per Vicenç Franco
Aquests dies ha fet 87 anys de la fi de la batalla de l’Ebre (que va significar el veritable fi de la República) i l’any vinent farà 90 del cop d’estat fracassat que va iniciar la Guerra Civil. Recordem ara Manuel Chaves Nogales (Sevilla, 1897-Londres, 1944), potser el millor periodista del segle XX a Espanya, i el recordem perquè en només set pàgines escrites a principis del 1937 ens mostra una visió increïblement lúcida d’aquesta tragèdia i on ens portaria en el futur: és el “Prólogo” a A sangre y fuego. Si hi ha una lectura obligatòria sobre la Guerra Civil, són aquestes set pàgines.
A sangre y fuego no es va editar a Espanya fins al 1993, dins de dos volums recopilatoris de la Diputació de Sevilla. Però fins al 2000 cap editorial es va atrevir a publicar-lo com a llibre, probablement per ser un llibre que no pot agradar a qui considera que un dels dos bàndols de la Guerra Civil és radicalment bo perquè és el seu. Encara arrosseguem les conseqüències d’aquella guerra: és inconcebible que encara quedin assassinats enterrats a les cunetes o ni tan sols sapiguem quants morts hi va haver. Per a mi, el gran problema s’explica per la coneguda frase “la història l’escriuen els vencedors”. El 1939, el bàndol guanyador estableix com veritat incontestable que “los nacionales” es van veure obligats a lluitar en una santa creuada contra“los rojos”, unes bèsties assassines, uns criminals en espardenyes amb un cor on no pot bategar cap virtut i que volien acabar amb les essències nacionals: pàtria i religió. Recentment, el nou bàndol guanyador estableix com veritat incontestable que “los republicanos” es van veure obligats a lluitar per defensar la República contra “los fascistas”, unes bèsties assassines, uns criminals en uniforme amb un cor on no pot bategar cap virtut i que volien acabar amb les essències republicanes: democràcia i llibertat. Aquestes visions maniquees ens amaguen deliberadament que aquests blocs no són monolítics perquè estan formats per persones, i les persones poden ser herois, bèsties i màrtirs. I moltes vegades una mateixa persona pot ser totes tres coses. El títol complet de la nostra obra és A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España.
Espero que hagi arribat el moment d’una visió equànime (és a dir, imparcial) sobre la Guerra Civil. Equànime no vol dir, de cap manera, equidistant: no es pot discutir que una part de l’exèrcit, amb el suport de milícies carlines i feixistes, va donar un injustificable cop d’estat contra una República legítima, democràtica i burgesa. Chaves Nogales, “un pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria” (com ell mateix es defineix a l’inici del “Prólogo”) va donar aquesta visió equànime dels primers mesos de la guerra; equànime no vol dir equidistant: Chaves Nogales és a l’estranger quan comença la guerra i torna immediatament pel seu compromís amb la República. Però aquesta equanimitat només podia provocar l’odi mortal dels dos bàndols: “un hombre como yo, por insignificante que fuese, había contraído méritos bastantes para haber sido fusilado por los unos y por los otros”. No hauria estat tan estrany, recordeu en Manuel Carrasco i Formiguera (avi del nostre metge Oriol Martí Carrasco), qui va fugir de Catalunya el 1936 per no ser afusellat pels anarquistes i fou afusellat a Burgos el 1938 pels franquistes.
A sangre y fuego està format per l’esmentat “Prólogo” i onze relats que parteixen de fets reals i són el retrat de la destrucció d’una República liberal. La II República no va ser precisament, una etapa tranquil·la i des dels seus inicis va estar assetjada pels extremismes, com va mostrar a les seves cròniques Chaves Nogales: pels nostàlgics de la monarquia (Sanjurjo va intentar un cop d’estat l’agost del 1932) i, sobretot, per una “amalgama de fermentos anarquistas, sindicalistas y comunistas que podemos poner bajo el denominador común de los enemigos de la República” (Chaves Nogales al diari Ahora, 18-1-1933. Recollit a La República y sus enemigos, ed. Almuzara, p.97). El mateix 1931, el 31 de desembre, ja va haver-hi greus enfrontaments a Castilblanco (Badajoz) entre camperols i guàrdies civils. El gener del 1932 hi va haver més aixecaments camperols i dos importants aixecaments obrers: a Arnedo (La Rioja) amb 11 morts i a l’Alt Llobregat durant una setmana el comunisme llibertari triomfava en pobles com Sallent, Cardona, Balserany o Súria. Molt més important va ser la insurrecció anarquista de gener del 1933 per tota Espanya, on es van produir “els successos de Casas Viejas”. I no podem oblidar la vaga general revolucionària a Espanya de l’octubre del 1934, que només va triomfar a Astùries, provocant molts morts i una duríssima repressió (a Catalunya, Companys va proclamar l’Estat Català). Aquesta digressió serveix per explicar per què la República tenia més por als anarquistes i als partits proletaris que als militars i, malgrat les evidències que aquests estaven preparant una revolta, no fes res. I per què, els primers mesos de la guerra, la República va desaparèixer i l’Espanya lleial va estar en mans de milícies armades, com ens mostra en Chaves Nogales.
