per Toni Segarra
Queimada: una lliçó de colonialisme
Gillo Pontecorvo havia fet ja sis pel·lícules que havien passat pels cinemes sense pena ni glòria quan l’any 1960 va estrenar Kapo una narració sobre els camps de concentració nazis vista amb els ulls d’una noia jueva que per salvar-se accepta fer la feina de vigilar els altres presoners. Una feina de kapo que comportarà acceptar totes les brutalitats dels guardians del camp deixant de banda la pietat cap a la resta de presoners.
Potser aquest film va ser el motiu pel qual Pontecorvo es decantés clarament cap a un cinema polític. Sis anys més tard, sense haver realitzat cap altra pel·lícula entremig, el director estrenava La batalla de Argel una obra mestra del cinema que analitza i dissecciona la part final del procés que va portar Algèria cap a la independència.
Tres anys després s’estrenava Queimada un film que explicava pas a pas les maniobres brutes utilitzades per Anglaterra per apoderar-se d’una colònia portuguesa deixant de banda les pretensions dels nadius blancs de procedència portuguesa o els esclaus negres que lluiten per alliberar-se dels portuguesos. Dels autòctons indis només sabem que no en veurem ni un perquè van ser totalment exterminats.
El procés és explicat cronològicament. Un agent anglès arriba a l’illa amb la missió de trobar un líder capaç d’encapçalar un moviment d’alliberament. Quan després de lluites i sacrificis s’ha aconseguit l’objectiu provocarà l’enfrontament entre colons i nadius per aconseguir el control del govern.
Un govern que per a uns ha de servir per a deixar de ser esclaus i millorar les condicions en què viu el poble. Pels altres, però, només es tracta d’obtenir la llibertat de comerç que el farà més rics. Encara que per ser-ho hagin de renunciar a ser un país independent i es conformin a ser altre cop una colònia.
William Walker, l’agent anglès, manipula tothom enganyant-los sense cap mena d’escrúpols. El seu objectiu és aconseguir la submissió a Anglaterra i li importa ben poc la seva amistat amb José Dolores a qui trairà quan calgui.
Queimada és una illa imaginària que l’autor situa en el Carib quan en aquell indret no hi va haver cap colònia portuguesa. Alguns han pensat que va ser una astúcia del director per evitar problemes de censura dient que era espanyola.
Gillo Pontecorvo va ser també l’autor d’ Operación Ogro, sobre l’atemptat que va costar la vida a Carrero Blanco, i el documental L’ Addio a Enrico Berlinguer sobre la vida del secretari general del Partit Comunista italià. Va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia amb la pel·lícula La battaglia di Argeri l’any 1966.
Filmografia del director italià Gillo Pontecorvo (1919-2006)
Com a director
- Firenze, il nostro domani (2003)
- Un Altro mondo e possibile (2001)
- I Corti italiani (1997) (curt “Nostalgia di protezione”)
- Nostalgia di protezione (1997)
- Danza della fata confetto (1996)
- 12 registi per 12 citta (1989) (curt “Udine”)
- L’addio a Enrico Berlinguer (1984)
- Operación Ogro (1979)
- Queimada (1969)
- La Battaglia di Algeri (1966)
- Paras (1963)
- Kapò (1959)
- Pane e zolfo (1959)
- La Grande strada azzurra (1957)
- Cani dietro le sbarre (1955)
- Giovanna (1955)
- Festa a Castelluccio (1954)
- Porta Portese (1954)
- Missione Timiriazev (1953)
Si cliqueu sobre els enllaços podreu veure els tràilers de les pel·lícules.
Imatge de l’entrada: IMDB.com / Filmografia: Wikipedia
