl, tot això agreujat pel canvi global que accentua els efectes dels dos anteriors.
Jordi Corbera és menbre de la Delegació de la Serralada Litoral Central, Institució Catalana d’Història Natural.
Imatge de l’entrada:: La graèllsia (Graellsia isabelae) és per la seva mida (fins a 10 cm d’envergadura) i els seus colors l’arna més bella de la fauna catalana (il·lustració de l’autor).