Els onze relats són un retrat, sense concessions, dels primers mesos de la guerra, quan encara Chaves Nogales era a Madrid, i els fets són verídics i els personatges reals: “cuento lo que he visto”. Va marxar quan el govern republicà va fugir a València: “Cuando el gobierno de la República abandonó su puesto y se marchó a Valencia, abandoné yo el mío. Ni una hora antes, ni una hora después.” Passant per Barcelona, es va instal·lar als afores de París, on va escriure aquests relats entre gener i març del 1937; quan els alemanys van envair França (invasió que el retrata magistralment a La agonía de Francia) va passar a Londres. Per tant, a A sangre y fuego no hi ha política, sinó, sobretot, patiment. Els articles sobre les seves reflexions del desenvolupament de la guerra es van publicar entre agost de 1936 i setembre de 1939, i estan recollits a Crónicas de la Guerra Civil (Eds. Espuela de Plata).
No oblidem que és a la Guerra Civil quan per primera vegada a la història es recorre a una tàctica especialment inhumana i covarda: l’ús massiu d’aviació pesada per bombardejar la rereguarda de l’enemic per enfonsar la seva moral, objectius gairebé sempre sense un valor militar estratègic. Si bé és cert que tots dos bàndols la van utilitzar, l’acarnissament dels “nacionals” va ser molt més terrible, doncs disposaven de la Legió Còndor alemanya i l’Aviació Legionària italiana. Aquests bombardejos provocaven una forta ràbia, que es manifestava en uns terribles desitjos de venjança, com trobem al primer relat, “¡Massacre! ¡Massacre”. I un bombardeig sobre Bilbao és el centre del relat més intens, dramàtic i dolorós: “El refugio”.
“¡Massacre! ¡Massacre” ens mostra la repressió a Madrid, una de les ciutats on ha desaparegut el poder legítim, i les bandes de milícies armades imposen la seva arbitrària i cruel llei, es resumia en un únic article: el “paseíllo”. A Madrid, a més, tenien una obsessió afegida: “la quinta columna” (els que dins de la ciutat treballen d’amagat per a la victòria dels feixistes). Aquí trobem la “Escuadrilla de la Venganza”, dirigida per un presumpte anarquista que en realitat és un delinqüent mafiós i sanguinari, Enrique Arabel. Per intentar controlar-lo, han enviat un jove universitari comunista, Valero, i a qui Arabel no mata per por d’enemistar-se amb el Partit Comunista. Valero es trobarà amb un tràgic dilema moral entre la seva ideologia i els seus afectes personals. Com a curiositat, apareixen “Alberti con su aire de divo cantador de tangos, Bergamín con su pelaje viejo y sucio de pajarraco sabio embalsamado y María Teresa León, Palas rolliza con un diminuto revólver en la ancha cintura”.
La histèria a Madrid per “la quinta columna” és l’eix narratiu de “Y a lo lejos, una lucecita”. Dos milicians, per casualitat, descobreixen una cadena de llanternes que va transmetent missatges per tota la ciutat. La persecució implacable de totes les baules d’aquesta cadena es converteix per a ells en una obsessió que els acabarà destruint. Fins a quin punt l’odi ha arribat, ho mostra la terrible escena de l’hospital: els malalts es delaten entre ells.
El comunista Carlos és el fanàtic i intolerant líder sindicalista a “Consejo obrero”. A l’Espanya republicana, les fàbriques han estat confiscades (com els diaris), i la tirania dels patrons ha estat substituïda per la d’uns sindicalistes que a més estan enemistats entre ells per les disputes del poder: per poder treballar (per poder menjar) has d’estar afiliat a un sindicat obrer, i un feixista es pot fer anarquista (“Vi entonces convertirse en comunistas fervorosos a muchos reaccionarios”, havia escrit Chaves Nogales al “Prólogo”). El protagonista, Daniel, és acomiadat perquè és un home lliure, i quan Chaves Nogales explica el motiu de la seva condemna en realitat està parlant d’ell mateix: “¿Por qué? (…) Por el miedo odioso del sectario al hombre libre e independiente.”
