per Montse Rodó
Acabo de llegir un petit llibre que recomano a tothom: Nuestras primeres veces. 30 (Pre)Historias extraordinarias on, de manera divulgativa i lúdica, l’historiador Nicolas Teyssandier ens explica amb honestedat les darreres teories i descobriments que s’han fet sobre els nostres orígens i evolució. Des de sempre els humans han avançat a cops de primeres vegades que, imaginades però imaginables i situades en un context cronològic, permeten desxifrar algunes de les grans etapes evolutives del nostre comportament: la primera paraula; el primer intercanvi; el primer got de llet; el primer déu. Què representen aquestes primeres vegades? Quin sentit els hi donem? En quin context passen i per què els hi donem tanta importància?
Doncs perquè són les que configuren la nostra memòria col·lectiva, la memòria col·lectiva de tots els humans.
Encara que el llibre no en parli, podem imaginar que des de l’obtenció del foc i la seva aplicació per transformar els aliments i fer-los més comestibles o simplement més agradables al gust, cuinar és també una història d’infinites primeres vegades. La rica i variada cuina dels pobles s’ha anat fent a base de capes i més capes d’aportacions individuals, de primeres vegades, que s’adaptaven als productes de l’entorn, a les temporades dels cultius, a les èpoques d’escassetat o d’abundància, amb molta inventiva a l’hora de guardar i conservar menjar per a les èpoques de vaques magres. Una activitat quotidiana i compartida al llarg de la història humana; una riquesa que no és només cultural, sinó que ha contribuït de forma decisiva al creixement i a l’esperança de vida dels individus, a la seva socialització, a les cures o a l’intercanvi de productes entre pobles.
Als que ens agrada cuinar també hem creat plats nous sense ser-ne conscients, només amb quatre coses que teníem al rebost o a la nevera. O potser ens ha vingut de gust provar de fer per primer cop un sushi o unes verdures al wok amb fideus d’arròs. Segur que hem fet variacions als plats de tota la vida del llegat del receptari familiar i recordem la primera vegada que vam fer un arròs a la cassola o un bacallà amb panses com el feia l’àvia.
Però hi ha plats que tenen fama de difícils i els anem esquivant.
El meu era el bacallà al pil pil.
Com més gran ens fem, les possibilitats d’experimentar primeres vegades es fan més petites i s’ha de triar molt bé entre coses que estiguin al nostre abast, sigui físic o emocional (no es tracta només d’aprendre skyting o de buscar-se un amant jove).
La cuina és un bon laboratori per experimentar emocions temperades. Així doncs, fa poc em vaig proposar cuinar per primera vegada el famós bacallà al pil pil.
Només us dic que me’n vaig sortir tan bé que vull compartir-vos la recepta per si aquest també fos el vostre plat maleït.
Bacallà a la pil pil
4 penques de bacallà dessalat.
8 grans d’all.
2 bitxos.
Oli d’oliva verge extra.
Posar al foc una cassola baixa amb un bon raig d’oli. Es laminen els alls i es tiren a la cassola amb els 2 bitxos a temperatura suau, que es vagin enrossint a poc a poc.
Quan els alls siguin rossos es retiren i es deixa refredar una mica l’oli.
Es posa el bacallà a la cassola amb la pell a la part de dalt i es deixa confitar amb l’oli a foc suau. No s’ha de fregir, només ha de quedar la carn transparent, que va deixant anar les perles d’aigua del bacallà confitat.
Es retira el bacallà de la cassola en una plata.
Amb un colador petit i ben fi es bat la superfície de l’oli una bona estona, fins que es lliga la salsa.
Se serveix amb un llit de salsa al plat i el bacallà cobert de la salsa i adornat amb els alls enrossits.
