per Mite Ferrer Fàbregas
L’ordre del dia
L’ordre del dia és un text històric amb tècnica narrativa que explica amb poques pàgines i molt ben documentades, la cuina dels inicis de Hitler a Alemanya. L’autor, Éric Vuillard (Lió 1968) utilitza un narrador que sí que pren partit per posar sobre la taula les corrupcions i interessos de les grans fortunes alemanyes i dels polítics d’altres països d’Europa en la gestació del nazisme.
L’inici del llibre descriu amb força detall la trobada del 20 de febrer de 1933 de vint-i-quatre grans capitalistes alemanys de l’època al Reichstag, convocats pel seu president Hermann Goering per demanar-los diners per a la seva campanya electoral del 5 de març. Evidentment tots hi col·laboren amb escreix. Vuillard els anomena sacerdots de la gran indústria alemanya.
Així mateix, l’autor va desgranant la reacció mel·líflua dels mandataris dels països centrals: França i Anglaterra que es curen amb salut beneint els fets i idees nazis tot i l’annexió del Sarre, la remilitarització de Renània, el bombardeig de Guernica i les pretensions alemanyes sobre Àustria i una part de Txecoslovàquia. El mateix Halifax, lord i president del Consell britànic, després de parlar amb Hitler, escriu: “El nacionalisme i el racisme són forces poderoses, però no les considero ni contra natura ni immorals!”, tot i que feia pocs dies que Goebbels havia inaugurat una exposició sobre el “Jueu etern”, a més de l’incendi del Reichstag, l’obertura de Dachau, l’esterilització dels malalts mentals, la nit dels ganivets llargs i altres bestialitats.
Per què els alts dignataris no planten cara al descontrol de Hitler i els seus acòlits? Tothom afluixa, fins i tot el canceller d’Àustria Schuschnigg cedeix a totes les imposicions de Hitler tant com el poble austríac que surt massivament al carrer per celebrar l’entrada de l’exèrcit alemany el 16 de febrer de 1938. Tropes que curiosament han vingut amb tren perquè s’han quedat aturades abans de la frontera per falta de carburant. Així i tot són esperades malgrat el retard i molt ben rebudes.
Vuillard va endavant i endarrere, perquè segueix el fil d’aquests personatges que acaben a Nuremberg, jutjats i la majoria a la forca, però és gràcies als documents del judici que pot submergir-se en la història real. Cal dir que fa un treball d’investigació profund que és capaç de condensar en 137 pàgines que es llegeixen fàcilment. Un treball mestre reconegut amb el premi Goncourt. Mostra un gran art de saber explicar la història d’una manera diferent des d’una perspectiva dels petits detalls. Cal dir que l’altra faceta de Vuillard, el cine, s’endevina en com descriu els espais i els fets. Història feta amb els cànons del cinema. Un plaer. El trobareu a la biblioteca.
