per Albert Palaudàries
A propòsit de “Es podrà viure 150 anys?”: Longevitat i Esperança de vida
Fa unes poques setmanes el periodista Josep Corbella, col·laborador de La Vanguardia, arran de la conversa que Vladímir Putin i Xi Jinping van tenir a micròfon obert a l’última trobada d’aquests governants, publicà l’article Serà possible viure 150 anys com diuen Putin i Xi Jinping?
L’article exposa molt bé les incongruències i les opinions de “ciència-ficció” que donaven com certes aquests personatges.
Fa anys que l’ésser humà persegueix l’eterna joventut i la immortalitat. La qüestió d’allargar la vida actualment està molt present i per arreu surten les paraules longevitat i esperança de vida. Aquests dos termes a vegades s’utilitzen com similars i no és ben bé així.
Longevitat: temps màxim de vida d’un ésser o espècie
La longevitat es refereix a quin és el sostre màxim de vida per una determinada espècie. En els humans és de 116-117 anys per les dones i 110-112 pels homes. Excepcionalment, se sap que dues dones han viscut 119 i 122 anys. No és una cosa recent. En tenim referències, contrastades, de persones centenàries des de fa més de 2500 anys (civilització egípcia i grega).
Si ens comparem amb altres éssers vius estaríem entre els de vida més curta, els insectes (dies a setmanes), i alguns vegetals molt longeus (més de 1000 anys).
La longevitat està molt relacionada amb la genètica de l’espècie, l’evolució biològica de les cèl·lules (envelliment) i amb un hàbitat saludable. Els dos primers factors són els més influents però no els únics. També quan parlem de longevitat s’han de considerar aspectes ambientals que influeixen en l’envelliment de les cèl·lules.
Actualment, hi ha inversions milionàries en la investigació dels aspectes cel·lulars i biològics per frenar l’envelliment. Fins ara no hi ha hagut resultats clars i les investigacions tenen preus desorbitats, la qual cosa tan sols permetria que una petita minoria accedís al tractament.
El que sí que es coneix és que factors ambientals i de la vida quotidiana de les persones tenen un efecte beneficiós demostrat en allargar la longevitat. Les persones més longeves no tenen una fórmula màgica especial que expliqui la seva vida llarga i tot plegat es podria reduir a mantenir una bona activitat física, social i una alimentació més saludable (menys proteïnes, més vegetals i en conjunt en menor quantitat). Així i tot la longevitat tan sols es podria allargar 2 o 3 anys, no més que això, però la qualitat de la vida seria millor.
Esperança de vida (EdV): mitjana d’anys que viu una població en una època determinada
Dit d’un altra manera: quants anys podem esperar que visqui un nadó en un determinat lloc si les condicions de mortalitat es mantinguessin igual al llarg de la seva vida. Ara, al nostre país, tenim una EdV de 83 anys. Això vol dir que un nadó pot aspirar a viure 83 anys i d’aquests 79 anys de forma saludable (dades del Ministeri Sanitat).
És molt clar que la EdV depèn bàsicament de factors socials i no dels grans avenços tecnològics o mèdics.
Fem un breu repàs de com ha anat evolucionant l’EdV:
– Paleolític, Edat de bronze i de ferro: la EdV era de 20-30 anys; si es compta a partir d’individus que havien arribat als 15 anys la EdV era de 55 anys. Però hi havia individus, molt pocs, que podien arribar als 80 anys o més. La longevitat era la mateixa d’ara, però la gran mortalitat infantil i les dures condicions de la vida en aquells temps feia que la EdV fos tan baixa.
– Amèrica precolombina: 25-35 anys
– Califat islàmic medieval: 35 anys; si eren de les elits, amb millors condicions socials, entre 55 i 80 anys.
– Fins inicis del segle XX: entre 25 i 30 anys
Com es veu, la EdV va canviar poc en més de 10.000 anys.
És a partir del desenvolupament de la revolució industrial que en alguns països, principalment europeus i americans del nord, va pujar fins a 69 anys, gràcies a les millores higièniques, sanitàries, vacunacions, habitatge i urbanisme. L’aparició dels antibiòtics va millorar d’una manera molt discreta la EdV. En definitiva, va ser la disminució de la mortalitat infantil i el control d’epidèmies allò que va contribuir a aquesta millora. Cal remarcar que tan sols va succeir als països anomenats aleshores països del primer món, i molt menys en els països en vies de desenvolupament.
Els estudis epidemiològics continuen mostrant de forma evident la relació entre condicions socials i EdV: PIB, educació, epidèmies (COVID), crisis bèl·liques, crisis alimentàries, canvi climàtic… Per exemple a menor PIB menor EdV, o a menor educació menor EdV, o llocs amb conflictes bèl·lics mantinguts o més afectats pel canvi climàtic menor EdV. A les dues últimes dècades s’ha observat una lleugera aturada de l’EdV mundial, que podria explicar-se per aquests factors, com la COVID entre d’altres.
L’OMS, des del 2001 parla d’Esperança de Vida Saludable. Considera que no sols cal valorar viure més anys sinó que l’estat de salut de les persones grans sigui acceptablement bo. Els avenços mèdics i tecnològics amb fàrmacs, trasplantaments, pròtesis, dispositius, etc., contribueixen a aquest estat saludable i poc amb allargar l’EdV. Per aquest objectiu de vida amb més salut compten molt els factors que hem mencionat amb anterioritat: mantenir una bona activitat física, social i una alimentació més sana.
L’auguri que es feia el segle XX “després del 2000 la majoria dels nascuts viuran 100 anys” sembla que ara per ara queda bastant lluny d’assolir-se.
La freqüent obsessió que s’observa per allargar la vida no ha de fer oblidar el viure. Actualment, és més fàcil afegir vida als anys que anys a la vida.
Imatge de l’entrada: 123RF
