per Llibreria de la Imatge – Jesús Andrés
La pel·lícula d’Eva Libertad, Sorda, pot ser llegida no només com un relat intimista sobre una relació de parella marcada per la sordesa d’un dels membres, sinó sobretot com una investigació radical sobre els límits ontològics i polítics del llenguatge. És un film que s’inscriu en una genealogia cinematogràfica que va de Dreyer a Haneke, de Bresson a Martel, on la presència del que és mut i del no-dit revela més que no pas el discurs articulat.
En primer lloc, cal remarcar la seva posició respecte al constructivisme cultural de la discapacitat: Sorda no entén la pèrdua auditiva com un mer dèficit biològic, sinó com un camp de forces on es decideixen les condicions d’inclusió, d’exclusió i de poder. En aquest sentit, la pel·lícula dialoga amb Foucault —el cos sord és inscrit en un règim de normalització auditiu-fono cèntric— i amb Butler —la identitat sorda només pot emergir a través d’una performativitat dissident que desafia l’hegemonia de l’“oient normatiu”.
Ara bé, el film no cau en la celebració acrítica d’una identitat de resistència. La sordesa apareix també com experiència existencial, com fractura de la intersubjectivitat. Aquí hi entra Merleau-Ponty: el cos sord no és simplement “un cos mancat”, sinó un cos-entre-mons, un cos que reconfigura l’espai perceptiu i obliga l’altre a reaprendre el gest, la mirada, el tacte. El drama conjugal que narra Sorda és, en el fons, un laboratori fenomenològic: què vol dir compartir un món quan els canals habituals de comunicació (el so, la veu, la paraula) deixen de ser comuns?
El títol mateix ja és un diagnòstic: Sorda no només qualifica el personatge principal, sinó també la societat que l’envolta i fins i tot l’amor que es consumeix. Hi ha un excés de paraula audible i un dèficit de paraula significativa. En aquest punt, el film recorda les anàlisis de Derrida sobre el fonocentrisme: la nostra cultura associa la veu amb la presència i amb la veritat. Sorda dinamita aquesta associació, mostrant que la veritat de la relació es juga en la mirada, en el gest, en el cos silenciós que insisteix.
Des d’una lectura tecno política i farmacopornogràfica (Preciado), també és pertinent veure com el film visibilitza la sordesa en un món saturat de tecnologies de la veu, de micròfons, de subtítols i d’algoritmes de traducció. La discapacitat esdevé, així, un camp de batalla entre la medicalització (l’implant coclear com a promesa de normalitat) i la reapropiació dissident del silenci. El cos sord no vol ser corregit: vol ser reconegut.
Finalment, Sorda també és una pel·lícula sobre l’amor com a impossibilitat i com a esforç. L’amor, aquí, no és la fusió romàntica, sinó l’assaig constant de traduir l’intraduïble. Potser aquesta és la seva tesi més radical: que estimar no és entendre, sinó sostenir el buit entre llenguatges.
Fitxa tècnica de la pel·lícula:
| Títol Int: | Sorda |
| Direcció: | Eva Libertad |
| Guió: | Eva Libertad |
| Producció: | Distinto Films, Nexus CreaFilms, A Contracorriente Films |
| Distribució: | Acontracorriente |
| Amb: | Álvaro Cervantes, Elena Irureta, Miriam Garlo |
| País: | Espanya |
| Any: | 2025 |
| Format: | DCP |
| Durada: | 100 min |
| Idioma: | Espanyol |
| Subtítols: | Espanyol adaptat per a persones sordes |
| Edició: | 2025 |
Premis
FESTIVAL DE BERLÍN
Premi del Públic de la secció Panorama
FESTIVAL DE MÀLAGA
Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula
Millor interpretació femenina (ex aequo)
Millor interpretació masculina (ex aequo)
Premi del Públic
Premi Asecan a la millor òpera prima
Premi Feroz Puerta Oscura a la millor pel·lícula de la Secció Oficial