I simples bandits són la major part dels components de “La Columna de Hierro”. Molts expresidiaris i delinqüents comuns s’han afegit als honrats lluitadors del poble, formant les insensates columnes que en els primers moments de la revolució es llancen a la conquesta de les zones d’Aragó on els revoltats han vençut. Mentre la guerra era només l’assalt i saqueig de poblets indefensos, tot va bé. Però quan es troben a una veritable guerra, comencen les desercions. La Columna de Hierro, dirigida pel Chino, aterreix els pobles del Llevant i arriba a ser tan forta que saqueja Castelló i València, davant la impotència d’una República que no podia imposar l’ordre. A la columna s’afegeix, gairebé per accident, un aviador anglès completament borratxo i amb ell una misteriosa noia, Pepita. Tots dos són testimonis de l’assalt de la columna a Benàcil, defensat pel seu comitè revolucionari: la columna acaba imposant-se, després d’una dura lluita. Però, finalment, el govern decideix a posar fi a aquests criminals que ataquen als que teòricament estan al mateix bàndol: aleshores, l’aviador i Pepita són a diferents trinxeres.
Com veurem, tots els personatges emmarcats en un grup, ideològic o social, tenen el seu contrapunt en aquest mateix grup. L’anarquista criminal Arabel, el comunista sectari Carlos i el Chino i els seus delinqüents tenen el seu contrapunt en Pepet i Tomás, els valents i idealistes membres del comitè revolucionari de Benàcil i, sobretot, en Bigornia, protagonista del relat amb el mateix títol. Bigornia és un home descomunal, entranyable, íntegre: “Le llamaban Bigornia, y era un ogro jovial y arrabalero que balanceaba su corpachón envuelto en tela azul desteñida junto a las vallas de los solares y los desmontes del suburbio donde tenía su vivienda.” Obrer metal·lúrgic carregat de fills i anarquista d’ànima, aquest personatge li serveix a Chaves Nogales per mostrar una humanitat tan gran com ell i també moments d’humor, com quan facilita l’entrada dels milicians al Cuartel de la Montaña llançant-se el primer i destrossant les barricades dels defensors a cop de mall o com tracta al militar rus quan de nou s’incorpora a la lluita per conduir un dels tancs soviètics que acaben d’arribar.
A “El tesoro de Briesca”, el camarada Arnal, un jove pintor comissionat per la Junta de Madrid, es presenta a Briesca per emportar-se el tresor artístic del poble i evitar que caigui en mans dels feixistes que ja es troben a pocs quilòmetres (o que fos cremat pels revolucionaris del mateix poble, com va passar tan sovint ). Arnal no és afusellat pel comitè local perquè porta una escorta de milicians. Només aconsegueix enterrar unes poques obres, les més valuoses, en un lloc que al final només coneixerà ell abans d’haver d’incorporar-se al combat. Però Arnal s’adona que no té sentit intentar salvaguardar l’art, que no ha servit per evitar la barbàrie criminal que està veient. Ara l’única cosa important és guanyar la guerra i decideix a participar en la barbàrie fent-se comissari polític.
També té moltíssima importància en aquest relat un motiu molt recurrent al llibre: la por dels milicians al camp de batalla. La mort del comandant militar de la zona, assassinat pels seus propis milicians en fugida, ens recorda la real del coronel Puigdengolas. Bigornia i el seu tanc també han estat abandonats per la infanteria que els hauria d’haver donat protecció. Els milicians, amos de les ciutats, a les lluites de veritat se’ns mostren com una massa desorganitzada i covarda, que fuig gairebé sense combatre davant la presència dels legionaris o “los moros“.
El terror dels milicians davant aquests “moros” també el trobem a “Los guerreros marroquíes”. No se sap quants soldats marroquins van lluitar amb Franco (es calcula que entre 60.000 i 80.000), una part ja era professional dins l’exèrcit i l’altra va ser contractada com a mercenaris. Eren coneguts per la seva valentia gairebé suïcida, la seva fidelitat indestructible i una ferocitat que terroritzava els seus enemics. Però veiem aquí que aquestes bèsties assassines, violadores i saquejadores són en realitat, quan cauen presoners, uns pobres desgraciats, uns animalets amb por. Així i tot un “moro” sense nom, “el viejo caíd”, se’ns mostra com una figura amb dignitat: és el contrapunt dins aquests mercenaris salvatges.
A “La gesta de los caballistas”, el contrapunt és Rafael. El “señor marqués” reuneix una petita tropa de cavallistes amb els seus criats i guardes, els seus propis fills i fins i tot el capellà (el “pae Frasquito”, el pitjor de tots), com una host de cavallers medievals, encara que no en tenien res, de “cavallers”: només volien caçar, literalment, els “rojos“. Ja sabem que la repressió de falangistes, carlins i “señoritos” va ser extremadament cruel en zones latifundistes, com Andalusia i Extremadura. Aquí, els anarquistes que no tenen cap escrúpol per matar dones i nens tenen en “Julián el Maestrito” el seu contrapunt. I dels dos fills del marquès, en Juan Manuel és el despietat que gaudeix cegament de la situació i en Rafael és el compassiu arrossegat per uns fets que el superen: cap bàndol no el pot acollir.
La repressió organitzada a la zona rebel la trobem a “¡Viva la muerte!”, títol prou significatiu. El cop d’estat agafa unes famílies de classe mitjana gaudint de les seves vacances en un hotelet de la Serra madrilenya. En aquells sense fronts de guerra clars, el poblet queda en mans republicanes i el servei de l’hotelet -tres noies gairebé adolescents i un jove, tots de la UGT- té un comportament amable amb els hostes i fins i tot humanitari amb el señor Tirón. Quan l’acció es trasllada a Valladolid, veiem la dura repressió: “las sacas” ara les realitzen els falangistes, mentre pel carrer van cridant “¡Viva la muerte!” Al discurs del senyor Tirón, inflamat i mentider, contesta la veritat d’una dona, habitant única d’un poble exterminat pels regulars i legionaris. D’aquest relat ens queda el gust amarg de la innocència de les tres joves, i la covardia ingrata que s’amaga sota l’amenaçadora imatge de la camisa blava, el corretjam i la pistola.
I la bèstia que és el capellà “pae Frasquito” de “La gesta de los caballistas”, Chaves Nogales oposa la monja que protagonitza el darrer relat, “Hospital de sangre”. En un Bilbao encara republicà, sota les bombes italianes i alemanyes, una monja atén amb pietat els ferits encara que aquests llencin terribles blasfèmies. Quan pot, va escrivint una carta al seu oncle que és un crit desesperat per la pau: “Que Dios ponga acierto en sus decisiones para que nos libre pronto de este infierno.” No podem imaginar qui és el destinatari.
Acabaré dient una obvietat: una obra que vol donar testimoni d’un temps dona testimoni d’aquest temps. Manuel Chaves Nogales ja ens ha dit que mostra el que va veure, en un temps i un espai determinats: els primers mesos de la Guerra Civil a la zona republicana. Per això insisteix en la repressió de la rereguarda, en el sectarisme i en el caos militar del seu bàndol justament perquè la República va dissoldre l’exèrcit i el seu lloc el van ocupar milícies desorganitzades, mancades de disciplina i gairebé sense armament. Hem vist relats protagonitzats per autèntiques desbandades i actes d’insubordinació quan els milicians han d’enfrontar-se a un exèrcit professional i disciplinat. Però Chaves Nogales ens deixa clar que aquesta incapacitat militar i els excessos repressius deriven de la manca d’una República forta, que va perdre el control dels carrers i dels fronts a favor dels grups obrers i les seves milícies. Però a finals del 1936, aquestes realitats es van transformar. Es va crear un exèrcit regular, l’Exèrcit Popular de la República, amb estructura i disciplina militar, i que va absorbir les milícies; aquest canvi radical va tenir una immediata repercussió en els fronts de combat. Amb la reconstrucció de l’estat republicà des de finals del 1936 i principis del 1937, la situació encara es va transformar més en la rereguarda. Actuaven allí les txeques, que sent la majoria dels seus relats escrits entre agost i setembre de 1936, quan l’activitat de les txeques estava al seu zenit. En conclusió, la cara caòtica i violenta que Chaves Nogales ens mostra gairebé va desaparèixer (especialment la primera) al llarg de 1937. En canvi, la violència sistemàtica i organitzada des del bàndol rebel de “¡Viva la muerte!” es va mantenir en la seva essència durant la Guerra Civil. I va continuar una vegada acabada aquesta.
S’ha de llegir en Manuel Chaves Nogales. Un home íntegre, honest, crític i independent: per això ens ho van amagar els uns i els altres.
També us pot interessar:
- Web on es recull informació de Manuel Chaves Nogales.
